LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Farà una setmana que vam anar a França. L’excursió va estar molt bé però em va passar una cosa que pensava que ja tenia superada; el pànic als cementiris. Sí, una pregunta de la gimcana que havíem de realitzar deia que recitéssim un poema de Antonio Machado al costat de la seva tomba a Collioure. Des de bon principi, vaig advertir a les meves amigues de que aquella part de la gimcana no la podia fer, però elles pensaven que exagerava i inclús em feien bromes sobre el tema.

Un cop allà, anava decidida a entrar, però a la porta em vaig quedar. No podia, era superior a mi. Era un terror que em pujava per l’esquena i feia que em quedés immòbil. Al cap d’una estona, vaig decidir agafar la meva por i entrar a recitar el poema, però al arribar allà (tot i que havia entrat amb els ulls tancats) el pànic es va apoderar de mi, em vaig veure envoltada de tombes i el terror em va pujar per l’esquena. Em vaig quedar immòbil uns instants i vaig començar a plorar casi desmaiant-me del pànic que vaig arribar a tenir. Les meves amigues es van quedar petrificades, jo també. No pensava que aquest pànic fos tan gran.

Un cop a fora, una dona que va veure el que m’havia passat, em va preguntar si estava bé. –Sí- vaig respondre. –No sé què m’ha passat, li tinc por als cementiris- vaig explicar, però ella va rectificar: – No, li tens por a la mort -. Em vaig quedar pensant. La dona va continuar explicant-me que a ella de jove també li passava però ara que ja era més gran, li havia perdut la por.

No sé a què li tindré por, però espero perdre amb els anys el pànic a tot això ja que en un futur em pot impedir veure als meus estimats.

Judith