LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

 Ahir dimarts, els alumnes que fem francès, vam marxar a Perpignan i Collioure per estar allà tot el dia. Després de tot un curs treballant força bé el francès ens va anar molt bé passar un dia allà i poder practicar una mica l’idioma.

Ben aviat, a las 7:30 del matí, vam agafar el bus i vam marxar cap a Perpignan. Després d’unes 3 hores vam arribar al nostre destí. Allà vam començar a fer una “Gimcana” que els nois de batxillerat havien preparat per fer aquest viatge més divertit i que alhora, parléssim francès.
Vam recórrer gairebé tot el poble en busca de la informació que havíem de trobar;com per exemple, en quin any es va construir el castell Saint Jean Baptiste, etc.

Després d’haver dinat allà, amb molta calor al nostre cos, vam pujar un altre cop al bus i ens vam dormir una estona. Quan va passar una mitja hora, inclús més, vam arribar a Collioure. La veritat es que als dos llocs feia una calor insuportable. Sense comptar això, va anar tot perfecte. Primer de tot vam anar a la tomba d’Antonio Machado i seguidament a la platja. A les 4:30 aproximadament, vam tornar cap a Vilassar. Van ser moltes rialles a l’autobús i vaig passar grans moments amb les amigues.

Encara que no ho sembli he pogut practicar bastant l’idioma i adonar-me’n del que sé. Encara que vam anar a França a practicar francès, també vaig aprofitar alguns minutets per parlar l’anglès, idioma que em sento més segura quan el parlo ja que porto més anys estudiant-lo.

Per tant, m’he endut una bona impressió d’aquest viatge i us recomano que si teniu l’oportunitat aneu a un altre país a practicar l’idioma que estudieu, que encara que sigui per un dia, serveix per fer “comprensió oral” i per adonar-te del que saps.

Marta Jareño

Un d’ells ès quan els meus pares marxen i ens diuen que a la nit s’ha de treure la gossa, el que hi ha d’anar sóc jo. Ella no pot anar-hi perquè encara és massa petita i no pot anar sola pel carrer de nit.

Una altre avantatge és que la Clàudia la porten a tot arreu, per això de que encara és petita, en canvi si jo he d’anar a algun lloc si tinc sort és possible que m’acompanyin. Us posaré un exemple, quan ella queda amb les amigues, el meu pare la porta amb cotxe; en canvi jo per anar al tennis que és a Cabrera he d’agafar el bus.

Per acabar us explicaré el que em fa més ràbia. Com que la meva germana és un curs més petit que jo, el següent any haurà de fer servir els mateixos llibres que jo i si n’hi perdo algun l’he de pagar. I la Clàudia en canvi, si en perd ja és igual perquè no li deixarem a ningú més.

Àlex

El meu aniversari cada any cau en època de recuperacions, per tant no hi ha moment per celebrar-lo. L’any passat quan ja estàvem al mes de Juliol, em trobava a casa de l’Emma que em va proposar anar a casa d’una amiga a sopar, jo m’hi negava rotundament ja que a més a més d’anar caminant fins a la muntanya de Cabrils, el temps no acompanyava gens. Finalment em van convèncer, dient-me que podíem anar amb el cotxe d’una altra amiga. Quan vam arribar estaven a la porta a punt d’entrar l’Andrea i la Lola. Vam baixar totes 5 les escales de la casa i de sobte en la foscor del soterrani unes veus van exclamar : SORPRESA!

Mai havia estat tan desconcertada, no sabia què fer ni com reaccionar, pensava que era una festa tan sols per a la Lola i que ningú m’havia avisat. Després de l’estat de xoc en que m’havia quedat, totes van abalançar-se a sobre meu per abraçar-me. En aquell moment vaig entendre que tot aquell festuc també me l’havien preparat a mi, se’m saltaven les llàgrimes dels ulls, estava molt emocionada. Però el millor encara estava per arribar, després de sopar, el soterrani va tornar a quedar-se a les fosques però amb unes simultànies i petites llums que s’apropaven a la taula. Hi havia dos pastissos, un per cada una. Van cantar-nos ” l’aniversari feliç ” i en acabar la cançó, jo no tenia paraules. Llavors vaig tancar els ulls i vaig bufar les espelmes mentre demanava un gran desig.

Va ser una gran sorpresa que mai podré oblidar. Sens dubte tinc unes amigues que valen or.

Sandra Moradell

Jo jugo a hoquei, al Vilassar de mar, i aquest cap de setmana passat vaig jugar els quarts de final de la Copa Federació de Barcelona. Feia uns quants anys, des que era petit, que no jugava una eliminatòria, i tenia moltes ganes de jugar-ne una. Jugàvem contra el Cerdanyola. L’eliminatòria era d’anada i tornada: l’anada, el dissabte a Cerdanyola, i la tornada, diumenge a Vilassar de Mar. Tal i com es fa a la Copa d’Europa o a la Copa del Rei, també conten doble els gols fora de casa en cas d’empat.

A l’anada, a Cerdanyola, jo anava molt motivat, però alhora pensava que ens guanyarien fàcilment. Ja que, amb l’equip que tinc actualment, no havíem arribat mai a les eliminatòries, i pensava que el Cerdanyola era molt bò. Així i tot, al començar el partit vaig veure que ells no eren res de l’altre món i, que fins i tot, potser nosaltres erem millors que ells. L’única cosa que semblava que podíem tenir en contra, era que nosaltres només teníem cinc jugadors i el porter, ja que un de l’equip s’havia lesionat uns dies abans (en hoquei es juga amb quatre jugadors i un porter). Vam començar el partit marcant nosaltres, però vam arribar a la mitja part 2 a 2. A la segona part, també vam començar guanyant, però l’equip va anar de més a menys i vam perdre 7 a 5, un resultat que, en l’hoquei, no és massa difícil de remuntar. Això sí, teníem un problema greu per al partit de tornada: un jugador del nostre equip va ser expulsat. Això volia dir que en el partit de tornada no tindríem jugadors a la banqueta i, per tant, ens cansaríem molt més.

Tot i els inconvenients, l’equip va encarar el partit de tornada amb bons ulls. Per una banda perquè comptàvem amb el factor pista, i és que nosaltres estem molt acostumats a jugar a la nostra pista, i en hoquei, això compta molt. I, per altra banda, perquè ja havíem vist com jugàven ells, i sabíem quins errors no podíem tornar a cometre. Just començar el partit, al minut 1, vam marcar el primer gol, però tal i com ens va passar a l’anada, el marcador al descans marcava 2-2. Nosaltres només necessitàvem dos gols, i havent vist la facilitat amb la qual havíem marcat a la primera part, estàvem convençuts de que passaríem l’eliminatòria. Finalment, per culpa del cansament, de la falta d’encert davant de porteria, de la poca experiència en aquest tipus de partits i, la poca però certa superioritat del Cerdanyola respecte nosaltres, vam acabar perdent el partit 4 a 6. Això volia dir que el Cerdanyola ens havia eliminat amb un còmput global de 13 a 9.

Tot i l’eliminació, he de dir que m’ho vaig passar molt bé i que els partits van ser molt emocionants, en part perquè tenia moltes ganes de disputar una eliminatòria d’anada i tornada. A més, l’equip ha qualificat la temporada com a bona, perquè a principi d’aquesta, era impensable arribar a la fase d’eliminatòries.