LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Un futur proper ens va arribant a la vida. Van passant els anys, i cada cop queda menys temps. Com ens explicava l’Altés a les classes d’ètica, sempre hem de triar per cada pas que fem, vulguem o no, estem escollint. S’ha d’aprendre a triar, des de les coses menys importants, a les que més.

No sé si a vosaltres també us passa però a mi, cada vegada que em pregunten “què vols ser de gran? A què t’agradaria dedicar-te? Quin itinerari vols agafar?”, se’m fa un nus a l’estómac.Tinc por de no servir per a res en el futur, de no poder trobar una bona feina.

La veritat és que no crec que a la nostra edat tinguem prou consciència per poder triar el començament d’una nova etapa. En aquests moments m’agradaria ser una d’aquelles persones que tenen clar el camí que volen agafar.

Clara

Aquest divendres, estava a casa i no tenia res a fer. Llavors, vaig decidir posar-me a mirar una pel·lícula. Em va costar decidir-me, no sabia del cert quin tipus de pel·lícula em venia de gust veure. Finalment vaig recordar un suggeriment que m’havia fet la meva tieta. La pel·lícula era, “El guerrero pacífico”.

El film tracta sobre un jove estudiant i gimnasta que destacava en les anelles. El seu objectiu era arribar a formar part de l’equip olímpic dels Estats Units. El seu talent era el causant de la seva arrogància. Fins que una nit d’insomni coneix un misteriós home que treballa en una gasolinera. Aquest li ensenyarà a veure i viure la vida d’una altra manera, centrant-se en el present.

La pel·lícula és plena de frases i moments que et marquen. Alguns d’ells són:

“El viaje aporta la felicidad, no el destino.”

– ¿Dónde estás?
– Aquí.
– ¿Qué hora es?
– Ahora.
– ¿Qué eres?
– Este momento.

M’ha ajudat molt veure aquesta manera de viure centrant-se en el present, deixant enrere el passat i sense esperar el futur. Recomano aquesta pel·lícula a tot aquell qui vulgui passar una estona reflexionant.

Xavier Martínez

Avui m’agradaria dedicar el meu escrit a totes les persones que han patit o pateixen càncer i a totes aquelles que ja no estan aquí per culpa d’aquesta malaltia.

Fa un temps jo pensava que la medicina hauria evolucionat suficientment per salvar a moltes persones; no coneixia cap cas d’algú proper que hagués mort de càncer. Però fa uns mesos va començar a haver-hi gent al meu voltant que tenia familiars o amics amb aquesta malaltia i al final molts es van convertir en terminals. Jo sempre em preguntava: no hi ha forma de tornar enrere? No es pot solucionar? I poc a poc vaig descobrir que es necessitava un miracle per vèncer a aquesta malaltia quan està tan avançada. Encara que a mi aquests casos ni m’anaven ni em venien vaig sentir la necessitat de fer alguna cosa al respecte per evitar totes aquelles morts innecessàries. No m’agradaria haver de passar pels moments tan durs que això comporta.

Per últim m’agradaria donar ànims a aquelles persones que hagin perdut alguna persona important en la seva vida i a totes aquelles que ara pateixen càncer. I animar a tothom que col·labori per aconseguir un remei.

Andrea Morell

Eres la madre de mi madre, me has visto nacer y crecer, sabes como soy, me conoces perfectamente, y aún así me discriminas solo por falsas apariencias.

Yo puedo comprender que tengas otra mentalidad porque recibiste distinta educación que la mía, pero no por eso puedes juzgar mi personalidad, ni intentar privarme de ella, porque es parte de mi y de mi creatividad. Debes aceptarme tal como soy igual que yo te acepto a ti aunque no me guste que seas racista, materialista y chantagista, cosa que nunca que te echado en cara.

Me dices que no puedo venir con toda la familia a tu casa de Menorca como hacemos cada año, y la razón por la que no me dejas venir es porque llevo rastas i pircings… Te haces mayor, pero inversamente cada vez te comportas más como una niña. “La pelota es mía, ahora no juegas”.

¿Es que te avergüenzas de mí? ¿Es que le ves defectos a ser una perroflauta? ¿Sabes cuál el mayor defecto de un perroflauta? El mayor defecto que tenemos los perroflauta es permitir que el resto de la gente te desprecie y te trate como un ser inferior, permitir que inventen tópicos falsos sobre los perroflauta y nos encasillen a todos en el mismo saco (¡Mis rastas están más limpias que muchos miembros de tus pijos amigos!).

Live your own lifestyle and respect!

Celia

Dissabte 14 de maig, anem amb la família a la nit dels museus. Una nit en que obren tots els museus de Barcelona gratuïtament fins la una del matí.

Primer anem al museu de xocolata, arribem quasi els primers i no hem de fer molta cua. De seguida entrem i ens regalen una xocolatina a cadascú. Està molt bona la veritat. Donem una volta per tot el museu i observem totes les figures de xocolata que hi ha. Estan molt ben fetes, fa molt goig veure-les. En quaranta-cinc minuts acabem de donar un cop d’ull a tot el museu i anem cap al museu dels invents. Arribem a la porta i veiem que hi ha molta gent fent cua. Decidim posar-nos a la cua a esperar. Comença a ploure moltíssim i jo proposo marxar cap al museu de màgia. Em diuen que no, que ens esperem a fer tota la cua per veure el museu. Passen més de dues hores i per fi entrem al museu. Hi ha coses molt curioses dins del lloc, però també d’altres que són sincerament molt insignificants i absurdes. Pensem que no ha valgut la pena fer tanta estona de cua per veure aquelles coses… Se’ns fan quasi les dotze de la nit i anem a sopar a un bar. Quan acabem, anem cap al cotxe a peu, però pel camí veiem el museu de màgia que encara està obert. Decidim entrar, total, no tenim res a perdre. El museu és petit i està força bé per el que li agrada la màgia, però en ningun lloc explica res. Finalment anem cap al cotxe i tornem cap a casa.

Ha sigut una tarda força divertida perquè estar amb la família sempre és agradable, però penso que no ha valgut molt la pena anar als últims dos museus. Del únic que n’he sortit satisfeta és el de la xocolata. Bé, ara ja sé a quins museu no hauré d’anar d’aquí uns quants anys.

Laura

Algunes classes són tan avorrides, pesades, llargues, poc interessants i eternes, que fan que desconnectem amb facilitat. El pitjor és que algunes assignatures ocupen quatre hores setmanals, en algun cas cada dia menys divendres. Els divendres són més alegres i més divertits que un dimarts qualsevol, suposo que és perquè s’acosta el cap de setmana, i aixó és l’únic que desitgem de dilluns a divendres. És possible que a aquestes alçades de curs ja només pensem en les vacances d’estiu, les coses que volem fer i els llocs on ens agradaria anar, sobretot després de l’experiència del viatge de fi de curs que ens ha fet oblidar del tot l’institut. Tornar a posar-s’hi costa molt, però s’ha de fer ja que només queda un mes de curs.

Natalia

El riu Iang-Tsé, tan bell, tan important, tan poderós, rega el 70 % del famós arròs xinès i proporciona aigua al 40 % dels habitants de la Xina. Un riu que és venerat com un déu i que en sentir-ne parlar fa sonar una simfonia al meu cap.

La simfonia comença amb el naixement d´un petit rierol al “sostre del món” mentre cadenes de gegants rocosos observen el part de Gaia. En la segona part, el “petit rierol”, ja convertit en colós, és venerat per Poseidó amb milers de nàiades. El riu inicia el seu descens, en la broma de la incertesa, en què el seu cabdal serà un obsequi per a l’ésser humà.

La civilització xinesa abusa de l’indefens gegant fins a tals extrems de contaminació que acaba amb la vida de les nàiades. La bèstia, ferida, suplica a l’ésser humà que la deixi refer-se, no l’escolta, abusen més d´ella per aprofitar els pocs recursos que li queden. Converteixen el seu físic nítid en una fosca capa de brutícia. El riu Iang-Tsé està arribant a la fi del trajecte sense forces, sense vida. L’ésser humà no li ha permès gaudir de la seva vida i finalment mor en la mar de la xina oriental. El sol es nua per regalar-li al ferit colós una aurora.

En acabar de sentir aquesta simfonia una llàgrima recorre el meu rostre i sento vergonya de ser un ésser humà.

Jordi Abril

Quan entro en un centre comercial i veig totes les botigues, colors i els productes que podria tenir al meu abast amb tant sols un petit moviment de tarja, se’m desperta el desig de comprar coses que no són necessàries. Comprar de forma espontània em produeix una felicitat especial i al mateix temps em provoca un sentiment de capritx.

Un dia de compres és un dia especial. Un dia que mires per tu i només per tu, el teu dia.

Et pots permetre qualsevol cosa; una samarreta, un pantaló curt, una polsera, un barret, un fulard, un cinturó, unes sabates… pots comprar-te el que et vingui de gust, el que més et cridi l’atenció o el que més t’agradi.

Quan estic trista o enfadada, ho necessito. És un dels moments en que em trobo amb mi mateixa i puc pensar i reflexionar sobre qualsevol cosa que em preocupi. Fer-me un regal m’ajuda a canviar d’humor i en tornar a casa, sóc una persona feliç i estic contenta.

Marta