LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Un dia començo a fer l’escrit d’ètica, ja que queden dotze dies per penjar-lo i el vull començar amb antelació. Em costa trobar el tema, i finalment penso que és millor deixar-ho per un altre dia. Pocs dies després, em ve al cap un tema i començo a fer l’escrit, i quan estic a la meitat d’aquest, se m’acudeix un altre tema. Aquell mateix dia vaig començar cinc escrits de diferents temes, que amb el pas dels dies van anar agafant forma fins a acabar-los.

A mi no em costa desenvolupar un escrit a partir d’un tema, però em costa molt trobar un tema jo conegui o que em sigui proper. Amb això vull dir que no m’és gens fàcil fer escrits, simplement perquè em costa trobar el tema. Però no sé què em va passar aquell dia per què em comencessin a venir temes, tot i que aquests fossin senzills.

Finalment, vull dir als que els costa trobar un tema per escriure, que no es posin el paper davant sense saber abans sobre què escriure. Que el que penso que han de fer és que quan els passi alguna cosa que no els importi compartir la escriguin.

David

Avui fa un any que vas néixer. El meu primer cosí. Dic “primer cosí” perquè encara que ja tenia sis cosines tu vas ser el primer nen. Mai oblidaré el 20 de maig del 2010 al migdia quan vaig rebre un missatge que deia : “Felicitats, ja ets cosina d’un nen preciós des de les dues de la tarda”. En aquell moment vaig saber el que era plorar de felicitat. Després d’allò de la Gina tots teníem por de que et passés alguna cosa a tu també.

L’endemà vaig anar amb els avis i la teva germana Gal·la a veure’t al hospital. Tothom em deia que t’assemblaves a mi quan era petita però el que més em va agradar que em diguessin va ser que no et passava res i que series un nen saníssim.

Encara que a vegades sento que no passo tant temps amb tu com el que vaig passar amb les teves germanes quan eren petites, sé que seràs, i de fet ja ho ets, el millor cosí que es pot tenir.

Clàudia, 20/05/2011

Fa pocs dies, la meva mare em va dir que s’havia fet voluntària a la protectora d’animals de Cabrils. Em va semblar molt bona idea perquè és una manera d’ajudar els gossos que estan allà. Va tres o quatre dies per setmana a passejar-los.

Avui, jo i el meu germà petit hem acompanyat a la meva mare a la protectora. En arribar, la senyora que s’ocupa dels animals, ens ha assignat un gos a cadascú. A la meva mare li han demanat que passegés un Dóberman, ja que ningú s’atreveix a fer-ho. És el gos més bo i obedient del món, però al ser una raça considerada perillosa, molta gent es nega a passejar-lo. A mi, m’ha tocat una gossa mestissa de Pastor alemany, Kira. És bona però té caràcter. I al meu germà li ha tocat un gos de caça.

Ens han donat la corretja, i els hem tret. Estaven eufòrics, no paraven de tirar. Vist això, hem començat a córrer amb els gossos. Mai havia vist a un gos córrer tant. Oloraven tota l’estona i no paraven quiets. Després de córrer uns deu minuts ja estaven més tranquils, però seguien estant excitats. És normal, ja que no surten mai i són gossos joves amb molta energia i vitalitat. Al cap d’una hora, vam tornar els gossos a la protectora i no ens treien els ulls de sobre. Ens miraven com si diguessin: Traieu-nos d’aquí!

Dintre de tot, tampoc estan tan malament allà. Em refereixo a què, hi han molts gossos i tenen companyia. Tampoc els falta menjar i hi han persones que es preocupen per ells. Però res és comparable amb tenir una família i una llar.

Ha sigut una bona experiència, espero tornar-hi aviat. A la protectora hi han catorze gossos, diferents. Sempre que hi vaig em crida l’atenció el Xino, ja que és el germà del Lolo, el meu gos. No s’assemblen massa, però em recorda per la seva manera de ser i d’actuar. Animo a tothom que vulgui passejar un gos, a que hi vagi. I si voleu adoptar-ne un, endavant. Una mascota no es compra, s’adopta.

Jaume Abril

Ser jo és curiós, et passen moltes coses, com als demés -si fossiu jo ho sabríeu-, a més, et permet conèixer a gent fascinant que cada dia et sorprén més -com als demés-, gent amb qui pots parlar de tot i compartir tot el que penses, gent que inspira una confiança quasi absoluta i sents que fins i tot que ja forma part de tu, que si deixaren d’existir, deixaria de ser una part de tu.

Hi ha gent que apareix un dia i passa de llarg com aquell que s’equivoca de carrer. D’altra banda hi ha persones que com qui no vol, sense adonar-te’n, un dia, per casualitat, truquen al timbre de casa i es decideixen quedar-se, tu, com no podria ser d’altra forma, li ofereixes seient, i així van passant els dies. Aquestes persones mai se’n van de casa, sempre queda un perfum particular, un ambient agradable que li dóna a la casa -o a la vida- uns trets especials i inconfusibles

David de Paz

Surts al carrer i ja tot fa aquella olor que recorda a platja. Només un núvol de tant en tant pot fer-te pensar que no arriba, però saps que sí, que en pocs dies serà estiu…

En poc temps podràs gaudir de la platja, del sol, de la festa, dels amics, dels gelats, dels pantalons curts i del bikini sense pensar que al dia següent hi ha classe i que has de anar a dormir aviat, i t’oblidaràs de posar-te jerseis i pantalons llargs. I és que l’única cosa que pots demanar ara mateix és que arribi ja, que acabi el curs i poder descansar.
I en dies com aquests comences a recordar l’estiu passat, desitjant que aquest sigui el doble de cops millor. Tots els moments viscuts, el passar-se hores i hores a la platja fins sentir-se socarrimada com una gamba, anar de festa cada nit i arribar tard a casa, quan tothom ja dorm…

Mil moments que només passen en una època de l’any però que es recorden per tota la vida.

Que si! Que som la generació dels ₺ni-nis₺, els macrobotellons i les farres repetides d’alcohol , drogues i sexe. Som aquells que deixen el seu futur pels terres i ens apalanquem al primer sofà que veiem. Aquella colla d’ignorants que ho tenen tot i no saben el que volen. Que si, que teniu raó! És aquest el prototip actual de la joventut. M’equivoco? No és així el retrat que té de nosaltres la societat?

Doncs s’equivoquen, perquè nosaltres, aquesta colla de ‘’ni-nis’’, ignorants i apalancats s’ha mobilitzat. Hem fet ús del nostre dret a expressar-nos lliure i pacíficament. Farts de veure com juguen amb el nostre (vostre) futur, hem decidit cridar, alçar la veu, dir prou a les injustícies polítiques i econòmiques. Tothom té veu. En menys de 24h, nosaltres aquells que no sabem el que volem, hem creat una veritable ciutat, dins d’una que no ens escolta. Amb l’ajuda de les noves tecnologies via Twitter, Facebook, càmeres web en directe, emissores de radio i canals a la TDT ens hem fet escoltar al món. La nostre consciència social ha creat incertesa al món polític que d’una manera grollera ha intentat fer-se amb el moviment i alhora els ha deixat muts, sense arguments. I muts ens quedem també nosaltres quan veiem que ja no ens anomenen ni-nis sinó indignats. La nostra mobilització és gran, cada cop més. Compatriotes residents a diferents països segueixen els nostres passos. Ja no tenim por, perquè no tenim res més a perdre. Demostrem la nostra seguretat a base d’una molt bona gestió del nostre ‘’territori’’. Defensem els nostres dominis i responem a provocacions a base d’una ideologia de NO-violència. #notenemosmiedo #noensmouran. I a partir d’aquí, nosaltres els ‘’ni-nis’’ que som al carrer, els que no tenim por, i els que creiem que és una opció ens fem dues preguntes: On és i quan tornarà la democràcia real? I un cop sortits a prendre el carrer, quan serà el moment oportú per tornar a casa?

#esunaopción #notenemosmiedo #yeswecamp #catalanrevolution #spanishrevolution #acampadasol #acampadabcn #noensmouran #nousmouran

Carolina Castaño