LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

-No pot ser, no pot ser!!- L’Emma, la Marta, la Sandra i jo estavem dels nervis, les cames ens tremolaven, no ens ho podíem creure, tot aquell esforç intensiu durant tres dies se n’havia anat en orris.

Això va passar la nit abans de presentar el nostre treball de crèdit de síntesi. Ja gairebé havíem acabat el treball, però unes hores abans l’ordinador se’ns havia apagat per falta de bateria, i anteriorment no havíem guardat l’arxiu en què estavem treballant. En aquell moment de desesperació vam arribar a pensar que hauríem de tornar a fer gairebé tot el treball un altre cop.

Després d’haver buscat el treball a totes les carpetes de l’ordinador, a la paperera, al buscador d’arxius i gairebé tots els llocs possibles, el vam trobar. S’havia guardat a l’apartat “Equipo”, cap de nosaltres va entendre exactament per què, però vam suposar que abans de que s’apaguès l’ordinador, l’arxiu s’havia guardat automàticament. Vam tenir una sort increïble, vam saltar d’alegria com unes bojes. Després d’aquella mala passada ens vam poder tranquil·litzar, vam guardar el treball en dos USBs i vam anar a sopar.

Aquell dia vaig aprendre dues coses: 1. Els ordinadors de vegades poden ser lents i ens fan perdre temps, però en aquest cas ens havia salvat un arxiu que ni tan sols haviem guardat. 2. HEM DE GUARDAR TOT SEMPRE A L’ORDINADOR, I A UN USB TAMBÉ!

Nina

Fa sis mesos, va passar algo, que va canviar per complert la meva vida…Des de petita, he tingut gats. És un animal genial, potser no ho sembla, però pot arribar a ser molt més fidel agraït que un gos. Són, especials.

Un dia, al tornar de la guarderia, estava allà, sota la taula. Jo ja tenia un gat, però sota aquella taula n’hi havia dos. Es deia Celeste, un mascle creuat de siamès i “callejero común”. La meva mare el va trobar a prop de la feina i el va portar a casa. Tenia un suau pelatge tigrat, uns preciosos ulls blaus i un dibuix simètric al front. Tindria al voltant d’un any…

Des d’aquell moment, va haver-hi un nou membre a la família. Va ser com un germà per mi. Era el millor dormint, jugant, escoltant…

Quan vam venir a viure a Vilassar, li van detectar liposomes per tot el cos i diabetis. Els liposomes son com unes berrugues, que en els gats no són dolentes si són exteriors -a diferencia de en els gossos..que són càncers- però s’han d’anar treient, però el Celeste era diabètic, i no se li podien extirpar pel risc de que no cicatritzés bé. Una nit, va tenir una crisis, i va caure en un coma. El vam portar al veterinari, i van aconseguir estabilitzar-lo, però havia estat inactiu durant molta estona, i encara no havia despertat del coma. També li havien fet una ecografia, en la que, van observar que també tenia liposomes a la panxa. Això es tracta amb quimioteràpia, però la diabetis es incompatible amb la químio.. i no era una opció per ell. Davant de tot aquest risc, vaig haver de prendre una dura decisió. Els vaig dir als meus pares que el millor seria sacrificar-lo, ja que, si havia d’estar patint i sota un munt de tractaments, seria encara pitjor.

Ho vaig passar molt malament. Era aquella estranya sensació de que al despertar-me, estava sola al llit, que no hi havia qui miolés, que ningú demanava carinyo, Una sensació totalment horrible, sentia un gran buit, el necessitava. Hi van haver moltes coses en mi que van canviar, el meu somni de ser veterinària, es va esfumar, l’havia perdut a ell. Vaig acabar recolzant-me en els meus pares i en alguns amics, però sobretot en la meva gata i el meu gos..ells seguien allà.

Ja fa sis mesos que no hi és i sento que el necessito..

L’altre dia, vaig acompanyar una amiga a buscar un cadell de gat, i en veure un dels seus germans, hi vaig veure una gran semblança amb el Celeste. El pel tigrat, els ulls blaus, el dibuix simètric al front…La veritat és que no s’assembla gaire a ell, però vaig convèncer als meus pares, i ara, tinc dos cadells de gat a casa, ja que també vam agafar un altre germanet.

Potser encara no estava preparada per això, però sé que aquest conjunt de fets, m’ajudarà a créixer, a madurar. Però tinc molt clar que d’ell mai m’oblidaré i que sempre l’estimaré.

Clara Córdova

Durant Setmana Santa el president del bloc de pisos va penjar un cartell a l’ascensor. Hi deia que seguint una normativa de l’Ajuntament no es podia fer soroll a la nit perquè la gent havia de descansar. Posava exemples com ara tocar instruments o els animals de companyia i, subratllat en groc, que no es podien moure mobles.

El divendres passat quan vaig arribar a casa del viatge a Tenerife, després d’obrir la maleta i donar el “mojo picón” als meus pares, van trucar al timbre. Eren dos quarts de dues de la matinada i ma mare, estranyada, va anar a obrir. Era el president del bloc, que va entrar indignat i ens va acusar de tenir un “taller de fusteria clandestí” des de feia un mes i mig, sobre del seu dormitori (el que seria el l’habitació dels meus pares). Deia que a la nit fèiem reformes i ell sentia com arrossegàvem mobles, fèiem servir trepants elèctrics, el soroll de les fustes que tiràvem al terra… un sens fi de coses que si el meu pare no fos fuster, no l’hi haurien passat pel cap. Ens va amenaçar amb denunciar-nos a la policia si no aturàvem el nostre “negoci nocturn”. Però intentant calmar-lo, vam oferir-li passar a l’habitació perquè observés que allà no hi havia cap taller. I quan va veure-ho va callar. Avergonyit anava cap a la porta, tot i que ell encara ens acusava de que a les nits no podia dormir.

Penso que sovint jutgem a la gent pel poc que sabem d’ells, tot i no conèixer com són realment. Sembla que als nostres veïns els costa dormir i els ha semblat lògic que la professió del meu pare els anava bé per explicar que no poguessin agafar el son. I si el meu pare fos un executiu que es passa el dia a l’ordinador fent informes, de què se’ns podria acusar?

Maria