LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest dissabte, em vaig llevar perquè tenia molta calor. La finestra estava oberta i entrava tota la claror. Quan vaig acabar d’esmorzar, em vaig posar a prendre el sol a la terrassa; eren les deu i mitja del matí i ja no es podia estar a fora perquè donava tot el sol de ple. Però com de costum, sobre les tres de la tarda el cel es va començar a ennuvolar. Quan ho vaig veure, li vaig comentar a la meva mare que era la cinquena setmana consecutiva que passava el mateix. Cap a les sis i mitja de la tarda, es van sentir trons i seguidament va caure un xàfec important; i així fins la matinada. Diumenge, en llevar-me, vaig mirar al cel i com si no hagués passat res, el sol brillava amb intensitat i feia calor.

No sé si és perquè estem al mes de maig, i com diu la dita ‘cada dia un raig’, o perquè el temps s’està tornant boig de veritat. Realment els humans estem destruint la capa d’Ozó.

Alba

Avui va per tu, per ser la millor persona que he pogut conèixer en els anys que porto de vida, per ajudar-me en tot el que has pogut, per fer-me riure, per cuidar de mi quan els pares no hi eren, per mil moments que m’has donat i que espero que em donis..

He après moltes coses de tu, la veritat és que no se què faria ara mateix si no hi fossis. M’has explicat com has lluitat de petit, com has treballat per arribar on ets ara: em sento afortunada de tenir-te.

M’has aconsellat, m’has explicat les teves històries d’amor amb l’àvia, també com van ser els teus anys a la mili, com et vas quedar amb poca visió d’un ull. I, en ocasions se m’ha posat la pell de gallina. Segueixo admirant-te i estimant-te com ets tu, una persona molt especial per mi. Són 88 anys vivint en aquesta vida, no sé si una altra persona hagués aguantat el que tu has aguantat, però el que si sé és que et mereixes totes les coses bones que puguin existir.

Per molts anys avi, 88 anys no els pot complir tothom. Gràcies per ser com ets.

Laura Masiques 🙂 17-05-2011

Avui tres de maig de 2011, els nens i nenes del IES Jaume Almera hem passat el primer dia a Tenerife (Canàries).

Aquest matí, hem anat d’excursió al volcà Teide. Ha sigut força interessant. Feia més fred mica en mica que anàvem pujant. Vam fer diferents parades durant el trajecte guiat.

Passat el matí, hem baixat al Loro Parque. Hem dinat a l’entrada on hi havien unes escales. Al acabar de dinar, hem vist espectacles d’animals i també hem visitat les instal·lacions. M’ha agradat molt.

Cap a les sis de la tarda, hem anat a l’hotel. Tothom va ràpidament a dutxar-se per poder anar a veure el partit Barça-Madrid, la semifinal de la Champions. Hem patit una mica però finalment hem guanyat.

Quan hem acabat de sopar, hem baixat a la discoteca on allà hem festejat la victòria.

Alba

Les 7.30 del matí. Et regires agònica entre els llençols i t’arrossegues a les palpentes. Tens la sensació de no haver aclucat l’ull en tota la nit, tot i això, acabes aconseguint un estat d’enteresa uniforme per mitjà d’un raig d’aigua i un esmorzar fugaç; i així, comences de nou el cicle rutinari del dia a dia, dèbilment resignada a reprendre el rol que et pertoca reproduir de per vida.

Ho saps, però. És un rol insignificant i silenciós que t’assignaren per naixement. Una escena constantment repetida: l’existència precària, al servei dels teus carcellers. I l’apatia et defineix, t’estreny, fent de mordassa i barrots a la vegada. Una presó ben quotidiana.

En pocs minuts, probablement seuràs davant la pantalla, l’informatiu en marxa i les orelles que et xiulen davant l’allau instantània d’imatges: morts, radicals infames i pactes internacionals; violències, veneracions i misèries vàries, acompanyades sempre de la immaculada innocència i heroïcitat d’algun cos policial, exèrcit o ministre.

Potser no de bon matí, però tard o d’hora, t’assetjarà el ritual diari d’ésser informat pels grans mèdia. Mitjançant la televisió, la premsa escrita o les ones radiofòniques, aquests propaguen pel món sencer quelcom anomenat “informació plural i contrastada”.

Una forma ben curiosa d’anomenar-ho, la veritat. Si en fessis un detingut anàlisi probablement toparies amb un seguit de realitats que, subtilment enllaçades, resultarien ser coincidències massa evidents. Veuries, doncs, que històricament parlant, els mitjans de comunicació no són un cas excepcional en l’evolució de la societat durant aquests dos últims segles; de la mateixa manera que la petita empresa familiar a mitjan s.XIX esdevenia corporativa i entrava al joc de l’especulació financera i concentració del capital; cent anys després, les publicacions de premsa, diaris i programes radiofònics van seguir el mateix procés, esdevenint en conjunt els “mass mèdia” – és a dir, el conjunt d’estructures i tecnologies utilitzades per la informació i comunicació de les masses, i les organitzacions que les controlen-.

Indiferent, però, continues palplantada, amb un regueró de saliva que se t’escapa dessota el llavi. Potser et caldrà filar més prim. Planteja-t’ho així doncs: <<Qui prodest?>> Altrament dit, qui se’n beneficia d’aquesta transformació social i econòmica de la premsa?

Mirant una mica més enllà, podràs discernir certes conseqüències que es deriven d’aquests processos de corporativització. En primer lloc, sorgiren càrtels i trusts del sector. Els càrtels, trusts, holdings i viceversa eren tècniques econòmiques liberals, nascudes al si del capitalisme salvatge de les revolucions industrials, que consistien en aglomerar gran part de les empreses d’un mateix ram concret en un sola corporació, amb l’objectiu d’eliminar la competència i controlar el mercat.

Després d’implantar aquestes unions, al món de la premsa naixeren grans empreses transnacionals que van aconseguir controlar la difusió a través de tots els mitjans possibles( ràdio, televisió, premsa, internet, etc…), guanyant un gran poder d’influència sobre l’opinió pública.

Gràcies a això, aquestes empreses fixaren uns costos de producció i distribució tan alts que els guanys en ventes acabaren sent ni de bon tros suficients per finançar un diari, canal televisiu o qualsevol altre tipus de mitjà. Aprofitant l’avinentesa, entren en escena grans bancs, entitats financeres, altres empreses privades i l’Estat; els quals, a base de subsidis, la publicitat i l’adquisició directe dels mitjans a través de la compra d’accions, aconsegueixen que la premsa, i conseqüentment la circulació de la informació generada, esdevingui dependent d’ells.

La culminació d’aquesta estratègia és el panorama informatiu del que gaudim actualment: 4 agències multinacionals controlen el 80% de la informació que corre pel món, agències de propietat americana o europea, per descomptat.

Aquestes són l’Associated Press, una agència nord-americana creada al 1900 que poseeix més 1.700 publicacions de premsa i 6.000 canals de televisió i radio, distribuint així informació a més de 15.000 empreses del la comunicació situades a 112 països diferents; l’Agence France Presse, d’origen francès com el nom indica i fundada durant l’ocupació alemanya a la Segona Guerra Mundial. Aquesta compta amb més de 2000 assalariats i té presència al flux informatiu de 165 estats. La DPA (alemanya), la xarxa d’informació de la qual s’estén per més de 100 països, i té una facturació anual d’uns aproximats 106’6 milions d’euros. Per últim, trobem el grup Reuters, que controla l’oligopoli del la informació financera a nivell mundial, amb uns 2000 treballadors i presència a 175 països.

El 20% restant, però, no creguis que el formen empreses gaire alternatives o independents, són simplement el mateix tipus d’agència que les quatre anteriors, tot i tenir menys poder econòmic.

Un exemple curiós l’és la cadena de capital espanyol EFE, que actua a Llatinoamèrica i fou fundada l’any 1939. El seu nom ( F) va ser proposat en honor a la victòria d’aquell mateix any del general Francisco Franco.

L’origen dels mitjans de comunicació d’avui dia i l’evident control econòmic que exerceixen sobre ells els lobbys de poder mundial ( estats, l’empresa privada, organismes internacionals, etc..) ens fa qüestionar la “pluralitat i contrast” que s’atribueixen a si mateixos.

Que és el que ens mostren realment? Fins a quin punt la informació que ens arriba no ha estat limitada? Ens arriben els fets retocats, de manera que no sabem gaire més d’allò que ells volen que sapiguem?

Joseph Goebbels, ministre de propaganda del règim nazi alemany, va fer una extravagant afirmació: ”Una mentida repetida mil cops esdevé veritat”. Tal frase ens pot semblar altament contradictòria, però el fet és que aquest home va aconseguir convèncer a tota la població alemanya de la necessitat, moral i física, d’assassinar 6.000.000 milions de jueus, pel bé i la prosperitat del 3er Reich.

De ben segur que la majoria deu creure que avui en dia quelcom així no seria possible, però res més lluny de realitat, no som pas gaire més immunes a la propaganda ara que durant la 2na Guerra Mundial; tot el contrari, si alguna cosa ha quedat palesa amb les dades presentades anteriorment és la immensa capacitat d’influència dels mitjans. Ara per ara, l’espectre dels continguts de la informació que ens bombardegen es extensament ampli: Des difondre la por i la desconfiança amb notícies de guerres, morts i l’avanç de l’Islam ( notícies que guarden una certa i preocupant semblança amb les “conspiracions judaiques per acabar amb la humanitat “ que destapava l’aparell de propaganda nazi) fins a programes destinats directament a estovar la matèria grisa de l’espectador i reproduint la cultura mitjaval del “Pa i circ”- em refereixo a la premsa rosa, etc…-.

Potser ara, esbatanant els ulls davant el xoc que suposen tantes revelacions seguides, comprens que no ets ni molt menys lliure. Els amos del poder, polític i econòmic coneixen la formula perfecte per conciliar els seus interessos amb els nostres: redreçar al seu gust la nostra consciència individual i col·lectiva. Mentre nosaltres, el poble, creiem ser amos i senyors de tot, ignorem que ens manca el control del propi pensament. Ja podem ufanosos, adorar el millor sistema del món, i considerar-nos-en sobirans. Rere el teló audaçment teixit que ens esborrona la vista, l’oïda i la raó seguirem sempre sent mers esclaus.

I, malgrat tot, allà t’estàs, immòbil, passiva; la teva capacitat d’indignar-te, de protestar, queda aixafada. L’han alterat, redirigint-la cap objectius fútils , i d’aquesta manera, la teva consciència queda ofegada. Sembla que així, no et digui gaire res aquest canvi en els mitjans de comunicació al llarg de la història. A més, a hores d’ara, sota els efectes narcotitzants d’un monòleg de l’entrenador de l’equip X ja has oblidat l’intent de veure més enllà de tot el que et diu un televisor. Tanmateix, la discussió entre aquell i aquest altre retransmesa en directe, continua deixant-vos prou atònits a tots. Es veu que aquest vespre hi ha partit.

Que pots fer, doncs, davant d’una agressió constant i sense treva; davant l’implacable acció dels mitjans?

L’autodefensa és la resposta! No és qüestió de renegar de la civilització i anar-se’n a viure entre els arbres, de cap manera. Actuar així seria equivalent a rendir-se, a cedir sota la pressió, a involucionar rebaixant-se a una condició de bèstia salvatge. Has de ser ferma, crítica i perseverant. Existeixen corrents d’informació independents, són molt minoritaris, però; i sovint poc objectius. Reforça’ls, participa-hi. Juntes podem bastir un corrent d’informació seriós i contrastat, que circuli i sigui generada sense filtres o límits.

El pensament, col·lectiu i individual, és la clau de la nostra llibertat, defensa’l, aprèn i enforteix-lo constantment; si n’ets l’amo seràs un individu lliure, i amb d’altres com tu conformareu una societat lliure. La qüestió és: ara per ara, n’ets realment l’amo?

*Deixo la direcció web d’alguns mitjans un pèl diferents al que estareu acostumats, no són perfectes, però són una alternativa:

• L’Accent: http://www.laccent.cat/

• La Directa: http://www.setmanaridirecta.info/

• Gara: http://www.gara.net/

• Indymedia (independent media center): http://www.indymedia.org

• La Fàbrica: http://fabrica.cat/

• Rebelión.org: http://www.rebelion-org
  

Alexander

Quin serà el nostre futur? Veritablement, se’ns fa impossible saber quin és el nostre futur, però podem donar la nostra opinió del que creiem que serà. El món esta evolucionant de forma esfereïdora , i el nostre futur penja d’un fil.

Per començar hauríem de fixar-nos en el món laboral el qual està molt magre, els treballs que ofereixen, són pocs i la majoria d’aquests són treballs temporals, amb un sou baix, i alguns amb pèssimes condicions de treball. Com podrem els joves d’avui dia accedir a un habitatge digne? Si tenen aquest preu tan elevat fins i tot ara amb la crisi i hi ha tant poques ajudes per accedir-hi. Com podrem viure en un món, que amb el ritme que portem de consum i contaminació, acabarà amb els recursos primaris i la fauna. Per sort alguns països com Dinamarca i Alemanya estan prenent la difícil decisió d’apostar fortament per las energies renovables, el futur que necessitem per poder sobreviure en aquest planeta. Però les grans inversions de recursos i energia per poder fabricar aquests sofisticats sistemes d’energies renovables són els aspectes negatius que s’haurien de llimar.

Per tant jo crec que el futur que ens espera en aquest món és difícil de predir, però l’únic del que estic segur és que haurem de fer un gran canvi en la nostra manera de pensar si hi volem sobreviure. És difícil saber quin és el canvi que necessitem però és fàcil saber quina mena de canvis o costums no necessitem: no necessitem més empreses que només pensin en guanyar diners i tinguin els treballadors explotats, sinó treballadors que treballin per què els hi agrada i que pensin en els seus clients; tampoc hauríem de pensar en canviar de mòbil cada cop que surt un de nou, si no que hauríem de comprar-ne un de nou en el cas de que s’espatllés i es tornès inútil. Aquests, són l’estil de canvis que jo proposo per a un món millor.

Raul

Durant els tres primers anys de la meva vida he viscut a Polònia, jo d’això no me’n recordo és clar, era molt petit, però sé que durant aquests anys va passar una cosa que m’ha marcat fins ara.

La zona de Polònia d’on sóc és molt rural: boscos frondosos, grans latifundis de conreu, però sobretot llacs, molts llacs, que són els que li donen el nom de “Kraina Tysiąca Jezior” (La Terra dels Mil Llacs). A l’estiu la gent s’hi banya, hi fa vela i sobretot, molta gent hi va a pescar. Així doncs, el dia del meu tercer aniversari, si no recordo malament, el meu avi em va regalar una canya de pescar. Com no podia ser d’altra manera, aquell dia mateix vam anar a estrenar-la a una petit estany que hi havia al costat de casa. En arribar-hi, només van caler uns minuts per que piqués el primer peix, era molt petit i el vam deixar anar, però va ser la meva primera captura.

Ara és quan m’adono que aquella petita i llunyana experiència, potser insignificant a primer cop d’ull, em va marcar tant, que fins avui dia continuo sortint a pescar. Al Maresme no és el mateix, no hi ha llacs, però per sort tenim el mar, que és un lloc molt bo per anar a passar una tarda de pesca, tot i que jo sempre preferiré la Terra del Mil Llacs.

Cristian

Fa dies que us volia escriure quatre lletres a tots, a aquests nois i noies que fa uns anys vareu entrar per primer cop a una aula del nostre institut i ara hem compartit unes bones estones de viatge. Avui ha estat el moment, fa una estona he rebut la trucada de la meva amiga Delia que viu a Tenerife i m’ha explicat que divendres quan ja havíem marxat de l’hotel s’hi va passar per portar-me un record. Li van indicar que ja no hi érem li van comentar que estaven molt contents de nostre grup. La veritat és que hem rebut felicitacions dels guies, del conductor, de l’hotel i crec que fins hi tot dels jubilats que ens van acompanyar en tot moment. Com a persones que participem en la vostra formació ens agrada rebre aquests comentaris i amb molt d’orgull us ho vull transmetre. Vaig mirant els centenars de fotos que vaig fer i somric en recordar moments molt divertits. En especial el dia que us vam acompanyar a la disco, realment els profes van gaudir de veure-us gaudir a vosaltres, rient, ballant, xerrant els uns amb els altres, jugant, fent la “conga”… Resumint, voldria que sapigueu, que a part d’una mica de son, el viatjar amb vosaltres ha estat un plaer.

Laura