LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sona el despertador. El cap em dona voltes, estic molt cansada! Miro l’hora i són les vuit del matí. Apago el despertador i em torno a estirar, però al cap de 5 minuts ja m’està picant a la porta la meva mare. Ve a despertar-me…

Així és com em vaig despertar jo el dissabte desprès del viatge de final de curs. Mentre la majoria dels meus companys seguien dormint per recuperar la son dels últims dies, jo em vaig vestir, vaig esmorzar i vaig anar cap a la perruqueria. Tenia un casament al migdia i havia d’estar preparada abans de la una.

Durant l’estona de la perruqueria vaig poder relaxar-me i descansar, però per poc temps, ja que desprès d’això em vaig dirigir a casa meva per vestir-me i maquillar-me a corre-cuita.

El casament es va allargar fins les 10 de la nit i si m’oblido del mal de peus degut als tacons o de la son, que feia que no m’aguantés de peu, tot va anar fantàstic. La cerimònia no va ser molt llarga però si molt emotiva i desprès vaig poder gaudir d’una bona tarda amb amics meus que no acostumo a veure sovint. Per tot això, va valdre la pena despertar-se d’hora.

Judith Maltas

El meu avi tenia càncer, fa un any i mig o una cosa així que li van diagnosticar. Fins ara li havien pogut anar frenant, però per setmana santa va empitjorar. El càncer estava massa escampat, cada cop li diagnosticaven a més llocs i els metges ens van avisar de que li quedaven dos o tres anys com a molt, el temps que poguessin anar provant noves quimios i endarrerint el procés. El cas es que aquesta malaltia també li provocava febres i altres conseqüències i malgrat els calmants i medicaments que es prenia, cada cop es trobava pitjor. Els últims dies de festa, va començar a fallar-li el cervell. Aquest òrgan és l’últim que deixa de funcionar bé quan una persona està malalta d’aquesta manera. Aquesta vegada ja ens van dir que el diagnòstic canviava, li quedaven dies o hores. Va durar fins al 3 d’aquest mes.

Va morir-se dimarts, quan jo estava a Canàries, però jo ho vaig saber dimecres, el dia de l’enterrament. Va ser un cop, tot i que ja sabia que passaria. Després de pensar-hi unes hores, vaig decidir que, ja que no tornava a casa, valia la pena aprofitar els dos dies del viatge que quedaven i passar-m’ho bé. En tornar, el dissabte, vaig anar al cementiri a veure’l. El seu nínxol atapeït de flors i el matí de primavera assolellat que feia, no em van donar una sensació de comiat ni de res per l’estil, sinó com d’homenatge.

El meu avi, no l’oblidaré mai. Per molt que ara em costi d’assimilar els fets i d’alguna manera “no m’ho acabi de creure”, sóc conscient de que s’ha mort i de que ja no estarà a casa seva, ni acompanyarà la meva àvia a tot arreu com sempre, i de que ja no el veuré més. Ha sigut una gran persona que sempre s’ha preocupat molt de fer el bé i estic molt contenta de que hagi sigut el meu avi, he tingut molta sort.

Júlia

Mourinho, Mou, José, tots aquests i més, són el ventall de noms que podem atribuir a l’entrenador actual del Reial Madrid.

Aquest personatge, s’ha convertit, des de la seva arribada a la casa blanca, en el fürher d’aquest club tan “senyorial”. Ell, juntament amb l’ajut de la “Central Lechera” o premsa madrilenya, amics personal de Florentino Peréz (president merengue), ha desprestigiar tots els mèrits aconseguits pels culés.

Aquest modest entrenador portuguès, ha deixat de banda, el futbol o cap cosa que s’hi assembli, només dedica la seva feina a criticar i desprestigiar qualsevol cosa o acció que emprengui l’equip blaugrana.

Bé, també s’ha de dir que ha utilitzat els cinc clàssics per a repartir llenya, però sobretot, que no es pogués jugar a futbol. Un exemple a això últim que dic, és que a tots els clàssics, menys aquest darrer, ha acabat el partit sense els onze jugadors. Ens preguntarem, i “POR QUÉ” tot això sr. Mou?, segur que el nostre estimat traductor ens podria contestar aquesta pregunta, que tants cops repeteix.

Àlex