LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

¿Por qué normalmente el ser humano se pregunta que tiene que hacer para ser feliz? Evidentemente porque busca la felicidad, sin embargo pienso que nos tendríamos que preocupar más por “ser” y no por “hacer”. Luchamos por la felicidad, la cual no siempre adquirimos y esta lucha nos genera estrés, un estrés que nos impide fluir con naturalidad al ritmo de la vida, sin posibilidad de crecer como mejor persona y así no es como funciona la ley de la naturaleza.

Como simple ejemplo, una flor: Para que ella crezca con naturalidad no hay luchas ni intentos, simplemente sucede, lo que demuestra que las cosas simplemente pasan y son por lo tanto parte de un plan, el cual no podemos cambiar ni incluso saber.

Últimamente he reflexionado acerca del supuesto “camino” que tiene mi vida, el cual no lo puedo cambiar ni escoger, ya que las cosas suceden y son como son. Por lo que doy por hecho que he de “caminar” por el sendero de la vida sin mirar atrás ni delante, olvidándome del pasado e ignorando el deseado futuro.

Dejaré de condicionar mi felicidad a que las cosas tengan un aspecto determinado al de mis sueños, deseos y espejismos de la vida. Con lo dicho, cualquier ser triste podría abrir una nueva puerta que le conduzca a la total felicidad, puesto que no se preocupa por el futuro, sino que simplemente vive el momento “Carpe diem”.

En mi humilde opinión, lo necesario para dominar nuestra mente es saber vivir el único momento en el que uno se encuentra, olvidándose uno de las preocupaciones u otros pensamientos que pasan por su mente en dicho momento, estando únicamente “allí” y “en ese momento”. De esta forma, dejaré que mi vida corra libremente, simplemente siendo yo mismo, sin preocupación alguna, ya que nada es azar, todo tiene un sentido, el cual ni yo ni nadie puede comprender.

Para ello, es sumamente importante aprender a vivir el presente, el aquí y ahora, sin importar nuestra situación en un año, un mes o inclusive una semana.
Por consiguiente dejaré de temer y viviré en un estado de gratitud y optimismo, sabiendo que todo terminara bien, de una manera u otra, pero sin tratar de alterar el “camino” que tiene mi vida desde un comienzo. Simplemente me dedicaré a “ser yo mismo” sin tratar de “hacer o planear mi futura vida”.

Seyde

El dimarts passat vam anar a França amb l’institut. Era una sortida que havíem d’aprofitar per practicar el francès. Per fer-ho el grup de francès de batxillerat, ens va organitzar dues gimcanes per Perpignan i Collioure. Es tractava d’una sèries d’objectius que havíem d’aconseguir dins les ciutats que vam visitar, com per exemple, recitar un poema d’Antonio Machado davant de la seva tomba o comptar els arcs que hi ha a la catedral de Saint-Jean Baptiste de Perpignan.

Quan vam arribar allà pensava que seria molt difícil fer-me entendre en francès i guiar-nos per una ciutat desconeguda. Però no va ser així, sorpresa em vaig adonar que era capaç de mantenir una conversa en francès i d’entendre perfectament tot el que em deia la gent a qui preguntava.

Ara, més que mai, tinc ganes d’aprendre bé el francès ja que em sento capaç de fer-ho.

Joana

M’he tornat a canviar de casa, aquest cop a Mataró. He viscut en cinc cases diferents;  dues de Premià de Dalt, una de Vilassar, una de Cabrils i finalment, a Mataró.

Hi han molts motius pels quals m’agrada canviar, però el que més m’agrada és poder-me sentir de tot arreu on he viscut. Quan algú em pregunta d’on sóc, jo responc que del Maresme.

Hi ha gent que no comprèn com em pot agradar tant canviar-me de casa, ja que per ells, la seva llar és allà on han viscut sempre. Per a mi, és exactament el mateix, la meva llar són tots els llocs on he viscut i dels quals en tinc records, i casa meva allà on hi tinc la família.

Joana

Avui ha vingut un home a fer una xerrada. Era un economista que ens ha parlat sobre l’economia i els diferents problemes que hi ha al món. Però no és d’això del que vull parlar. El tema que vull tractar és el respecte.

Moltes vegades quan ens diuen que farem una xerrada ens alegrem perquè així perdem classe. Desprès, quan arriba l’hora d’escoltar, molta gent és incapaç de callar i prestar atenció a la persona que té davant. No pensem en que aquesta persona ha fet un esforç preparant-se tota aquella xerrada o que està perdent part del seu, segurament, valuós temps venint a explicar-nos coses a nosaltres. En comptes d’això el que fem, la majoria de nosaltres, és xerrar o riure.

La veritat és que mai m’hi havia parat a pensar però, al fer-ho avui, m’he sentit malament al pensar com es podia senti aquell home al estar explicant-nos coses importants i veure que molts de nosaltres no li fèiem ni mica de cas.

En definitiva el que vull dir és que pot ser que no t’interessi el tema que s’està tractant (ja sigui en reunions, xerrades o classes), però s’ha de mostrar un mínim de respecte cap a la persona que, al cap i a la fi, està fent un esforç per nosaltres.

Clàudia Lòpez

Fa un mes vaig anar a l’oculista i em va dir que la miopia m’havia augmentat bastant. Això volia dir que m’havia de fer unes ulleres noves o unes lentilles.

Portava bastant temps rondant-me pel cap la idea de les lentilles. Quan t’hi acostumes són molt més pràctiques i fàcils de portar i quan plou no s’embruten com les ulleres, així que em vaig decantar per les lentilles.

Fa dues setmanes vaig anar a l’òptica on treballa la meva tieta perquè me les fes. Que fos ella qui m’ensenyés a utilitzar-les em va treure un gran pes de sobre, ja que jo no estava del tot segura i em feia “por” que no me les pogués treure de l’ull. Però ara m’adono que és qüestió de pràctica i d’acostumar-se. Al principi em costava posar-me-les, ara és un moment.

És impressionant la sensació que notes amb les lentilles, sobretot quan has portat ulleres abans. Ho veus tot, mentre que amb les ulleres ho tens “emmarcat”. Animo a qui porti ulleres i s’estigui plantejant portar lentilles a que no s’ho pensi més!

Judith Maltas

Per fi va arribar la tarda que tant havia esperat. Tota la gent al carrer, amb la seva samarreta del barça, bufandes, banderes… fos el que fos. Tothom estava entusiasmat. No era un partit corrent, estàvem a la final i teníem aquest mèrit.

Vaig anar caminant fins arribar al poliesportiu de Vilassar, on podria gaudir de la màgia del Barça i on veuria si guanyaríem o no. Havia decidit sopar abans per tal de tenir un lloc quan entrés, i per sort hi havia persones conegudes, amics i familiars, amb els quals podria seure i divertir-me. Tot anava bé, i tothom esperava, com jo, que comencés el partit.

Quan l’àrbitre va xiular l’inici, tota la festa va començar. Primer hi va haver patiment, ja que el Manchester atacava constantment. Però al cap de deu minuts, el joc barcelonista va arribar i només el nostre equip tenia el control de la pilota. Jugaven molt bé i, com era d’esperar, va arribar el primer gol. L’eufòria embogia totes les persones que ho estaven veient. I jo, amb els meus amics, també tenia aquesta eufòria i aquesta alegria de saber que estàvem a un peu de guanyar la Lliga de Campions. Però tot té un preu, i ens van empatar el partit.

Va arribar la mitja part, i això significava un petit descans i podíem fer un mos o beure algun refresc per refer forces. Després va començar la segona part. El Barça seguia amb la possessió de la pilota, i per fi, va arribar el segon gol. Tot de crits i salts de la gent que tenia al meu voltant i, com era d’esperar, una gran celebració amb els companys. Tot seguit, va arribar el tercer. El partit es va acabar amb aquell gran gol per al Manchester, ja que per a ells, remuntar a un gran equip com és el Barça era d’allò més difícil, i encara més si no tenien la pilota i només patien perquè no els marquessin un altre gol. I quan ja no es podia dir res més, l’àrbitre va sentenciar el partit, que feia el Barça el guanyador d’aquella Lliga de Campions, i que això significaria la quarta Champions d’aquest equip.

Per acabar vaig veure l’entrega de la copa i me’n vaig anar a casa per poder sentir amb detall totes les declaracions dels entrenadors, jugadors, directius, etc. que havien estat en aquell partit.

Ricard

L’altre dia em vaig fer una pregunta que ja me l’havia qüestionada més d’una vegada: “Per què té més audiència el futbol masculí que el futbol femení?” Jo sincerament no ho acabo d’entendre. Poden haver-hi diferents opinions, hi ha gent que pensa que els homes juguen millor, d’altres que no és un esport per dones, d’altres que és culpa nostra de l’audiència, etc.

Però jo em pregunto :“que no juguen al mateix esport?” A mi m’agrada el futbol, però a aquestes preguntes no els hi trobo una resposta. Algun cop he vist per la televisió partits de futbol femení, però no tants com de masculins. Jo crec que les noies estan preparades físicament, tenen il·lusió de triomfar, ganes de jugar i la mateixa tècnica que els homes. I ara pregunto: “Són menys que els homes?” “No creus que els hi agradaria tenir la mateixa importància que tenen els jugadors masculins?”, sembla ser que només l’audiència que puguin tenir per televisió fa que un esport pugui ser més conegut que un altre. Tant important pot arribar a ser la televisió?

Ariadna

Avui, només aixecar-me he encès la televisió i la notícia del dia era “El Barça guanyador de la Champions”.

Ahir per la nit, vaig anar a veure el partit amb les amigues al poliesportiu de Vilassar, ja que posaven una pantalla gegant perquè ho poguéssim veure millor. Vam arribar allà amb el partit ja començat, i era impressionant la quantitat de gent que hi havia allà dintre.

He de dir que jo vaig anar per gaudir d’una final de futbol i per estar amb les amigues, perquè jo no sóc de cap equip en concret. M’agrada el futbol però no sóc aficionada a cap. Per tant, no vivia amb tanta passió el partit com les meves amigues, però m’ho vaig passar molt bé veient-les gaudir a elles i a les altres persones que estaven allà.

La veritat és que el Barça va guanyar merescudament. El gol que, al contrari dels altres, vaig celebrar amb més força va ser el tercer; el que va marcar David Villa. És el meu jugador preferit des de fa 5 anys, i crec que es mereixia marcar en aquesta final ja que ha sigut molt criticat aquest any per alguns aficionats culers, que deien que no rendia tant com havia fet en els altres equips en els que havia jugat. Crec que tenen una mica de raó, encara que tampoc era just que l’ataquessin de la manera que ho han fet alguns. El pitjor és que com que la gent sap que a mi m’encanta el “Guaje”, sempre em deien a mi:
El Villa no està fent res aquest any!
I fins i tot, alguns han arribat a dir-me que no es mereixia estar en el Barça.
Jo els ignorava però no m’agradava que m’ho diguessin, perquè a mi em continuarà agradant encara que a vegades no jugui del tot bé…

Crec que el gol que va marcar ahir li servirà per tenir més seguretat en ell mateix i també tenir més suport per part de l’afició, perquè la veritat és que per a mi, va ser un grandíssim gol i no és gens fàcil marcar un gol com aquest en una final de la Champions.

Marta Jareño

Farà una setmana que vam anar a França. L’excursió va estar molt bé però em va passar una cosa que pensava que ja tenia superada; el pànic als cementiris. Sí, una pregunta de la gimcana que havíem de realitzar deia que recitéssim un poema de Antonio Machado al costat de la seva tomba a Collioure. Des de bon principi, vaig advertir a les meves amigues de que aquella part de la gimcana no la podia fer, però elles pensaven que exagerava i inclús em feien bromes sobre el tema.

Un cop allà, anava decidida a entrar, però a la porta em vaig quedar. No podia, era superior a mi. Era un terror que em pujava per l’esquena i feia que em quedés immòbil. Al cap d’una estona, vaig decidir agafar la meva por i entrar a recitar el poema, però al arribar allà (tot i que havia entrat amb els ulls tancats) el pànic es va apoderar de mi, em vaig veure envoltada de tombes i el terror em va pujar per l’esquena. Em vaig quedar immòbil uns instants i vaig començar a plorar casi desmaiant-me del pànic que vaig arribar a tenir. Les meves amigues es van quedar petrificades, jo també. No pensava que aquest pànic fos tan gran.

Un cop a fora, una dona que va veure el que m’havia passat, em va preguntar si estava bé. –Sí- vaig respondre. –No sé què m’ha passat, li tinc por als cementiris- vaig explicar, però ella va rectificar: – No, li tens por a la mort -. Em vaig quedar pensant. La dona va continuar explicant-me que a ella de jove també li passava però ara que ja era més gran, li havia perdut la por.

No sé a què li tindré por, però espero perdre amb els anys el pànic a tot això ja que en un futur em pot impedir veure als meus estimats.

Judith

Tic-Tac, tic-tac, dia 7 de Setembre, dia 23 de Maig, el temps passa i això s’acaba. 1er d’ESO 2n, 3r i 4t.

Estem a la recta final, només quedem 26 dies. Però ja han passat quatre anys des del primer dia que vam entrar. Uns nens petitons que es dirigien cap a l’interior de la porta de ferro amb por del que es trobarien. 26 dies i haurem acabat, acabat una etapa. Alguns repetiran, d’altres obtindran el títol de l’ESO. Els que obtinguin el títol optaran per Batxillerat, Cicles formatius o treballar. N’hi haurà que es quedaran a l’institut però d’altres marxaran. 26 dies amb feina per tot arreu, 26 dies dels quals molts dormirem poc per estudiar, 26 dies sense parar, 26 dies d’angoixa, 26 dies per esforçar-se com mai. Però al cap i a la fi només són 26 dies. 26 dels centenars que ja hem passat. 26 dies per estar tots junts, 26 dies i tot serà només un record de bons i mals moments.

No se si tindré l’oportunitat d’acomiadar-me de tots vosaltres així que ho faig ara: ha sigut un plaer poder estudiar al vostre costat durant aquests 4 anys. Confio i desitjo que us vagi molt bé a la vida, que arribeu a ser grans persones i que els vostres somnis s’acompleixin.

26 dies.

Laia