LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui al tornar on va començar tot, m’he adonat que estic farta de llevar-me i pensar en tu, de mirar les fotos del facebook i tenir ganes d’abraçar-te i no deixar-te anar… també he recordat tots aquells moments viscuts al teu costat, tant de dolents com de bons.

Intento refer la meva vida, però tu ets qui fa que la meva vida estigui plena, i passi el que passi vull ser el teu costat. Avui, al veure’t tant feliç agafant el teu cosí i jugant amb ell, amb aquell somriure tan preciós i amb el nou pentinat que et queda tant bé, m’han entrat ganes d’abraçar-te i parar el temps.

Trobo a faltar tantes coses… com dir-te t’estimo, enviar-te un missatge de bona nit, trucar-te a la nit perquè m’expliquis un dels teus contes del nostre futur o de com ens vam conèixer…

Des de fa ja dos mesos, que la meva vida té un buit, que tu ja no hi ets, que els teus petons han desaparegut, que les teves abraçades ja no tenen el mateix valor sentimental que abans.

Espero algun dia, deixar de comptar els mesos que porto lluny de tu i tornar a contar els que porto al teu costat. T’estimo!

Judith

Es titulava “Busca’t la vida” i, com indica el seu nom, consistia en buscar informació del treball al qual ens volem dedicar: estat del mercat, salari, reconeixement social de la feina, requisits i tasques a fer, etc. També de les universitats: les notes de tall de cadascuna i quina ens convé més i perquè. En una de les activitats vam fer un parell d’enquestes. La primera a un estudiant i la segona a un treballador, òbviament, en relació amb la nostra elecció. Per a mi, aquesta activitat va ser la més interessant i la que més utilitat ha tingut. En canvi, en la penúltima activitat vam haver de dissenyar un pictograma. Quin sentit té, això? De què ens servirà en el futur? A més a més d’això, el redactat era fatal i no s’entenia el procediment per realitzar l’activitat. Amb activitats d’aquest estil hem descobert moltes coses que no sabíem i, d’aquesta manera, ara tenim una mica més clar si volem continuar el camí que preteníem fer abans del crèdit, o si, pel contrari, preferim canviar. És molt difícil saber a la nostra edat de què volem treballar, però penso que amb aquest treball hem pogut veure més clar el nostre futur, potser no del tot, però, almenys jo, ara tinc una idea més clara.

Pel que fa el grup, aquest any, al igual que l’any passat, també hem pogut escollir-ne els membres. En part, això és positiu perquè treballes amb gent amb la que et sents còmode i que coneixes i, per tant, saps si són treballadors o no, si els costa o no els cal cap classe d’ajuda… D’altra banda, té aspectes negatius. En aquests tipus de treball, en que has de treballar conjuntament, sempre hi ha idees diferents i no tothom vol fer les coses de la mateixa manera. Per això, solen haver-hi problemes. I si et baralles o discuteixes amb gent que acabes de conèixer o amb qui no tens relació, no t’importa. Però si són amics teus, sí. Per sort, només són petits problemes, desacords sense importància que s’obliden quan el crèdit ha acabat.

Ha sigut una setmana dura: molt treballar i poc dormir. Tot i això, no ens podem queixar pas: ja queden menys de dues setmanes perquè arribi setmana santa, la festa major del poble i, tot seguit, el viatge de fi curs a les Canàries.

Andrea

Desde pequeña siempre me ha gustado mucho el arte. Muchos profesores de la guardería decían (aun lo recuerdo) que muchas veces me sentaba y me ponía a leer cuentos. Podía pasarme horas observando de arriba abajo todos los dibujos, fijándome en los detalles, en los trazos, en los pequeños animalitos que estaban en el fondo del dibujo… También, recuerdo que me gustaba mirar por las ventanas de las casas, para observar los paisajes, las formas de los edificios, los colores de las fachadas… A veces en casa, cogía hojas de borrador y con un Plastidecor hacía mil garabatos sin sentido y me esforzaba en encontrar su significado.

Siempre me ha gustado observar y dibujar. Actualmente aun conservo muchos de esos dibujos y cuentos. Aunque ya hayan pasado unos cuantos años, me los sigo mirando tan cuidadosamente como de pequeña. Creo que es una sensibilidad que nunca voy a perder. Por mucho que tenga 16, 30 o 40 años voy a seguir haciéndolo porque me lo paso genial y porque creo que hay verdaderos artistas detrás de esas ilustraciones para niños.

Elio

Dijous de la setmana passada vam anar al Saló de l’Ensenyament de Barcelona. És una fira destinada a que els joves aclareixin el seu futur professional i s’informin sobre el camí que han de seguir per arribar a treballar d’allò que volen, les escoles i universitats en que es poden formar, etc. Allà hi havia diverses parades amb gent aclarint els dubtes dels visitants i repartint papers informatius.

Això va ser l’inici del nostre projecte de recerca que, evidentment, tractava sobre els nostres futurs acadèmics i professionals. Divendres, tot just arribar a l’escola, vam començar a fer les activitats del projecte. Les activitats consistien en buscar informació a través d’internet, diaris i revistes, assistir a xerrades informatives, fer entrevistes, etc. per a informar-nos millor d’aquell ofici que volíem arribar i dels seus estudis corresponents. El dimecres vam exposar el treball davant d’un tribunal format per dos professors.

Personalment, aquest treball m’ha anat de meravella per orientar el meu futur, ja que mai m’havia parat a pensar-hi seriosament , però el dijous em vaig veure obligat a fer-ho i a prendre una decisió. Després de preguntar a vàries universitats, vaig veure que la carrera que més m’encaixa és la de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, perquè m’agraden molt les assignatures i em convencen les sortides professionals. El treball de recerca m’ha ajudat a acabar d’informar-me’n i a decidir-me del tot per aquest camí.

Roger

Des de fa uns mesos, he trobat una nova afició, una activitat que em fa emocionar-me i tenir ganes de passar-me el dia practicant-lo.

L’art de plasmar imatges, l’art de la captura, de l’edició, l’art de la fotografia.

És impressionant les moltes coses que es poden fer amb aquell complex aparell, i amb aquest senzill funcionament, diguem que qualsevol pot fer una foto.

Capturar tot allò que et crida l’atenció, que et sorprèn, que et sembla inusual, o molt normal. I poder traduir-los en records.

També, l’interessant procés de millorar el que ja has fotografiat, connectar la càmera a l’ordinador i editar les fotos, donar-li forma i aconseguir que transmetin el que tu vols…

Perquè, com diu el dit, “Una imatge val mes que paraules” i pot provocar molt més!

Clara

Fa un mes, durant la setmana blanca, vaig pujar un dia amb uns amics a Palautordera. Allà, havíem quedat amb amics de Palau, i vam estar una estoneta en una masia prop de la muntanya. Més tard, vam anar a un pantà proper a aquella casa.

Feia certa caloreta, el sol es reflectia a l’aigua, i hi havia una deliciosa humitat del pantà. Era com si fóssim enmig del mes de Juliol, sense preocupacions, amb amics i perduts pel món…. fa trobar a faltar l’estiu…

Vam ser-hi allà un parell d’hores, i desprès, vam baixar de nou a la masia, que estava rodejada de camps, amb una verdor tranquil·litzadora… De fons, vèiem com es perdia el sol.. i com despertaven les ombres de la nit.

Hores més tard, vam baixar al poble, a gaudir d’un concert de la mà d’un grup d’amics.

Enmig d’aquesta pesada rutina, un petit parèntesi que fa pensar en l’estiu, és rebut amb els braços ben oberts.

Clara

Hace poco me leí el libro Diez Negritos de Agatha Christie y me gustó muchísimo. Por eso me gustaría explicaros un poco de que trata.

La historia empieza con diez personajes muy distintos entre ellos, los cuales son invitados por el Señor Owen a su isla privada a pasar un par de semanas.  El primer día, después de haber cenado una voz empieza a recitar ciertas acusaciones de crímenes hacia los invitados. Todo el mundo se exalta desmintiendo todo lo  dicho. Esa misma noche fallece uno de estos protagonistas. Lo que en un principio parecía una broma de mal gusto pasa a ser real, hasta llegar al punto de la locura y de la desconfianza.

La clave principal se encuentra en una simple canción infantil que nos muestra la autora ya desde un primer momento: Diez negritos salieron a cenar; uno se asfixió y entonces quedaron nueve. Nueve negritos estuvieron despiertos hasta muy tarde; uno se quedó dormido y entonces quedaron  ocho. Ocho negritos viajaron por Devon. Uno dijo que se quedaría allí y entonces quedaron Siete… hasta no quedar ninguno.

En mi opinión es un libro muy interesante ya que puedes ir haciéndote tus propias hipótesis, no se trata del típico libro infantil como Equipo Tigre, sino que se basa en una serie de complejas situaciones, con pistas debajo de las palabras más inocentes. Pero hay algo que sí que me llamó la atención:  fue la capacidad de la autora de saber definir a la perfección la psicología de cada personaje, sus distintas formas de sobrellevar la situación, como llegan a la locura, sus pensamientos sobre sus  compañeros… todo relatado con detalles. Realmente me ha fascinado y quiero seguir leyendo libros de Agatha Christie. Me gustaría decir a todos aquellos que no les entusiasma la lectura que lo lean porque se quedaran maravillados.

Elio

L’odi és la venjança del covard, l’odi és la demència del cor, l’odi és la còlera dels febles, L’odi és tot allò que no ens deixa ser lliures, ja que vivim encadenats a la persona que odiem. L´odi és el que no ens permet estimar, ni ser estimats.

Si alguna cosa he après de la meva curta vida, és que l´odi és un llast, la vida és massa efímera per estar sempre enfadat, no val la pena. No és pot ser feliç amb odi i és per això que en la vida s’ha de prendre aquesta decisió, i tot i que la resposta a aquesta pregunta sembla més que evident, la majoria s´equivoca i acaba triant l´odi. El plaer que se sent en odiar una persona i saber que ho està passant malament és un mer miratge que mai arribarà a ser tan gratificant com la felicitat. Si jo hagués de explicar que és l´odi el més breument possible, diria que és la càrrega, que sempre portarà la humanitat i si hagués d’explicar que és la felicitat diria que és el motiu per el qual estimem la vida.

Finalment vull acabar aquest escrit amb una cita d’Abraham Lincoln que em va fer prendre la decisió correcta i em va guiar pel camí de la felicitat:
“No som enemics, sinó amics. No hem de ser enemics. Si bé la passió pot tibar els nostres llaços d’afecte, mai ha de trencar-los. Les místiques cordes del record ressonaran quan tornin a sentir el tacte del bon àngel que portem dins “.

Jordi

A mi sempre m’havia fet gràcia poder provar tocar el piano. Sempre que veia algú tocar-lo, m’entraven unes ganes immenses de sentar-me davant d’ell i començar a tocar aquelles tecles.

Fa uns quants dies, se’m va acudir comentar-li a la meva mare que m’agradaria fer classes de piano. Ella em va dir que si m’agradava de debò, es posaria en contacte amb una noia que fa classes particulars. I així va ser, al cap de tres dies la meva mare em va dir que el dilluns següent començaria les classes de piano. Només una hora a la setmana, però per a mi ja era suficient.

Va arribar el dia de la primera classe i m’ho vaig passar molt bé. Em vaig adonar que no era mentida, que m’agradava tocar el piano. Vaig tocar una cançó i vaig fer varis exercicis amb el piano i em va encantar. Al principi costava tocar les notes que posava al pentagrama però de mica en mica, anaves agafant “el truc”. Durant la classe també vaig fer teoria, no em va costar, ja que sabia les notes i els temps perquè ja havia fet música anys anteriors.

La veritat és que no m’arrepenteixo haver-me apuntat a classes de piano, és una bona forma de desconnectar i fer servir molt el cap. Ho recomano.

Laura