LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui és divendres i ja s’ha acabat el segon trimestre, amb això vull dir que comencen les vacances de setmana santa, on els que han tret bones notes podran gaudir-les al 100%. Jo, com moltes altres persones que hem tret males notes, ens tocarà estudiar per les recuperacions en tornar de les festes, i com si això no fos poc, un càstig gens bo que en propinaran els pares. El que vull dir amb això, és que de vegades em dona la sensació de que els pares es pensen que a nosaltres no ens importa el fet de suspendre, es pensen que ens agrada repetir curs.

Bé, espero treure bones notes al tercer trimestre per no haver-me de quedar estudiant a les vacances d’estiu com cada any.

Julen

L’any que ve em canvio d’institut i això em provoca sentiments contradictoris.
D’una banda em posa trista el fet d’abandonar el centre en el que he estat sis anys, però no només això. No és només el fet de deixar el lloc, sinó també les moltes persones i la gran quantitat de records que hi deixo.

I és que sis anys donen per a molt… en aquest institut he passat de tot:he fet amics, n’he perdut d’altres, m’he barallat, m’he perdonat, he repetit cursos, altres els he tret endavant, he odiat, he estimat, he plorat, he rigut… en resum, he passat tot el que es pot passar durant aquesta època de la nostra vida, i això mai ho oblidaré.

Però també tinc ganes de canvis, ja que mai he sigut persona d’acomodar-me en un tipus de vida. Tinc ganes de veure el nou institut, les noves assignatures, de conèixer gent nova… en definitiva un nou ambient.

Elisenda

Almargen és un poble que es troba a una hora de Màlaga. És on va néixer el meu avi i on viu gran part de la meva família.

Almargen és diferent, molt diferent. No és com Cabrils o Vilassar de Dalt. Allà la gent viu al revés. Tots els nens juguen en el carrer fins que és fosc, les mares es passen el dia parlant i rient. Sembla que el dia mai s’acabi, que mai es faci fosc. La gent sempre té ganes de més i més, mai es cansa. Per les nits, Almargen sembla el centre de Barcelona. Et trobes tothom vulguis o no, perquè és molt petitet i la gent surt a passejar.

Recordo que quan la meva germana i jo érem més petites, ens feia moltíssima il·lusió anar-hi i la nit abans ens costava molt dormir. Sempre que hi anem és una alegria.

Acostumem a anar-hi un parell o tres de vegades l’any. Estic amb la iaia, els cosins, els tiets… tota la família que no puc veure durant la resta d’any. M’ho passo d’allò més bé i ric molt, allà tothom és molt divertit.

Aquesta Setmana Santa també hi aniré. Estic intrigada perquè no sé com es viu allà. Pel que m’ha explicat la meva iaia, la gent es pren molt a pit aquesta tradició i impressiona molt veure les processons.

Per a mi, Almargen és una caixa de records. En cada indret del poble hi guardo un. I anar-hi em recorda al meu avi, sense dubte, el record més especial.

Anna Benítez.

Ja només queda una setmaneta per poder tornar a gaudir d’uns descans. La Setmana Santa, és la salvació de la majoria d’estudiants per sortir amb els amics i ara més que mai, per veure dos clàssics que amb un interval de cinc dies tindran lloc. Dos partits d’infart entre el Barça i el Madrid, que decidiran la lliga, i, donaran a conèixer el nou campió de la Copa del Rei!!!

Canviant de tema, jo, personalment aquestes vacances les aprofitaré per fer un viatge amb cotxe en família. La idea és anar fins a Càceres amb cotxe, passar un parell de dies visitant la ciutat, i, després fer una ruta per algunes cèlebres ciutats portugueses. En, fi es podria dir que per mi, seran unes vacances una mica mogudetes, és a dir, que descansar, no gaire. No obstant, crec que valdrà la pena fer tot això!!!

Àlex

Em vaig quedar bocabadat, jo estava al balcó tan tranquil i de sobte va aparèixer una senyora. No era el primer cop que la veia, ni l’últim. La meva veïna té uns seixanta anys, suposo que deu estar jubilada. Sap secrets de tot el poble. Coneix tothom. Aquesta bona dona té controlades totes les plantes de la meva casa, totes les terrasses, tots els balcons, totes les sortides i entrades, totes les finestres…

L’altre dia es va trobar amb una senyora que passava pel carrer. Es van saludar. La seva suposada amiga li va preguntar què feia allà. La meva veïna va contestar que des d’allà ho podia “xafardejar” tot. Van acabar la conversa rient. Sort que ho reconeix fins i tot ella perquè si no seria preocupant.

Aquesta dona és la pera. No pot descansar ni un moment, està menjant un entrepà mentre mira a través de la tanca del veí. Ho mira tot, ja siguin persones sortint d’un cotxe, gent passant pel carrer o a mi, el seu veí. No s’avorreix, pot passar-se una hora seguida dreta, mentre subjecta un escuradents amb la mà dreta, xafardejant. Què descarada, enganxa l’orella a la paret del veí per sentir-ho tot. Aparta una mica els xiprers per poder veure com té la terrassa el seu pobre veí.

No podem fer res al respecte, ens ha tocat una veïna espia. Jo ja he avisat a casa que no deixin res obert, que baixin les persianes i posin les cortines. Si surto un moment al jardí, me la trobo mirant-me, si surto a la terrassa de dalt, també. Quin remei… Hauré d’acabar fent-me amic d’ella.

Jaume

Ja fa més de dos mesos que li vam regalar un ordinador portàtil al meu avi. Al principi no sabia com funcionava, però gràcies a unes quantes classes, ara ja en sap una mica..

Se’m feia estrany explicar-li què era l’Internet i com es buscava una pàgina web. També em vaig passar molta estona explicant-li com trucar des del telèfon mòbil. Però és normal. En la seva època no existia res d’això, la tecnologia era molt diferent. No hi havia mòbils ni Internet. A més, pel que m’ha explicat, la televisió era en blanc i negre i només tenia dos canals. Ara la tecnologia ha avançat molt. Per tant, és normal que el meu avi no entengui com funciona un ordinador.

A vegades penso que quan jo sigui gran, també hauré de preguntar als meu nets com funcionen les màquines. És a dir, em passarà el mateix que ara li passa al meu avi. I això, se’m fa estrany.

Gerard

No m’hi havia fixat mai, però cada estació fa una olor diferent. Són molt difícils de descriure però és impossible confondre-les, i totes són molt agradables.

Aquest hivern vaig començar a parar-hi atenció. Quan estava al Pirineu amb la meva família, la meva mare em va fer notar que l’aire feia olor de neu. És l’olor que sents encara que no te n’adonis, quan neva, quan hi ha neu i quan bufa vent del nord i de llocs nevats. Aquí a Vilassar la vaig sentir algun dia, acompanyant aires molt freds, aires nòrdics. Fins ara ni me n’havia adonat, d’aquesta olor.

Des de llavors, cada dia m’hi he fixat. Primer l’olor del fred, del vent del nord i la neu, l’olor de la pluja a l’hivern. Després l’olor dels primers dies de primavera, l’olor de la primera calor i també de la pluja primaveral. La millor que he sentit fins ara ha sigut la de la neu, la que fa aquests dies i la que vaig sentir ahir, quan vaig obrir la finestra cap a les onze: la de nit d’estiu.

Júlia

Aquest cap de setmana, s’ha celebrat la Piosfera, una trobada de nois i noies entre 15 a 18 anys d’arreu de Catalunya que es fa cada tres anys. Érem 250. Durant dos dies ens vam submergir en un món controlat per la publicitat i el consumisme. Mitjançant activitats ens van fer adonar de la societat en la que vivim.

L’activitat de tarda va ser una petita mostra de maneres d’explotar a les persones. A part de cobrar una misèria per fer les feines que ens manaven, si no ens comportàvem o ens negàvem a fer-les, ens enviaven a la gàbia de la vergonya. Una espècie de presó, on com indica el nom et feien passar vergonya perquè no volguéssim tornar.

Entre prova i prova teníem un temps per gastar el nostre petit salari comprant tot tipus de productes. Ens incitaven a fer-ho mitjançant anuncis i dient per uns altaveus “Compra! Compra! Compra!”, “Consumeix! Consumeix!, Consumeix!”. Durant les tasques, a vegades, passava un grup de gent repartint pamflets convocant-nos a la revolta nocturna per tot el que ens havien fet fer durant la tarda. Però cansats de tant “treballar” (ho poso entre cometes perquè sóc conscient que només era un joc) ens vam negar a fer les activitats, i va haver-hi un moment que a la gàbia de la vergonya ja no hi cabia ningú més.

Obligats a treballar i obligats a consumir de manera desmesurada. No va ser gaire agradable, tot i que era un joc, perquè veies que no podies decidir, i si ho feies et castigaven a la gàbia. Tot com la nostra societat. Nosaltres podem decidir, més o menys del que volem treballar, però sabem que serem tota la vida esclaus de la nostra feina, i no perquè tinguem caps explotadors, sinó perquè ens hem muntat un sistema basat en el que tenim. Semblem obligats a treballar per tenir i no per ser algú.

Maria

Una de les aficions que comparteixo amb la meva família és viatjar. Ens agrada molt i ho fem sempre que podem. Un dels records que em compro durant els viatges són dos peces de plata amb alguna cosa representativa d’aquell país o ciutat. A París em vaig comprar la torre Eiffel i l’arc de triomf, a Venècia una góndola i una màscara, a Holanda un d’aquells típics molins i esclops, a Itàlia la torre de Pisa i el ponte Vecchio, a Londres un dels famosos autobusos de color vermell i el Big Ben….

Fins fa dos anys, però, no m’havia muntat la polsera i tenia les peces soltes. Li vaig demanar a la meva mare que m’enganxés les peces a la polsera i així ho va fer. Durant l’estiu me la vaig posar (només a les ocasions més especials) amb molt d’orgull. Sempre que la mirava se m’omplien el cap de records bonics, especials i que m’omplien d’alegria. Recordava el passeig en góndola per els canals de Venècia, el caos de Londres, el relax d’Holanda…

Un bon dia, però, no la vaig trobar. La buscava dins les bosses, per casa, al cotxe, etc. fins que un dia la meva mare, molt trista, em va dir que l’havia agafat per ensenyar-li a una amiga i que des d’aquell moment no l’havia tornat a veure. Ella es sentia molt culpable perquè sabia que significava per a mi aquella polsera i em va prometre que tornaríem les dues als països d’on havia perdut les peces, per poder comprar-les una altre vegada. En aquell moment em vaig enfadar molt, però alhora em vaig posar molt trista. Tot i això vaig arribar a la conclusió de que aquella polsera només era una cosa material amb la que relacionava els records i que aquest seguien al meu cap.

Actualment segueixo fent la polsera, tot i no tenir les peces antigues, i guardo la promesa que em va fer la meva mare.

Judith Maltas

M’agrada quan plou així, suaument. Em fa sentir bé, notar les diminutes i lleugeres gotes que em rellisquen cara avall. Quan dormo em relaxa escoltar-les com repiquen al canaló que recull l’aigua. Més tard, al matí, miro a través de la finestra: els carrers estan mullats i a les flors encara queden petites gotes d’aigua que li donen una miqueta més de vida a cadascuna. Sembla que plorin d’alegria al veure la llum del Sol. Surto al carrer per observar més de prop el paisatge. No fa gaire fred i ha clarejat, ja no hi ha cap núvol. Fa un dia increïble, esplèndid, preciós. Es respira un aire pur; com si la pluja hagués netejat l’ambient. Sento la frescor del dia quan inspiro. Somric… Comença un nou dia!

Andrea