LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Cada dia quan vaig al llit m’adormo de seguida, no obstant ahir va ser diferent. A las 11 vaig anar cap al llit. No podia dormir i em regirava cap a un cantó i cap a l’altre del llit contínuament. M’avorria, les hores passaven lentes i no aconseguia adormir-me.

El meu pare algun cop m’havia dit que quan ell era petit i no podia dormir, visualitzava amb detalls alguna pel·lícula que li agradava, així doncs ho vaig fer, però no em va donar cap mena de resultat. La son no m’arribava. Més tard vaig començar a comptar ovelles, fins que a les 300 aproximadament vaig parar, ja que apart de que no funcionava les ovelles m’estaven atabalant. Finalment vaig optar per no fer res i esperar. No sé ben bé quan vaig adormir-me però va ser molt tard.
Per què no m’adormia? Potser la becaina que havia fet al migdia o la coca cola que m’havia begut m’havia tret la son. Qui sap, jo no ho sé pas..

Sandra Moradell

Després de deu dies de vacances, la tornada a l’escola ha estat més difícil que mai.

En arribar a l’escola, he parlat amb tots els companys de com els havien anat les vacances. Normalment les vacances sempre van bé a tothom i evidentment a tots els han anat bé. Però sembla ser que aquesta nit tothom ha dormit malament. Suposo que és perquè hem passat molts dies anant a dormir tard i ara costa tornar a la normalitat i agafar el ritme de cada dia.

Ha sigut un dia dur. A mi també m’ha costat bastant aixecar-me i mantenir-me atenta durant les hores de classe, tot i que és un dimarts. Els dimarts, per mi, són dies millors que els dilluns perquè falta menys per el cap de setmana i això m’ajuda. Però avui estava cansada i amb ganes de que s’acabés el dia. Tot i que sabia que seria llarg perquè, en arribar a casa, després de les classes de la tarda, havia d’estudiar.

Finalment s’ha acabat el dia i espero que demà sigui millor.

Marta

El bo s’acaba. Després d’una setmana de vacances, comença un altre cop la rutina.

Aquesta setmana santa ha sigut especial. Com cada any, els meus pares, la meva germana i jo, hem anat a Tarragona a passar uns dies amb la família. Dissabte 16 d’abril, vam anar a casa dels meus avis a celebrar el meu aniversari. Va ser un gran dia que, com tots els altres, no oblidaré mai. És en aquests dies quan te’n recordes més que mai dels familiars que falten, i també a adonar-te que has de viure cada dia com si fos l’últim perquè no saps el que pot passar l’endemà.

Diumenge vam tornar a Vilassar i vaig poder estar tres dies amb les amigues. Teníem previst anar a la platja cada dia, però com que el temps no ens va ajudar gaire, no vam poder anar-hi cap dia. Així que vam haver de canviar els plans que teníem i vam fer diverses coses: un dia vam anar a Barcelona a donar una volta; un altre vam mirar pel·lícules…

En arribar dijous, jo i la meva família vam marxar cap a Logronyo. Després de 5 hores de viatge, vam arribar al poble on ens esperaven (Ezcaray). Allà uns amics dels meus pares tenen un apartament, on cada any anem a passar uns dies amb ells. La veritat és que quan estem amb ells m’ho passo molt bé ja que ens coneixem de tota la vida, i sempre quedo amb els amics que tinc allà i anem a donar voltes pels camps, on veiem molts animals com vaques, ovelles… allà és un lloc on vius contínuament amb la naturalesa, i això m’agrada molt.

Marta

Em vaig llevar entusiasmat, perquè seria un dia especial. Vaig baixar a esmorzar i vaig marxar a l’escola com tots els dies. Tos els meus companys em felicitaven, ja que aquell dia feia un any que sortia amb la Marta.

En acabar les classes vaig marxar a casa. Vaig dinar ràpid, havia quedat per recollir el regal que li havia de fer a ella. Era un CD amb les nostres cançons que duia una fotografia dels dos a la part de sobre. També tenia pensat dur-la a sopar a un restaurant italià, l’apassiona la pasta. Feia dies que ho preparava, estava tot molt ben assajat, no podia fallar res. Però la Marta es va presentar abans d’hora a casa meva, desmuntant-me tots els plans. Per culpa d’aquest imprevist, no va anar segons el previst, malgrat això, puc afirmar que va acabar sent un dia perfecte.

La tarda, vaig haver de passar-la amb ella. I li vaig demanar al meu germà que portés un parell de coses al lloc on soparíem, ja que jo no podia.

Quan es va fer de nit, i va ser l’hora de sopar, vaig portar-la amb els ulls tancats fins al restaurant. Un cop allà vam seure a la taula que havia reservat i vam sopar. Després van arribar les postres, havia preparat un pastisset de xocolata. La cambrera el va portar a taula acompanyada del so de la nostra cançó. Va ser un moment màgic. Quan vaig sentir la música em vaig emocionar molt, tot i que ho havia preparat jo. Després de sopar, vam anar a l’Hemisferi Sud, una cocteleria. Allà estàvem a les fosques, fet que donava un ambient molt tranquil i romàntic. I al final la vaig acompanyar a casa.

Va ser un dia molt especial !!

Xavier

La setmana Santa és una setmana de festa que tenim a començaments del tercer trimestre. Com de costum tenim deures i exàmens tot just tornant d’aquestes “mini vacances”. Exactament 4 exàmens i una lectura de 185 pàgines.

El divendres 15 d’abril en acabar les classes vam sentir-nos alliberats de l’institut i només pensàvem en gaudir del temps lliure per anar a la platja, sortir amb els amics, prendre alguna cosa en una terrassa, etc. Ningú se’n recorda dels exàmens durant aquestes estones, però la realitat és que el temps passa molt de presa i ja només queden dos dies per tornar a l’institut, dos dies per preparar-me tots aquests exàmens i fer la lectura. Torna l’estrès. Me n’he adonat que sempre em passa el mateix, sempre ho deixo tot per l’últim moment i no faig les coses tal i com les hauria de fer.

Cada setmana santa, cada estiu, cada any em proposo el mateix: la pròxima vegada començaré a fer les coses abans. Però quasi mai ho compleixo, sempre trobo alguna cosa millor a fer i qualsevol distracció a l’hora de posar-m’hi.

Natalia

Quatre rodes, dos eixos i una taula, formen el meu skate. En utilitzar-lo em sentia viu, fora de l’òrbita, com si fos l’única persona capaç de fer-lo servir. M’envaïa una sensació de benestar, de pau i serenitat. Era com navegar sobre l’asfalt, sense obstacles que m’impedissin avançar.

Tot això feia que m’oblidés de tots els problemes i maldecaps que em preocupaven i, aconseguia que m’endinsés en un món on només hi era jo. Sabia que en baixar de l’skate tot tornaria a ser real. Els problemes i els maldecaps em tornarien a envair, apartant-me del meu món imaginari.

Aviat farà un any que ho vaig deixar. I ara cada cop més, necessito endinsar-me en el meu món, encara que només siguin uns segons, per tornar a sentir el que sentia.

Xavier

Les xifres rodones sempre són un bon pretext per a construir un comentari sobre un personatge o un esdeveniment: els cinquanta anys d’aquella persona, el centenari d’aquella situació històrica, els cinc-cents anys d’aquell esdeveniment, etc. El cas és que avui, vint-i-tres d’abril, el marcador del bloc ha arribat a la xifra rodona de trenta mil visites. Precisament avui, dia del llibre.

Ja sé que tan sols és una coincidència, però m’ha fet pensar que el bloc és un esforç més en defensa de la comunicació escrita i de la seva qualitat. Em direu que el bloc no és ben bé un llibre, però en plena revolució de les tecnologies de la informació, la definició de què és un llibre resulta força complicada. Deixant de banda les definicions però, el dia del llibre és el dia dels escriptors, i tots vosaltres heu fet d’escriptors i heu creat una mena de “llibre” col·lectiu.

Les xifres no ho diuen mai tot, però no per això deixen de ser importants. I és que trenta-mil lectors (encara molts siguin visites ocasionals) no són cap broma. D’altra banda, en aquest moment, aquest llibre vostre que no para de créixer és compost per quatre cents vint-i-set articles, cinc cents vuitanta-nou comentaris i cent cinquanta-una pàgines. Darrera de tot plegat hi sou tots vosaltres: vuitanta-un escriptors.

Enhorabona per l’efemèride, i feliç Sant Jordi!

Josep Maria

A finals del primer trimestre vaig fer una lectura optativa de català del llibre “Palestina, simfonia de la terra” d’Anna Tortajada i ara el torno a tenir com a lectura obligatòria de la mateixa assignatura. Me l’estic tornant a llegir per anar més ben preparat a l’examen i al mateix temps perquè és un llibre que m’ha agradat molt tant pel que diu com per la manera en que s’expressa l’autora.

“Palestina, simfonia de la terra” és un llibre en que es narra l’origen, l’evolució, i el procés del conflicte a Palestina. Crec que és un relat emotiu, per part de l’autora (que es recolza en la societat palestinenca), caracteritzat per la vida de dos personatges amb idees no gaire diferents. És un llibre molt recomanat en l’àmbit educatiu, i no només pel context històric sinó que també té una gran importància en la psicologia de l’adolescent en molts terrenys.

A mi m’ha agradat molt perquè no havia estudiat aquesta temàtica abans i trobo que és interessant. Moviments com les dones de negre, l’esperança de poder arribar a un acord amb els israelians, persones valentes de tots dos bàndols que defensen que el territori pertany a l’estat de Palestina, moments de tristesa, de felicitat, d’injustícia, de culpabilitat, de resignació, de rendició… Són aspectes de la vida a Palestina que porten anys resistint i suportant-se, els quals romanen al llibre d’Anna Tortajada.

En la meva opinió, crec que és un llibre molt encertat el qual recomanaria. En ell hi destaco la seva estructura, dividida en quatre moviments, com si fos una simfonia i la creació de la vida dels dos personatges, que ens acompanyen a entendre la història, rodejats per un ambient de guerra i injustícia on la música es converteix en el principal refugi de tots els problemes i en una porta a una nova etapa.

Aquest llibre m’ha fet veure que a la vida no tot són flors i violes (encara que ja ho sabia) i que s’ha de lluitar per aconseguir el que es vol, encara que al final no surti com t’esperaves. En el cas del relat recorrent al pensament de Mahatma Gandhi que està convençut que no hi ha camins que portin a la pau, sinó que la pau és el camí.

Xavier Cañellas Mestres

D’aquí unes hores farà uns mes que tinc la Mercè a la llista de persones bloquejades del meu compte al Facebook. Al principi, només era una broma, ella m’havia esborrat, i jo per empipar-la la vaig posar en no-admetre. L’endemà, a l’hora del pati, li vaig explicar a l’Adriana i ella com que ens coneix molt bé ens va dir que segur que no aguantàvem ni un dia i que quan arribéssim a casa una de les dues agregaria l’altra. Jo, que volia portar-li la contrària, li vaig dir que sí que érem capaces de fer-ho, que m’apostava un euro -ja sé que no és una quantitat gaire elevada, però estem en temps de crisi- a que aguantàvem un mes, del 23 d’abril al 23 de maig. Acte seguit, ens vam donar les mans, havíem fet un tracte. Jo havia de resistir un mes sense la Mercè, passar llargues estones d’avorriment, i ella igual. Per comunicar-nos ens havíem de trucar, i com he dit abans, estem en crisi, ho fèiem poques vegades.

Dimarts que ve, espero que l’Adriana porti l’euro que em deu, i que la Mercè no em demani part de l’euro… he guanyat l’aposta i a més, a partir d’ara podré parlar amb la Mercè!!!

Nabila, 19:36 de 22 maig.

No, no os voy a hablar ni de un dúo de cantantes ni de dos grandes actrices. Ana y Mía distan mucho de ser eso. Es más, ni siquiera son personas. Para aquellos que no lo sepan, Ana y Mía son los nombres con los que se refiere a la anorexia y a la bulimia, respectivamente. Pues bien, hace unos días, estaba buscando información detallada sobre estas enfermedades porque es un tema que me interesa mucho. Grande fue mi sorpresa al descubrir varios blogs de pro-anas y pro-mías (gente partidaria de estas enfermedades). En estas webs se da todo tipo de información y consejos para llegar a ser lo que ellas consideran una “princesa”.

La primera web que encontré se llamaba “Mis amigas Ana y Mía”. Debajo del título rezaba la siguiente frase: “Porque la comida es como el arte… Existe sólo para mirarla”. Navegué por todo el blog, y descubrí todo tipo de dietas extremas, ayunos de larga temporada, ejercicios para quemar calorías y varias pastillas -como la sibutramina o incluso los anticonceptivos- que ayudan a perder peso. Me impactó mucho saber todas las consecuencias que tenía la dueña del blog por ser Ana y Mía, pero mucho más saber que le daba absolutamente igual: ella quería ser una “princesa” costara lo que costara.

Infinidad de mujeres y hombres sufren lo mismo por una baja autoestima, por problemas familiares, e incluso por fracaso escolar. Muchas personas han muerto y otras muchas están a punto. La sociedad no ayuda a erradicar estos problemas. Marcas de ropa como Bershka o Stradivarius tienen muy poca variedad de tallas y son bastante pequeñas. Las grandes modelos de la pasarela Cibeles son delgadíssimas: sus cuerpos carecen de carne, de curvas. Apenas tienen caderas, apenas tienen pecho.

Todos estos factores incitan a querer estar más delgada y más “guapa”. Mientras todos esos estereotipos de belleza no sean eliminados o reemplazados por otros, la anorexia y la bulimia seguirán llevándose las grasas, los músculos, la fuerza y, poco a poco, la vida.

Arantxa

PD: Os dejo el link de la página web, por si queréis entrar y ver más detalladamente lo que hay.

http://amigasanaymia.blogspot.com/