LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

I us preguntareu per què aquest títol no? Molt fàcil, no heu tingut mai ganes de cridar al món que l’únic que voleu és que us deixin tranquils, sense pressió, sense que a cada segon que no somrius et preguntin què et passa, sense ningú que t’envolti sinó tu i nomes tu.

El meu pare diu que a vegades això et passa perquè estàs trist i que ell quan era petit tancava els ulls molt i molt fort i esperava a que quan els obris tot el que no li agradava desaparegués. És clar que, de petit, tot és bastant més diferent.

La meva tristesa es basa en una sola persona en la qual l’únic que em podria fer feliç seria un somriure seu i que per diversos motius de moment no veuré fins d’aquí un temps, a mi ja no em valen les paraules d’ànim o les abraçades…

I és que a vegades el millor remei és pensar que sempre hi haurà algú pitjor.

Bé sé que no està molt ben explicat però és difícil descriure el sentiment que tinc a dintre. Seria una cosa així: “adjskdfuhdughtfrkiutrkj” i a la vegada un “…” espero que la gent a qui algun cop li hagi passat això em pugui entendre.

Ariadna

Tots sabem que des de sempre els humans ens hem malmès per tal d’assolir una certa aparença física per motius culturals o religiosos, però fins a quin punt ens podem perjudicar per aconseguir-ho?

A molts llocs els humans hem patit físicament i psíquicament per estar atractius, per seguir una tradició, un ritual… Un clar exemple serien les cotilles (corsés en castellà) que s’han utilitzat a occident durant segles. En el cas de la dona, la seva funció era accentuar les corbes femenines pujant els pits i estrenyent la cintura. A causa d’utilitzar aquesta peça de vestir et podies desmaiar per falta d’aire, se’t deformaven les costelles i els òrgans del cos s’atrofiaven.

A Tailàndia hi ha una tribu en que algunes de les dones porten unes anelles al coll amb la funció d’allargar-lo, aquest és un símbol de bellesa per a ells. Els posen argolles des de petites i cada cop en tenen més, si se les treuen moren a causa del pes del cap perquè el coll no el pot suportar.

A la Xina, des del segle XVI fins fa uns cent anys, era considerat que una dona amb els peus amb la mida de 10 centímetres aproximadament era la més bella i eròtica. Per arribar a aquest objectiu, a partir dels cinc anys immobilitzaven els peus, embenant-los, trencant-los els dits, provocant dolors permanents. Els resultats d’aquests processos són dramàtics: gairebé no podien caminar i si ho feien havien de fer passes diminutes i cada una d’elles era dolorosa.

Podem pensar que aquestes tradicions o processos que s’han fet en el passat o en altres cultures són espantoses, sense sentit comú i cruels. Però les coses no han canviat, actualment a tot el món i sobretot a occident milers de persones s’han sotmès a operacions estètiques amb risc i d’ altres pateixen trastorns alimentaris amb l’objectiu de tenir el que actualment i en la nostra cultura és considerat “la bellesa”.

Nina

Ella és dolça com la mel
si em besa m’eleva fins el cel,
em fa posar de punta fins a l’últim pèl
amb els seus dolços llavis de caramel,
als que sempre sóc fidel
que si no beso em torno fred com el gel,
jo l’allotjo en el meu cor com si fos un hotel
on només s’hi serà ella, el meu estel

D’aquesta lluna jo en vull ser l’únic sol
la miro des de l’habitació per un finestrol.
Mentre l’espero al meu llit sota el llençol
captivat l’observo com al sol un gira-sol
Donar-li un petó, és de passió prendre’n un bassiol,
un flux de sentiments en aquest rierol,
que és dels meus somnis el coixí del meu bressol,
on és la planta que endolceix els somnis, el gínjol.

Edu

“Semblo bipolar…” Qui no ha dit o escoltat algun cop aquesta frase? I la veritat és que tots hem tingut algun canvi d’humor sobtat al que tots associem amb aquesta malaltia, amb la que, per sort, gairebé ningú ha hagut de conviure. Jo mateixa ho deia molt sovint fins que el meu pare va conèixer la seva parella actual.

Al principi no vaig notar res però al cap d’un temps vaig veure que passava alguna cosa. Hi havien vegades que es passava dies sencers sense sortir de l’habitació, on plorava durant hores, i de sobte baixava al menjador o a la cuina i no podia parar de fer coses, com si s’hagués tornat hiperactiva.

Al començament, com que era petita i no sabia el que significa aquesta malaltia per ella, em molestava una mica perquè per culpa d’això molts cops ens quedàvem sense viatges o simples sortides familiars. Però al cap dels anys i de moltes històries i explicacions vaig entendre el que realment significava ser bipolar, i tots els impediments que causava aquesta malaltia.

Des d’aquell moment, quan algú diu una frase del estil : “Semblo bipolar!” , penso en totes les històries i problemes que aquesta malaltia comporta i que la majoria de la gent desconeix.

Clàudia

Avui és divendres i ja s’ha acabat el segon trimestre, amb això vull dir que comencen les vacances de setmana santa, on els que han tret bones notes podran gaudir-les al 100%. Jo, com moltes altres persones que hem tret males notes, ens tocarà estudiar per les recuperacions en tornar de les festes, i com si això no fos poc, un càstig gens bo que en propinaran els pares. El que vull dir amb això, és que de vegades em dona la sensació de que els pares es pensen que a nosaltres no ens importa el fet de suspendre, es pensen que ens agrada repetir curs.

Bé, espero treure bones notes al tercer trimestre per no haver-me de quedar estudiant a les vacances d’estiu com cada any.

Julen

L’any que ve em canvio d’institut i això em provoca sentiments contradictoris.
D’una banda em posa trista el fet d’abandonar el centre en el que he estat sis anys, però no només això. No és només el fet de deixar el lloc, sinó també les moltes persones i la gran quantitat de records que hi deixo.

I és que sis anys donen per a molt… en aquest institut he passat de tot:he fet amics, n’he perdut d’altres, m’he barallat, m’he perdonat, he repetit cursos, altres els he tret endavant, he odiat, he estimat, he plorat, he rigut… en resum, he passat tot el que es pot passar durant aquesta època de la nostra vida, i això mai ho oblidaré.

Però també tinc ganes de canvis, ja que mai he sigut persona d’acomodar-me en un tipus de vida. Tinc ganes de veure el nou institut, les noves assignatures, de conèixer gent nova… en definitiva un nou ambient.

Elisenda