LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest cap de setmana, s’ha celebrat la Piosfera, una trobada de nois i noies entre 15 a 18 anys d’arreu de Catalunya que es fa cada tres anys. Érem 250. Durant dos dies ens vam submergir en un món controlat per la publicitat i el consumisme. Mitjançant activitats ens van fer adonar de la societat en la que vivim.

L’activitat de tarda va ser una petita mostra de maneres d’explotar a les persones. A part de cobrar una misèria per fer les feines que ens manaven, si no ens comportàvem o ens negàvem a fer-les, ens enviaven a la gàbia de la vergonya. Una espècie de presó, on com indica el nom et feien passar vergonya perquè no volguéssim tornar.

Entre prova i prova teníem un temps per gastar el nostre petit salari comprant tot tipus de productes. Ens incitaven a fer-ho mitjançant anuncis i dient per uns altaveus “Compra! Compra! Compra!”, “Consumeix! Consumeix!, Consumeix!”. Durant les tasques, a vegades, passava un grup de gent repartint pamflets convocant-nos a la revolta nocturna per tot el que ens havien fet fer durant la tarda. Però cansats de tant “treballar” (ho poso entre cometes perquè sóc conscient que només era un joc) ens vam negar a fer les activitats, i va haver-hi un moment que a la gàbia de la vergonya ja no hi cabia ningú més.

Obligats a treballar i obligats a consumir de manera desmesurada. No va ser gaire agradable, tot i que era un joc, perquè veies que no podies decidir, i si ho feies et castigaven a la gàbia. Tot com la nostra societat. Nosaltres podem decidir, més o menys del que volem treballar, però sabem que serem tota la vida esclaus de la nostra feina, i no perquè tinguem caps explotadors, sinó perquè ens hem muntat un sistema basat en el que tenim. Semblem obligats a treballar per tenir i no per ser algú.

Maria

Una de les aficions que comparteixo amb la meva família és viatjar. Ens agrada molt i ho fem sempre que podem. Un dels records que em compro durant els viatges són dos peces de plata amb alguna cosa representativa d’aquell país o ciutat. A París em vaig comprar la torre Eiffel i l’arc de triomf, a Venècia una góndola i una màscara, a Holanda un d’aquells típics molins i esclops, a Itàlia la torre de Pisa i el ponte Vecchio, a Londres un dels famosos autobusos de color vermell i el Big Ben….

Fins fa dos anys, però, no m’havia muntat la polsera i tenia les peces soltes. Li vaig demanar a la meva mare que m’enganxés les peces a la polsera i així ho va fer. Durant l’estiu me la vaig posar (només a les ocasions més especials) amb molt d’orgull. Sempre que la mirava se m’omplien el cap de records bonics, especials i que m’omplien d’alegria. Recordava el passeig en góndola per els canals de Venècia, el caos de Londres, el relax d’Holanda…

Un bon dia, però, no la vaig trobar. La buscava dins les bosses, per casa, al cotxe, etc. fins que un dia la meva mare, molt trista, em va dir que l’havia agafat per ensenyar-li a una amiga i que des d’aquell moment no l’havia tornat a veure. Ella es sentia molt culpable perquè sabia que significava per a mi aquella polsera i em va prometre que tornaríem les dues als països d’on havia perdut les peces, per poder comprar-les una altre vegada. En aquell moment em vaig enfadar molt, però alhora em vaig posar molt trista. Tot i això vaig arribar a la conclusió de que aquella polsera només era una cosa material amb la que relacionava els records i que aquest seguien al meu cap.

Actualment segueixo fent la polsera, tot i no tenir les peces antigues, i guardo la promesa que em va fer la meva mare.

Judith Maltas