LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de fa uns mesos, he trobat una nova afició, una activitat que em fa emocionar-me i tenir ganes de passar-me el dia practicant-lo.

L’art de plasmar imatges, l’art de la captura, de l’edició, l’art de la fotografia.

És impressionant les moltes coses que es poden fer amb aquell complex aparell, i amb aquest senzill funcionament, diguem que qualsevol pot fer una foto.

Capturar tot allò que et crida l’atenció, que et sorprèn, que et sembla inusual, o molt normal. I poder traduir-los en records.

També, l’interessant procés de millorar el que ja has fotografiat, connectar la càmera a l’ordinador i editar les fotos, donar-li forma i aconseguir que transmetin el que tu vols…

Perquè, com diu el dit, “Una imatge val mes que paraules” i pot provocar molt més!

Clara

Fa un mes, durant la setmana blanca, vaig pujar un dia amb uns amics a Palautordera. Allà, havíem quedat amb amics de Palau, i vam estar una estoneta en una masia prop de la muntanya. Més tard, vam anar a un pantà proper a aquella casa.

Feia certa caloreta, el sol es reflectia a l’aigua, i hi havia una deliciosa humitat del pantà. Era com si fóssim enmig del mes de Juliol, sense preocupacions, amb amics i perduts pel món…. fa trobar a faltar l’estiu…

Vam ser-hi allà un parell d’hores, i desprès, vam baixar de nou a la masia, que estava rodejada de camps, amb una verdor tranquil·litzadora… De fons, vèiem com es perdia el sol.. i com despertaven les ombres de la nit.

Hores més tard, vam baixar al poble, a gaudir d’un concert de la mà d’un grup d’amics.

Enmig d’aquesta pesada rutina, un petit parèntesi que fa pensar en l’estiu, és rebut amb els braços ben oberts.

Clara

Hace poco me leí el libro Diez Negritos de Agatha Christie y me gustó muchísimo. Por eso me gustaría explicaros un poco de que trata.

La historia empieza con diez personajes muy distintos entre ellos, los cuales son invitados por el Señor Owen a su isla privada a pasar un par de semanas.  El primer día, después de haber cenado una voz empieza a recitar ciertas acusaciones de crímenes hacia los invitados. Todo el mundo se exalta desmintiendo todo lo  dicho. Esa misma noche fallece uno de estos protagonistas. Lo que en un principio parecía una broma de mal gusto pasa a ser real, hasta llegar al punto de la locura y de la desconfianza.

La clave principal se encuentra en una simple canción infantil que nos muestra la autora ya desde un primer momento: Diez negritos salieron a cenar; uno se asfixió y entonces quedaron nueve. Nueve negritos estuvieron despiertos hasta muy tarde; uno se quedó dormido y entonces quedaron  ocho. Ocho negritos viajaron por Devon. Uno dijo que se quedaría allí y entonces quedaron Siete… hasta no quedar ninguno.

En mi opinión es un libro muy interesante ya que puedes ir haciéndote tus propias hipótesis, no se trata del típico libro infantil como Equipo Tigre, sino que se basa en una serie de complejas situaciones, con pistas debajo de las palabras más inocentes. Pero hay algo que sí que me llamó la atención:  fue la capacidad de la autora de saber definir a la perfección la psicología de cada personaje, sus distintas formas de sobrellevar la situación, como llegan a la locura, sus pensamientos sobre sus  compañeros… todo relatado con detalles. Realmente me ha fascinado y quiero seguir leyendo libros de Agatha Christie. Me gustaría decir a todos aquellos que no les entusiasma la lectura que lo lean porque se quedaran maravillados.

Elio

L’odi és la venjança del covard, l’odi és la demència del cor, l’odi és la còlera dels febles, L’odi és tot allò que no ens deixa ser lliures, ja que vivim encadenats a la persona que odiem. L´odi és el que no ens permet estimar, ni ser estimats.

Si alguna cosa he après de la meva curta vida, és que l´odi és un llast, la vida és massa efímera per estar sempre enfadat, no val la pena. No és pot ser feliç amb odi i és per això que en la vida s’ha de prendre aquesta decisió, i tot i que la resposta a aquesta pregunta sembla més que evident, la majoria s´equivoca i acaba triant l´odi. El plaer que se sent en odiar una persona i saber que ho està passant malament és un mer miratge que mai arribarà a ser tan gratificant com la felicitat. Si jo hagués de explicar que és l´odi el més breument possible, diria que és la càrrega, que sempre portarà la humanitat i si hagués d’explicar que és la felicitat diria que és el motiu per el qual estimem la vida.

Finalment vull acabar aquest escrit amb una cita d’Abraham Lincoln que em va fer prendre la decisió correcta i em va guiar pel camí de la felicitat:
“No som enemics, sinó amics. No hem de ser enemics. Si bé la passió pot tibar els nostres llaços d’afecte, mai ha de trencar-los. Les místiques cordes del record ressonaran quan tornin a sentir el tacte del bon àngel que portem dins “.

Jordi

A mi sempre m’havia fet gràcia poder provar tocar el piano. Sempre que veia algú tocar-lo, m’entraven unes ganes immenses de sentar-me davant d’ell i començar a tocar aquelles tecles.

Fa uns quants dies, se’m va acudir comentar-li a la meva mare que m’agradaria fer classes de piano. Ella em va dir que si m’agradava de debò, es posaria en contacte amb una noia que fa classes particulars. I així va ser, al cap de tres dies la meva mare em va dir que el dilluns següent començaria les classes de piano. Només una hora a la setmana, però per a mi ja era suficient.

Va arribar el dia de la primera classe i m’ho vaig passar molt bé. Em vaig adonar que no era mentida, que m’agradava tocar el piano. Vaig tocar una cançó i vaig fer varis exercicis amb el piano i em va encantar. Al principi costava tocar les notes que posava al pentagrama però de mica en mica, anaves agafant “el truc”. Durant la classe també vaig fer teoria, no em va costar, ja que sabia les notes i els temps perquè ja havia fet música anys anteriors.

La veritat és que no m’arrepenteixo haver-me apuntat a classes de piano, és una bona forma de desconnectar i fer servir molt el cap. Ho recomano.

Laura

Veus com la gent comença a entregar l’examen, i tu no vas ni per la meitat. Al cap d’una estona sona el timbre, i la gent que ha entregat l’exàmen s’aixeca i se’n va, ja queda menys de la meitat de la classe. Fins que arriba un moment en que només quedes tu i dos companys més. Tu ja et comences a desesperar perquè han passat cinc minuts des que ha tocat el timbre, i encara et queden dos exercicis! No passen ni tres minuts que ja ets l’únic alumne que està fent l’examen. I tu, cada vegada estàs més estressat. Arriba un moment en que et fixes més en els minuts que passen, que en el propi examen. Finalment, acabes l’examen i ja estàs tranquil.

Això és el que em va pasar fa un temps durant un examen de matemàtiques. I no ho vaig passar bé, perquè a més de que m’havia deixat el pitjor exercici pel final, no parava de pensar en l’hora. I és que tot i que sé que no passa res que et passis una mica de l’hora, no puc evitar pensar-hi mentre faig l’examen. I no m’agrada gens fer un examen amb la sensació de que l’he d’acabar ja.

Simplement, espero que no em torni a passar. I si em passa, espero no tenir aquesta sensació que em fa difícil treballar bé.

David