LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Els finals acostumen a ser sempre tristos: el final d’una sèrie, el final d’una vida, el final d’una relació…

Quan s’acaba una sèrie, ens quedem amb un gust estrany a la boca, amb una sensació diferent al cos, pensem: “I ara què veure?” però finalment la cadena de televisió treu una altra sèrie i ens acabem enganxant, sense pensar que la situació es tornarà a repetir.

Quan una vida s’acaba, és diferent. L’altre dia veient un capítol d’una sèrie a TV3, s’acabava la vida d’un dels protagonistes. Com no, vaig plorar. Qui no ha plorat mai en aquestes situacions? Crec que plorem perquè el nostre cervell ens porta a la situació d’aquest nen a la realitat, com si fos el nostre germà. Ens posem a pensar en les coses que no ha pogut fer, ens posem en la pell dels pares i ens comencem a fer la nostra pròpia història al cap i acabem plorant.

El final d’una relació sempre és dur. El final de la relació amb la teva parella, el final d’una relació d’amistat i el final de la llarga relació dels teus pares. Jo ja no recordo gairebé del dia en que els meus pares van decidir separar-se, només recordo al meu germà consolant-me i dient-me que allò seria el millor per a tots, que els “papes” estarien millor separats.

Normalment, però, els humans tendim a fer qualsevol cosa perquè el final no arribi. Potser perquè ens fa por, perquè farà que estiguem més sols, etc. Som egoistes. No pensem en el que és millor per a l’altra persona ni si el nostre egoisme la perjudicarà, només pensem en el nostre bé.

Però hem de començar a acceptar que sempre hi haurà un final, sempre hi haurà una vida dels que ens envolten que s’acabarà, sempre hi haurà una relació que no funcioni bé, sempre les sèries hauran de tenir un final per donar lloc a altre sèries, etc. Ens agradi o no, sempre hi haurà un final.

Judith