LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui vull dedicar el meu escrit a la meva tieta, que quan tenia quinze anys es va quedar cega. Ella és de Madrid i va venir a Barcelona per operar-se. Durant l’operació els metges li van tocar el nervi òptic i des de llavors no ha tornat a veure.

Molts cops em paro a pensar que ara mateix si jo fos ella ja no veuria res i que només tindria quinze anys de “records visibles”. Molts cops em fa pena quan penso que mai no ha pogut veure el seu fill ni el seu marit. Tot i això cada cop que ens reunim en família i m’acosto per donar-li dos petons em diu que he crescut molt i jo sempre em quedo molt parada.

Sempre està contenta com si no passés res. I m’encanta aquesta alegria perquè tot i que té aquesta discapacitat ho veu pel costat positiu.

Andrea

Viure la vida i aprofitar el moment és el millor que es pot fer. Deixar de rallar-te per temes que no són importants, com la gelosia.

Ja sé que quan estàs amb alguna persona i l’estimes tens por de que marxi del teu costat, i per qualsevol motiu ens posem gelosos. Però si tu estàs amb aquella és perquè t’estima i tu l’estimes i has de confiar en ella. Jo també he estat gelosa… encara que és un sentiment que no m’agrada gens, ja que em feia sentir com una desconfiada i no ho sóc, però la por es fa ser persones diferents..

Ara és l’època d’enamorar-nos i començar a viure, i més d’una vegada ens faran mal amb temes d’amors, però si et passes el dia pensant en quan arribarà aquest dia, no gaudiràs del que realment val, com els teus amics, o la família, o els petits detalls… que fan que la nostra vida estigui completa.

Judith

Ahir 29 d’abril de 2011 va ser el dia internacional de la dansa.

La dansa és un art, una manera d’expressar-se. No és solament un moviment sinó tot el que amaga o porta darrere. Ballar és expressar els teus sentiments ja siguin de ràbia, d’emoció o d’angoixa, de felicitat o fins i tot d’odi, també d’amor… gràcies aquests pots ballar. Ballar no és fer quatre passes. És agafar el que tens dins i treure-ho a través del moviment.

Expressar-te. Quan balles, la gent pot arribar a sentir el teu sentiment sense ni tan sols coneixe’l. Quan balles només sents un so, el del batec de la música que passa a ser el teu batec. Aquests és el que et fa moure lentament quan balles ràpid.

La dansa és un somni del que no vols despertar o al que vols arribar. És el focus que s’encén per il·luminar-te dalt de l’escenari i així fer-te brillar. També és el desig que portes dins. Les ganes de continuar, d’arribar més lluny.

Hi ha gent que aprèn a ballar i gent que neix per ballar.

Laia

La setmana santa va ser una de les millors de la meva vida. Dilluns va venir la meva millor amiga de Manresa, la Cris, que venia a passar uns dies a casa meva. Va baixar a Barcelona i jo la vaig anar a buscar a l’estació de tren.

Vam passar la tarda per allà i a les nou de la nit vam anar al Teatre del Liceu a veure el David Bisbal, que feia un concert acústic. Era un dia molt esperat ja que teníem les entrades des de feia molt de temps. Ens ho vam passar molt bé i vam gaudir tal com ens ho havíem imaginat.

Dimarts vam passar el dia descansant i dimecres, el dia del meu aniversari, vam anar a una barbacoa que havien organitzat els meus amics. Va estar molt divertida. M’hauria agradat molt haver-m’hi estat més estona, però la Cris em tenia preparada una sorpresa i, per això, vam marxar més d’hora. Sens dubte, la sorpresa va ser fascinant, no m’ho esperava ni molt menys. I la veritat és que vaig ser molt feliç el dia del meu aniversari, gràcies a les persones que em fan feliç dia a dia.

Me’n duc un maquíssim record d’aquesta setmana santa que crec que em quedarà per tota la vida.

Laura

La setmana que ve ja és el viatge de fi de curs. El porto esperant des que vàrem iniciar aquest curs. Hem tingut molts problemes per fer-lo. Primer ens van dir que era possible que no el fessin pels problemes que havien causat els de 4t de l’any passat. Després que cap professor de la nostra tutoria hi volia anar i, per tant, que era difícil trobar professors que hi volguessin anar. També, vam haver de decidir a quin lloc aniríem, i hi havia gent que no volia anar al lloc que es va triar per votacions, Canàries. Però finalment, la majoria va cedir. I avui ens han dit que s’ha canviat la hora en que sortirem. Això ens ha afectat bastant, ja que ens perdem el primer dia dins d’un avió, i per tant, perdrem la primera excursió que teníem prevista. Tot hi això, estic content de que puguem anar de viatge amb els amics i passar-nos-ho bé.

En la meva opinió, les Canàries serà un bon lloc per anar de viatge de fi de curs, ja que parlen el mateix idioma, i per tant ens entendrem; el temps a allà és bastant bo i, com a mínim jo, espero que no plogui, i si és així, que la pluja no ens esgarri els plans que tenim fets; i, finalment, que serà un viatge per deixar la rutina diària i oblidar-nos per uns moments d’estudiar.

Ricard

No hi ha dret. No hi ha dret a que una companyia de vols faci el que vulgui. Que canviï l’hora d’un vol d’un dia per l’altre. Cada vegada fan més el que volen, cada vegada pots portar menys pes a les maletes. Ja no es pot portar res a l’equipatge de ma; és absurd no poder portar més de 100ml d’algun líquid, no sé que es pensen que podem portar en una ampolleta d’aigua!

La setmana que ve anem de viatge de fi de curs a Tenerife, i hi anem en avió. Anàvem a sortir a les 9 del matí, però avui els de Spanair ens han comunicat que ens han canviat l’hora del viatge per a les 6 de la tarda. És o això, o cancel·lar el vol i, per tant, no poder fer el viatge. No ens va bé! Perdrem tot el dia. Les activitats que teníem planejades passaran a fer-se al dia següent, i les que no puguen fer a l’endemà, cap al següent, i així. Si és que no tindrem temps lliure! Si ja abans en teníem poc, ara ja…

Però de totes maneres em fa molta il·lusió poder anar amb avió amb les meves amigues. Doncs hi ha que no han anat mai en avió i em fa gràcia poder estar amb elles la primera vegada. Crec que  tot plegat serà una experiència genial i inoblidable. Anar totes plegades a Canàries! Ho espero amb tota il·lusió i no hi ha dia en que no hi somiï.

Kim

El dilluns passat a TV3 van passar la pel·lícula Herois. Al principi em va fer una mica de ràbia que la fessin aquest dia, ja que normalment fan Polseres Vermelles i només queda un capítol perquè s’acabi. Aquest sentiment però, va canviar només començar la pel·lícula.

És una pel·lícula preciosa. Tracta sobre un publicista sense vida personal que només es preocupa per la seva feina. La pel·lícula té lloc durant un viatge a contrarellotge per arribar puntual a una reunió. Pel camí coneix una noia amb la qual, malgrat les seves diferències, acabarà connectant i recordant una època de la seva vida molt emotiva: l’últim estiu que van passar junts al poble d’estiueig. Durant la pel·lícula es van fent flashbacks que mostren el primer amor del protagonista, la lluita per aconseguir la cabanya màgica i moltes altres aventures. Al final de l’estiu el poble acabarà convertint-se en un pantà. Aquests records faran que el publicista es pregunti què n’és de la seva vida i si realment li agrada el que fa.

Al principi costa una mica entendre de què va ja que els viatges al passat fan que sigui complicat comprendre les dues històries paral·leles que es narren. Un cop diferencies les dues histories, tot és molt clar. El títol d’aquest escrit és la cançó del final de la pel·lícula. M’encanta i a més està molt ben pensada per al final de la pel·lícula. Crec que el que vol transmetre és que tot i que el poble ha desaparegut, l’amistat entre els de la colla mai es trencarà, sempre seran nens.

Laura Fernández

Fa sis anys que et conec i m’has ensenyat com ningú a riure i fruir de la vida. Hi ha poques persones en aquest món que saben treure un somriure quan més es necessita i tu ets una d’aquestes.

Has sabut fer-me enrabiar per qualsevol fotesa sempre que has volgut, m’has obligat a estudiar i esforçar-me tot i saber que jo no volia, m’ho has fet passar bé de festa i ballar fins la matinada… Riure’m de tu es una de les coses que més be m’has ensenyat a fer, sobretot quan recordes a cada moment lo guapo que ets i lo bo que estàs (ironia) i totes ens riem de tu. Sempre he pensat que es admirable la forma en la que vius la vida, sempre veient la part positiva de les coses i mai preocupant-te pel passat que algun dia hagi pogut fer mal.

Gràcies per tots els moments que hem compartit; campaments, classes a l’“acadèmia” amb la Sandra on poc anglès aprenem, els teus ‘bailoteos’ a discoteques rodejat de noies, les teves cançons de La Pegatina, el vídeo dels ‘hermanos mas reshus de Cabrils y Vilassar’, totes les tafaneries que ens has arribat a explicar i totes les tardes de divendres a casa l’Emma que per culpa teva acaben sent divertides.

I per acabar, la frase que no podria faltar: TU ME HAS ENSEÑADO A SER UNA LEONA, PICHURRI.

Gràcies per tot Jordi, t’estimo!

Mercè.

Ja farà uns quants dies d’això, però se’m va passar d’escriure-ho al blog. Vam estar fent un treball de recerca “busca’t la vida”, és un treball que vaig trobar molt interessant i que casi segur que ens haurà ajudat molt de cara al nostre futur. El vaig trobar molt interessant per algunes de les activitats que ens proposaven: per exemple, l’activitat de fer entrevistes a un estudiant i a un professional de la professió que vulguem fer quant siguem més grans.

Trobo que és una activitat molt encertada per aquest treball, perquè t’adones dels “pros” i “contres” de la teva professió. També et permeten resoldre molts dels dubtes que t’hauries pogut plantejar.

Primer, no m’agradava el treball, el trobava innecessari perquè pensava que no serviria de res, però, un cop finalitzat m’he adonat de la importància i la necessitat d’un treball com aquest per orientar-nos de cara al nostre futur.

Bruno

Són un quart de deu del vespre. Hi ha molta tensió a Mestalla. Un quart d’hora més tard, arriba el moment. Són dos quarts de deu quan l’àrbitre marca el començament del partit.

Amb un joc brut per part del Madrid, la primera part i la segona han estat bastant igualades, amb ocasions de tots dos rivals; fins que al final de la pròrroga arriba la tragèdia. Cristiano Ronaldo, encaixa un gol a la porteria de Jose Manuel Pinto, i tots els culers aficionats ens desesperem. Suposo, que els merengues, estaran satisfets d’aquesta victòria, ja que fa uns divuit anys que el Madrid no guanyava aquesta copa. No passa res!

Nosaltres, els culers, som optimistes, sabem que si ens volen eliminar de la copa d’Europa, hauran de suar sang i deixar-s’hi la pell.

Gerard