LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Què passarà amb tots els mitjans de transport que fins ara hem conegut, quan s’acabin els combustibles fòssils o siguin tan cars que ningú se’ls pugui permetre? És una pregunta la resposta de la qual és crucial per al futur de la nostra societat i el nostre món.

Si una cosa és clara, és que als cavalls no tornarem -almenys això espero-, per tant la solució ideal seria un cotxe que funcionés amb energies alternatives, i a ser possible, més ecològic. Però tot això, al seu temps!

El que vull dir, és que ara hi han un munt de fabricants que estan desenvolupant i posant a la venda una sèrie de cotxes elèctrics que, a part de semblar-se més a un caça de La Guerra de les Galàxies qua a una cotxe, només permeten recórrer menys de cent quilòmetres abans d’aturar-se més de sis hores per carregar la bateria a endoll especial que ves a saber on pots trobar. I sincerament, no crec que ningú compri un cotxe d’aquests, principalment, perquè no estan a l’altura del que la gent vol. I no m’entengueu malament, no és que estigui en contra de que les empreses investiguin amb cotxes elèctrics, però si encara no han aconseguit crear-ne un d’efectiu , perquè no fan un pas enrere cap els cotxes híbrids, i agafen impuls per, quan tinguin la tecnologia suficient, crear-ne un totalment elèctric?

De fet ja hi ha alguns cotxes híbrids al mercat, però són pocs. Per això jo crec que hauríem de frenar una mica, deixar estar els prototips elèctrics -que com veieu, no funcionen- i centrar-nos en els híbrids. Fer les coses pas a pas, i no a grans gambades.

Cristian

Sempre em diuen que fer esport és bo per la salut, i ens manté en forma.

Jo que sóc un gran apassionat de l’esport el practico perquè em sento bé amb mi mateix i em diverteix. Com a esportista m’agraden quasi tots, però tinc un de preferit i altres de secundaris, aquest és el kitesurf. Per a mi aquest esport es molt especial ja que el “kite”, em dona una sensació de llibertat i felicitat al lliscar i “volar” d’amunt l’aigua.

Si un dia en el que estic trist, enfadat, nerviós o que simplement tinc un mal dia, i m’adono que les condicions meteorològiques són adequades per anar a la platja a practicar-lo, és a dir, que fa una quantitat de vent correcte. Per a mi serà un d’aquells dies en el que me n’aniré a dormir amb el cap ben alt i un record increïble d’haver pogut fer el esport de la meva vida oblidant el mal dia i disposat a fer qualsevol cosa amb una alegria dins meu.

Finalment sempre m’agrada recordar que alguns tenim una sort molt gran i és el que podem fer esport quan vulguem ja que hi ha gent amb dificultats físiques que pagarien per poder practicar-lo i aquesta gent em fa molta pena. Per això m’agradaria animar a fer esport a totes aquelles persones que poden i no el practiquen sovint, ja que no hi ha millor solució al mal dia, que una bona tarda d’exercici envoltat dels teus amics…

David

L’aire amb olor a frescor, la llum del sol ponent-se, el cel clar després d’una tempesta, el cant dels ocells, la verdor dels arbres i la imatge d’onades que es trenquen a la platja. Això em porta a pensar en un lloc bastant lluny d’aquí, del qual estic segura que aquests últims dies heu sentit a parlar. Un lloc en el que milions de vides han sigut canviades amb un simple dia. 10.000 morts de moment i sense comptar els desapareguts. Gent que ho ha perdut tot a cause d’un Tsunami.

Potser no ets conscient de la situació, penses aquest país queda molt lluny de tu o fins i tot que aquí no hi han terratrèmols/sismes submarins. Però, et diré una cosa, jo veig el mar des de casa meva i aquest fet també em podria haver passat a mi o a tu.

Fem plans per el futur i pensem “quan sigui gran…” però no som conscients que la vida et pot canviar en un segon, en un segon ho pots perdre tot, en un segon pots perdre la vida.

Posa’t a la pell d’aquell que hi ha allà (un que podries ser tu) i imagina’t com estaries després d’haver perdut éssers estimats, la casa, el cotxe, etc.

Aquest escrit és en honor de totes les persones de Japó que han mort, les que han perdut propietats o éssers estimats, les que pateixen, les que necessiten consol, les que han petit lesions, les que estan desesperades, les que necessiten esperança …

Laia Monells

Algun cap de setmana o festiu que la meva família pot, ens escapem a un petit poble de la Cerdanya. Allà he passat moments molt divertits amb els meus cosins. Sempre que estem a fora la terrasseta de la casa, observem el cementiri del poblet on recordem aquella nit d’aventura.

Vam decidir pujar per passar la castanyada tots junts, amb els avis i els tiets. Els dos cosins meus i jo sempre que acabàvem de dinar, estiguéssim on estiguéssim, sempre anàvem a descobrir el lloc per fora. Però aquell dia era de nit, i els hi vam dir als pares que marxàvem a dormir a les habitacions, i en lloc de fer-ho, ens vam escapar al cementiri. Jo era la que tenia més por, és clar, era la nena petiteta i els altres dos eren els intrèpids.

A mig camí, ens vam trobar una colla de nois i noies que eren veïns nostres, algun cop els vèiem per allà jugant. Portaven el seu gos, un Labrador molt maco. Ens vam presentar, i ens van dir que anéssim amb ells que així seriem més i més divertit. Vam baixar per un camí de sorra i pedres en molt mal estat, menys mal que alguns portaven lots i telèfons mòbils per enlluernar-lo. Algú va caure de cul, però res greu. Recordo el gos que pujava i baixava pel camí amb molta facilitat, vigilant que ningú caigués. Finalment, vam arribar a la porta del cementiri i estava tancada. Un dels nois la va obrir. En entrar, vam observar-lo i feia una mica de por, il·luminat per llums ataronjades. Tots ens vam plantar davant de la capella i alguns van començar a cridar coses perquè sonés l’eco. De sobte, una de les noies va cridar massa fort i les llums del cementiri es van apagar de cop. Vam sortir corrents com mai havíem fet ningú de nosaltres.

Quan recordem aquesta anècdota, ens divertim; gaudim només pel simple fet d’estar els tres junts. Ens adonem de que ens estem fent grans, però cap de nosaltres volem que això s’acabi. Encara tenim massa aventures per viure.

Alba

Com haureu pogut comprovar vosaltres mateixos, ahir va ser un dia que era per estar-se a casa. Tot el dia plovent, plovent i sense parar de ploure.

Al principi esperava que fos un dia normal i corrent, sense cap cosa nova en la meva vida que fos interessant. Passaven les hores i seguia estant a casa, mirant pelis i més pelis. Va arribar un moment que ja no sabia què podia fer. Estar tancada a casa tot un dia, amb pijama i mirant només la televisió, no era d’allò que pogués dir “divertit”; i més si sóc una persona que no m’agrada estar molta estona a casa, m’agrada passar el temps al carrer.

Per la tarda, jo i unes amigues volíem anar a una discoteca, però com el dia no acompanyava gaire… vaig decidir no anar-hi, encara que elles si que ho van fer.
Quan ja tenia pensat no sortir, unes altres amigues em van dir d’anar al centre comercial de Mataró Park.

Teníem previst arribar allà sobre les 19:30h però a causa del temporal, hi havia molt de trànsit i, per tant, vam arribar més tard. El que compta és que vam arribar bé i ens ho vam passar molt bé. Mai havia vist tanta gent en un centre comercial, tot estava ple: el cinema, els restaurants… fins i tot costava caminar per alguns indrets.

Amb aquest escrit el que vull dir és que encara que el temps no acompanyi, sempre pots fer alguna cosa que no sigui quedar-te a casa sense fer res.

“Normalment les coses que es planegen a l’últim moment, surten millor”.

Marta

Que seré de gran? Doncs no ho sé. Aviat hem de fer un treball de recerca sobre el que ens agradaria estudiar.. No tinc clar ni el que em posaré demà i ja haig de decidir-ho..

A vegades, penso: de gran, de gran vull ser.. metgessa, tot i que tinc un gran pànic a la sang, o advocada, per ajudar la gent a solucionar els seus problemes, o empresària que també m’agrada molt; fer tractes amb alts càrrecs, tancar acords importants i anar vestida sempre “de traje”.

També m’agradaria molt estudiar periodisme i publicitat, ser realitazadora, o estar rere una càmera filmant un programa de gran audiència. Fins i tot, guia turística, d’aquesta manera tindria la oportunitat de parlar varis idiomes com el català, castellà, l’àrab i altres idiomes que no domino tan com l’anglès i el francès, i sempre estar en contacte amb la cultura del lloc on estigués, a Paris, ensenyant la coneguda Tour Eiffel i el Moulin Rouge, o a Auschwitz, un dels camps de concentració més coneguts, explicant que feien a milers de persones innocents o a Marrakesh portant als turistes als ‘zocos’ i mostrar-los els llocs més secrets i interessants.

L’única cosa que tinc clara, és que he d’estudiar de valent, treure’m el batxillerat, superar la ‘sele’, fer una carrera de la que estigui ben convençuda (serà difícil, ja que tinc un embolic important, espero solucionar-lo ja) i treballar d’allò que hauré escollit. Fer alguna cosa de profit, per poder tornar-li a la meva mare tot el que fa per mi.

Nabila

L’altre dia mentre estava a l’escola, em vaig emportar un cop al nas i em va començar a sagnar. Primer, no li vaig donar gaire importància, però  en els dies següents, es va convertir en una molèstia, tant per mi, com per els meus companys.

Avui m’he decidit a agafar hora al CAP de Cabrils, dic m’he decidit, perquè anar al CAP és el pitjor que et pot passar. Us explicaré el meu cas, tenia hora a les 5:50, d’acord, fins aquí bé, llavors comença el “millor”: comences a esperar… no et criden, segueixes esperant… segueixen igual, segueixes esperant… (però ja  amb una revista) però segueixen igual.

Fins que arriben les 6:30 de la tarda, tu segueixes esperant, veus com surt el metge de la consulta, les llàgrimes se’t posen als ulls de l’emoció , però no, no diu el teu nom. A tot això li hem de sumar uns nens petits que no paraven de molestar a la gent.

Fins que arriben les 7:00, la gent ja es mira amb desconfiança, per veure qui entra primer, de sobte, s’obre la porta… tota la gent amb tots els sentits ficats en el doctor, i se sent.. Bruno Villanueva? En aquell moment et quedes sense paraules i penses, ja està, ja s’ha acabat i mentre entres a la consulta penses per dintre mirant a la gent (pobrissons aquests, encara els queda fins les 8 com a poc).

Avui sens dubte, ha sigut un dia dur, però quan surts ets sens amb una satisfacció perquè ja arriba l’hora d’arribar a casa. Aquest escrit va dedicat a les persones del CAP perquè mirin d’arreglar la situació.

Bruno

“Esta canción me hace recordar…” “Pero si fue aquí donde…¡Qué buen recuerdo!”

Muchas veces escucho una canción que me recuerda alguna cosa que me haya gustado, me recuerda todos esos felices momentos que pude haber vivido, me puede recordar a una persona, un lugar, una cosa, un día, una temporada del año, o sin embargo me puede recordar un mal día.

Las canciones para mí son como una caja de recuerdos, durante unas semanas puedo estar escuchando la misma canción, simplemente porque es nueva y me gusta; años más tarde puedo volver a escucharla y me recordaría todos aquellos momentos vividos durante dichas semanas.
A lo largo de mi vida he escuchado cientos de canciones distintas de todo tipo, cada canción de aquellas me recuerda algo particular.

Los lugares también nos hacen recordar. Cuando vamos a un lugar, al que hace mucho tiempo que no hemos ido, recordamos todos aquellos momentos vividos, ya sean felices o tristes. Nuestro cerebro actúa con “memoria fotográfica”, ya que muchas veces para poder recordar una anécdota debemos ver o escuchar algo vivido en ese momento, por tan absurdo que parezca.

Edu

Al jardí hi tinc tres-cents calçots a punts de ser ficats al foc. Hi ha una gran flama que fa envermellir les meves galtes, la seva escalfor em recorda un matí d’estiu a la platja. Comencem la primera tanda amb els capgrossos. Tarden en cremar-se però finalment queden negres com el carbó. Quina oloreta la del calçot! A camp, a pagès. Em cauen les llàgrimes de la fumarola, que aviat s’escampa per tots els racons del meu petit jardí.

Només en queden deu per fer i els devoradors de cebes ja estan a punt. Tots amb el pitet, que no falti. Per fi, agafem tots una ceba. En traiem la funda que rellisca fàcilment, l’impregnem en salsa i ens mengem la punta d’aquesta allargada verdura. És impossible no acabar tot brut, ja sigui de color taronja o de negre. Les nostres mans semblen de miner i quan no t’adones, ditada a la samarreta o als pantalons. Però tots sabem que ha valgut la pena.

Llenya, foc i uns quants calçots. I sobretot la companyia dels teus amics. És la millor recepta per gaudir d’un bon matí.

Emma

Us imagineu com serien les coses, si en el futur s’hagués avançat tant que poguéssim fer-nos immortals? Us imagineu realment el que suposaria aquesta proposta tant temptadora?

Quan ets petit això de ser immortal et sembla una idea meravellosa. Temps infinit per jugar, córrer, passar-s’ho bé i fer tot el que t’imagines. Per la manera d’entendre les coses d’un infant, sona genial. Aquesta idea però, quan agafes consciència, pot canviar. Hi ha molta gent a la qui li continuaria semblant bé, però també n’hi ha que hi veurien problemes. Jo sóc de la part que no creu que sigui una bona idea. Primer de tot, perquè si paréssim de morir-nos, però continués naixent gent, la Terra s’ompliria i acabaria semblant una gran patera, hi hauria una caos total. Després, perquè, realment aprofitaríem cada minut i cada segon sabent que tindríem tants anys com volguéssim? Veuríem el futur com una cosa evident i ho deixaríem tot per més endavant. I encara que no fos així, hi hauria un moment en el que et cansaries de fer coses. Això de ser immortal provocaria un gran canvi de manera d’entendre les coses i necessitaria una disposició a anar canviant de manera de pensar al llarg dels anys, o l’avenç i les innovacions s’acabarien encallant en el moment en que hi haurien hagut els primers immortals.

A més a més a la Terra aquesta opció no és possible, ja que no podem menysprear el fet que un dia hi haurà un final inevitable, tant si és perquè el sol s’apaga o perquè cau un meteorit.

Explicat així sembla molt tràgic, i potser mai arribem a tenir aquesta oportunitat, però si mai passa, s’haurà d’anar en compte quan es decideixi i es posi en pràctica, ja que podria ser un dels pitjors errors de la humanitat. Crec que les vides s’han d’allargar tant com es vulgui i sigui possible, per tal d’aprofitar-les al màxim, però que han de tenir un final. És necessari que unes vides s’acabin, perquè en comencin de noves.

Júlia Xaubet