LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per fi torna la primavera! L’època on moltes plantes floreixen, torna el bon temps, els dies són més llargs i fa un solet que et posa de bon humor, i t’omple d’optimisme. Quan fa bon dia és més fàcil aixecar-se del llit, fa menys mandra, no sé per què. La primavera ha començat avui mateix, 21 de març per això he decidit escriure sobre aquest tema. L’única cosa que no m’agrada de la primavera és que també plou sovint, i quan plou no es pot fer gaire cosa, t’has de quedar algun lloc tancat o a un espai amb sostre, almenys si no et vols mullar. Però tot i això és una bona època perquè saps que després ve l’estiu que és encara millor. Espero que la disfruteu!

Pol

Les dues de la matinada, quan per fi ja aconsegueixo adormir-me, sento uns sorolls que em molesten, de cop em desperto i entre la foscor distingeixo una silueta. En una mà porta una petita llanterna i a l’altre un coixí, però estic tant adormida que no aconsegueixo deduir qui és. De sobte, una veu que em diu: -Puc quedar-me a dormir aquí? és que ha entrat un mosquit a la meva habitació i no em deixa dormir.
I, sense forces per respondre em torno a adormir.

Però per mala sort no s’acaba aquí. Torno a sentir un altre soroll, però aquest cop és completament diferent, molt agut. És el d’un mosquit que ha entrat per un petit espai de la porta.

Tres quarts de vuit de la matinada, l’alarma del despertador comença a sonar cada vegada més fort, fins que l’apago d’un cop. Amb prou feines m’aixeco del llit i, als meus peus em trobo un matalàs estirat al terra i el meu germà dormint.

És com si tot això hagués estat un somni, aquella nit se m’havia fet molt llarga.
Ja ho diuen que els bons moments passen voltant,però en canvi els dolents se’t fan eterns.

Clara Battestini

Al principio, aguantábamos como podíamos. Cada vez que pasaba esto sentía como la sangre corría por mis venas y esa gran impotencia, ya me estaba empezando a cansar. En mi cabeza solo existían preguntas sin respuestas; ¿Por qué mama no denuncia a papa?, ¿Por qué sigue permitiendo que esto pase?, ¿Cuánto tiempo aguantaremos?

Era miércoles y me desperté mas temprano de lo habitual, tenía una sensación rara y de repente, justo cuando iba a reflexionar sobre la situación en la que me encontraba, me pareció escuchar a mi madre llorando. A decir verdad no me extraño que estuviera llorando, lo que me sorprendió fue que lo hiciera a esas horas de la madrugada. Me levante y decidí que la situación no podía continuar así. Me vestí, encendí la televisión y deje que se hicieran las siete. Deje a mis hermanos pequeños en el colegio y seguidamente me fui al mío.

Las horas se me hacían interminables, y lo único que tenía claro ese día era lo que iba a hacer después de clase: acudir a la policía. Todos los problemas se iban a terminar. Yo se lo había pedido millones de veces, le había dicho que ella no merecía eso, e incluso en una ocasión casi la convencí, pero el miedo dominaba su rostro, así que a pesar de mis doce años de edad comprendí que era yo quien debía tomar medidas. Pase toda la mañana sumergido en un mar de pensamientos, y estaba tan concentrado que ni siquiera me entere de la presencia de dos agentes policiales hablando con la profesora, levanté la cabeza y observe en los rostros de los adultos que había algo fuera de lo normal. Rosa, la profesora se me acercó y me dio la peor noticia que jamás he recibido. En ese momento, mi mundo se derrumbo, salí corriendo de la clase y corrí todo lo que pude, pero mis piernas empezaron a flojear, aquella sensación no se la deseo a nadie.

Han pasado dos años, seis meses y catorce días desde la tragedia, mis hermanos y yo estamos con una familia de acogida asignada por el estado, y la persona que un día fue mi padre cumple condena por el asesinato de Estefani Muñoz Sanchez, mi madre.

A pesar de los años que pasen, la pesadilla jamás terminará ya que no se que nos deparará el futuro a mi y a mis hermanos, nunca volveremos a ver a nuestra madre, y el remordimiento de no haber actuado antes siempre permanecerá en mi cabeza.

Mami, lo siento. Siempre te voy a amar.

Borja

Per fi s’ha acabat aquesta setmana. Ha sigut una de les pitjors del curs. Quasi cada dia teniem un maleït examen. A sobre avui he fet un control de socials que era molt important i no m’ha anat com per tirar coets. Per sort, la setmana que ve tenim l’últim examen del trimestre, el de matemàtiques. En aquest no s’ha d’estudiar, però s’ha de practicar i saber-ho fer tot bé. Això no és tot, també hauré de fer el meu currículm, inventar-lo. No és pas una feina fàcil, ja que es necessita revisar-ho uns quants cops abans d’acabar-lo si volem que estigui el millor possible. Me n’oblidava, també haig de fer un resum de socials d’un tema sencer, i encara que no sigui difícil s’hi ha de dedicar una bona estona. Ara estic fent una redacció per al bloc, que l’hauria d’haver enviat la setmana passada però amb tants controls no he pogut fer.

Aquesta és una altra, el dijous de la setmana que ve tenim una sortida al saló de l’ensenyament. I encara no sé que vull estudiar. El que sí que crec, és que ha de ser una carrera de lletres, ja que ara estic fent l’itinerari tecnlògic i m’està costant bastant. El que se’m dóna pitjor és física i quimica, no hi ha manera. En tecnologia vaig bastant bé sempre i quan no siguin problemes. Ara puc descansar una mica però no puc perdre el ritme, sinó les passaré canutes.

Jaume Abril

Enteneu el món? Jo no entenc la gent que viu en éll. Quan naixem, tots ens fan carícies, estan atents a nosaltres i ens miren cada instant perquè no ens passi rés. Arriba un moment on les coses canvien, la guarderia, allà ens deixan sense la vigilància constant, sense tenir els ulls fixos paternals damunt de nosaltres, i també en aquest lloc, tenim les nostres primeres baralles per una joguina, el nostre primer trau, i en aquest lloc tan estrany per a nosaltres, ens ensenyen que els ulls que ens seguiran mirant seran el dels amics. Ara són ells, els que no apartaran els ulls de nosaltres, i encara que els amics aniran canviant al llarg de la nostra vida, seran els ulls de cada un d’ells els que ens vigilaran per a que no ens passi rés, encara que ens pasaran coses.

Aquest punt, on els amics es converteixen en la nostra mà, siguin com siguin, ens fa pensar que tenim dret a descriure què és l’amistat. Però no tot es tan bonic com als contes, i cadascú defineix amistat d’una manera diferent; ¿Creieu que aquest és el problema?

David de Paz

Para mi el significado de la música es que cuando necesito estar sola, cuando necesito sentir algo que no sea alguien, que me repita lo que he hecho mal o bien, las letras de cada una de mis canciones me hacen reflexionar en lo que hago para bien o para mal.

Cada letra del mismo autor o de diferentes autores me expresan un sentimiento.
Y si la canción no te acaba de gustar no llegas a sentir su significado. Pero cuando la canción que escuchas te gusta, entiendes su significado y sabes transmitir lo que te ha sucedido con lo que te dice la música.

Cuando estas alegre, una buena canción es un buen acompañante para sentirte todavía más feliz.
La mayoría de gente, cuando esta triste no escucha canciones que animen o que les alegren, al contrario, se cierran y escuchan todo tipo de canciones que expresan dolor, sentimiento… porque se sienten identificados con cada letra, con cada palabra…

En esta vida no todo es la amistad y la familia .. si no hubiera alguien que nos describiera lo que sentimos en cada momento de nuestra vida con una canción, creo que faltaría algo para acabar de llenarnos, nunca estaríamos del todo felices, porque cuando estás bien y una amiga te da una canción para que la escuches porque te la dedica, siempre llega más la canción, que no un regalo material que te ha hecho. Cuando tienes pareja y te dedica esa canción siempre te llena más esa canción, que te describe lo que él siente por ti. Cuando se te va alguien y escuchas esa canción, aunque duela escucharla como describe cada sentimiento que sientes en ese momento o que has sentido, para mi es lo que significa.

La canción es un sentimiento que nos ayuda siempre a ser mejores personas o a que alguien, o nosotros mismos expresemos lo que sentimos…no solo con las palabras.

Laura Masiques

Tú, siempre con un incontrolado genio. Siempre con tu voz chillona. Siempre con tus consejos de mujer fuerte. Tú, que todo te da igual, que te importan poco las apariencias, que bromeas con todo el mundo. Tú, que me criaste para ser valiente, orgullosa e independiente de todos. Tú, que me sermoneas constantemente y me indicas el mejor camino a seguir. Tú, que tuviste que dejar los estudios a los 12 años para trabajar y llevar dinero a casa. Conociste al hombre de tu vida a los 16 y te fuiste sola a la discoteca para estar con él, dejando de lado a tus amigas. Autosuficiencia es lo que corre por tus venas. Libre de seguir a nadie. Y me alegro. Si no fuera así, yo no estaría en este momento aquí.

Tú, que me consolabas cuando venía llorando del colegio porque los niños me insultaban. Y me decías: “No les hagas caso. Tienes que ser fuerte. Ya se cansarán.”. Cuánta razón tenías. Y cuánta razón sigues teniendo. Tú me enseñaste a no fiarme de nadie, a quererme tal y como soy, a ser fiel a mis ideales. Tú me levantaste cuando ya me había rendido y me hiciste prometer que no derramaría una lágrima más. Me advertiste sobre la vida, a veces miserable. Me concediste el derecho de cometer errores para aprender. Y lo más importante: me educaste desde la verdad. Algo muy valioso para ti. Y para mi también.

Mamá, hoy es tu cumpleaños y por falta de tiempo no te he podido comprar nada. Siempre me dices que no tengo por qué hacerlo, que tienes de todo. Pero no me sentiría bien si lo dejara correr. Sé que me apoyas a la hora de escribir y que te gustan mis escritos, así que creo que te gustará. Ya tienes 48 años, pero tu vitalidad es de una de 25. Sigues siendo como siempre: risueña, gruñona, un poco bruta, pero con un corazón enorme. Y espero que continúes así por mucho tiempo. Felicidades, mamá. No cambies nunca.

Arantxa

Com ja sabeu Japó acaba de viure un terratrèmol de 8,9 graus a la escala de Reichter que va originar un tsunami el qual va acabar amb tot el que es va trobar per davant fins arribar a la central nuclear de Fukushima. Va trencar els refrigeradors la qual cosa està provocant moltíssims problemes amb els reactors que han arribat a explotar o incendiar-se. Cal recordar el treball de 50 voluntaris que estan arriscant la seva vida per evitar fuges radioactives.

Japó està actualment devastat i els danys son incalculables, es parla de uns 10.000 desapareguts i 8.000 morts, xifres que podrien augmentar molt si esclatés Fukushima. Tan mateix els milers de desallotjats, famílies trencades, escàs d’aliments i subministres bàsics.

Els fets tràgic del Japó han obert el debat sobre la seguretat de les centrals nuclears i han fet canviar polítiques com en el cas d’Alemanya on han escurçat la vida útil de les seves centrals.

El futur japonès està es incert, hi ha por de un accident nuclear amb un país que ja va viure la tragèdia de dues bombes atòmiques. El que es clar es que al Japó li esperen molts anys de recuperació malgrat la ajuda internacional, la seva potencia econòmica, i el esperit de superació del poble japonès.

Borja

Com tots sabreu, el jugador francès del Barça, Eric Abidal, se li ha detectat un tumor al fetge en una revisió rutinària efectuada pel club. Per sort, ja va ser intervingut aquest dijous, i, pel que sembla, tot ha tingut una bona resolució.
M’agradaria afegir que ahir, la televisió nacional de Catalunya, TV3, es va comportar molt solidàriament dedicant-li el partit i el programa posterior, el Hat-Trick a l’Abi.

Bé, el meu propòsit amb aquest escrit, és que tot el que la majoria de la gent hem sentit per aquest esportista d’èlit, ho hauríem de fer també, per a totes aquelles persones que han patit o estan lluitant per vèncer un càncer.
Finalment, agrair a tots els jugadors de futbol que han donat suport al francès i enviar un missatge d’ànim al Japó, país el qual ha sofert la catàstrofe més gran, des de la Segona Guerra Mundial

Àlex

Avui he tingut un dinar amb la meva família de part de pare. Abans ho solíem fer cap de setmana si cap de setmana no, però últimament els fem només per ocasions especials. Bé, aquest cop hem fet el dinar perquè venia la meva cosina Agnès, que des de fa uns anys viu a Madrid.

Encara que ha sigut un dinar normal, molts records m’han vingut al cap quan m’han recordat que l’Agnès tornaria a viure a Cabrils, com quan les dues érem petites. Des d’aquell moment m’he adonat de com canvien les coses en poc temps … Ara, en lloc de ser dues cosines, en som quatre i en acabar de dinar és la Gal·la, la petita, qui ens ha d’arrencar de la taula per anar a jugar, quan abans, tot just ens menjàvem un plat ja estàvem a la nostre habitació jugant. És cert que el temps passa i tot canvia… A vegades cap a bo i a vegades cap a dolent, però sigui com sigui, ens separin 10 o 600 km, la família és la família. I ens agradi o no són els únics que SEMPRE estaran al teu costat i t’ajudaran si ho necessites.

Claudia