LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Cada matí quan m’aixeco i miro per la finestra veig les terres de casa meva amb tots els hivernacles plens de flors i hortalisses. Això m’omple de satisfacció, però a l’hora també m’entra un neguit al cos perquè penso que algun dia podríem perdre totes aquelles terres.

El meu pare fa temps que treballa de floricultor a la masia de Can Cañellas, on visc ara actualment. Aquestes terres, antiga propietat del meu avi i dels respectius avantpassats, han donat vida a una gran família i l’han fet créixer fins l’actualitat. És per tot això que estimo aquestes terres i no voldria canviar-les per res. Temo perdre-les perquè fa unes quantes setmanes m’he assabentat de que es vol fer una ampliació dels laterals de l’autopista C-32. Aquesta ampliació pot afectar a molta gent dels voltants que es dediqui a la pagesia i d’aquesta manera caure en la ruïna. Casa meva està ubicada a un quilòmetre de l’autopista i de moment no estem afectats, però molts veïns poden ser víctimes d’aquesta ampliació.

De moment em sembla que no ens faran fora, però més endavant per alguna altra causa ens trobarem sense res. Crec que per ampliar una autopista no t’han de donar una misèria de diners (que no són ni de bon tros el que val la vida i el valor sentimental de moltes famílies) per convènce’t i fer-te fora d’on vius

Xavier

Million Dollar Baby és una de les pel·lícules amb que Clint Eastwood va guanyar l’Òscar a millor pel·lícula. Fa poc que la vaig tornar a veure, a mi m’agrada molt, ja que els actor que actuen en ella són molt bons i l’argument és fàcil de seguir.

La pel·lícula tracta sobre una noia, en que la seva vida és un fàstic, i la única cosa que l’ajuda a aconseguir oblidar totes les seves penes és el boxa. Així, a partir de l’ajuda que aconsegueix finalment dels dos altres protagonistes, es dedica professionalment a boxejar. Ella va aconseguint pujar de categoria fins que en un combat pel títol de campiona, la seva rival li clava un cop que la fa caure i es dóna amb el costat del tamboret. A partir d’aquí, es queda paraplègica i s’ha d’estar la resta de la seva vida estirada en una llitera de l’hospital. Finalment, el personatge que fa Clint Eastwood la desconnecta de la màquina que està connectada i ella mor.

En aquesta pel·lícula, Eastwood vol transmetre l’amor que dóna un pare a la seva filla i l’amor que dóna una filla al seu pare. Això ho aconsegueix, encara que els personatges en la pel·lícula no siguin familiars, pel fet de que ells estan units des del moment en que es comencen a estimar, fins al moment en que ella li demana que la desconnecti de la màquina. També es demostra la importància que hi ha en veure com la protagonista vol ajudar amb els problemes que té cada membre de la seva família. En una d’aquestes ajudes, li compra una casa a la seva mare obesa per tal de que pugui viure amb la família en aquella casa i no en la caravana en la que viuen. Tot i així, ningú de la família accepta els detalls ni les ajudes. I per acabar aquesta anàlisi, a mi m’agradaria comentar una escena; l’escena és quan ella està a l’hospital paraplègica. Al cap d’unes setmanes, arriben els seus familiars per veure com està, però que realment han anat a allà per anar a DisneyWorld. Així, es pot demostrar la importància que dóna la família a la seva pròpia germana i filla, i com que, encara que ella hagi intentat ajudar-los, ells només van a allà perquè volien anar a DisneyWorld i també perquè volien que els firmés el certificat de que la casa comprada per la filla passés en mans de la mare.

En definitiva, aquesta pel·lícula és una de les millors que he vist, i m’agradaria que tothom que la pogués mirar, que es fixés en els detalls petits, perquè cada detall de la pel·lícula és important per captar el missatge que Eastwood vol transmetre als espectadors.

Ricard

Aquest any el crèdit ha sigut molt diferent, per primer cop l’he fet d’alguna cosa que a mi m’interessava.

Recordo el de l’any passat, en que havíem de preparar un viatge a Itàlia. Potser no ens vam organitzar bé o potser va faltar temps però la cosa és que vam acabar l’últim dia i gairebé no vam tenir temps de preparar la presentació. Tot i això ho vam fer bastant bé, guardo un bon record d’aquells dies.

Aquest ha sigut un crèdit molt divertit, hem rigut molt totes les amigues. El dissabte vam quedar a casa de la Judith i ens vam estar gairebé tot el dia treballant. Quan era la hora de marxar, la Júlia i jo vam sortir de l’estudi. De sobte vaig veure que la Júlia obria la porta d’un armari i deia: “es surt per aquí no? Adéu!” i de repent es gira per sortir per la “porta” i se n’adona de que allò és un armari. Vam riure una bona estona. Desprès vam posar serietat a l’assumpte i finalment avui hem fet la exposició oral. La veritat és que ens ha anat bastant bé. Jo no estava ten nerviosa com els altres anys, anava relaxada ja que hem pogut practicar la exposició un parell de vegades. Però un cop allà davant m’he posat bastant nerviosa; jo no volia que se’m notés així que he intentat actuar amb naturalitat. Quan he acabat, les meves amigues de l’altre grup m’han dit que ho havia fet molt bé i que els nervis no se m’havien notat. Me n’he alegrat molt perquè ha sigut un gran esforç.

Per acabar m’agradaria dir que encara que als crèdits s’hagi de treballar sempre hi ha temps per passar-s’ho bé i riure.

Andrea Morell