LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Com ja sabeu Japó acaba de viure un terratrèmol de 8,9 graus a la escala de Reichter que va originar un tsunami el qual va acabar amb tot el que es va trobar per davant fins arribar a la central nuclear de Fukushima. Va trencar els refrigeradors la qual cosa està provocant moltíssims problemes amb els reactors que han arribat a explotar o incendiar-se. Cal recordar el treball de 50 voluntaris que estan arriscant la seva vida per evitar fuges radioactives.

Japó està actualment devastat i els danys son incalculables, es parla de uns 10.000 desapareguts i 8.000 morts, xifres que podrien augmentar molt si esclatés Fukushima. Tan mateix els milers de desallotjats, famílies trencades, escàs d’aliments i subministres bàsics.

Els fets tràgic del Japó han obert el debat sobre la seguretat de les centrals nuclears i han fet canviar polítiques com en el cas d’Alemanya on han escurçat la vida útil de les seves centrals.

El futur japonès està es incert, hi ha por de un accident nuclear amb un país que ja va viure la tragèdia de dues bombes atòmiques. El que es clar es que al Japó li esperen molts anys de recuperació malgrat la ajuda internacional, la seva potencia econòmica, i el esperit de superació del poble japonès.

Borja

Com tots sabreu, el jugador francès del Barça, Eric Abidal, se li ha detectat un tumor al fetge en una revisió rutinària efectuada pel club. Per sort, ja va ser intervingut aquest dijous, i, pel que sembla, tot ha tingut una bona resolució.
M’agradaria afegir que ahir, la televisió nacional de Catalunya, TV3, es va comportar molt solidàriament dedicant-li el partit i el programa posterior, el Hat-Trick a l’Abi.

Bé, el meu propòsit amb aquest escrit, és que tot el que la majoria de la gent hem sentit per aquest esportista d’èlit, ho hauríem de fer també, per a totes aquelles persones que han patit o estan lluitant per vèncer un càncer.
Finalment, agrair a tots els jugadors de futbol que han donat suport al francès i enviar un missatge d’ànim al Japó, país el qual ha sofert la catàstrofe més gran, des de la Segona Guerra Mundial

Àlex

Avui he tingut un dinar amb la meva família de part de pare. Abans ho solíem fer cap de setmana si cap de setmana no, però últimament els fem només per ocasions especials. Bé, aquest cop hem fet el dinar perquè venia la meva cosina Agnès, que des de fa uns anys viu a Madrid.

Encara que ha sigut un dinar normal, molts records m’han vingut al cap quan m’han recordat que l’Agnès tornaria a viure a Cabrils, com quan les dues érem petites. Des d’aquell moment m’he adonat de com canvien les coses en poc temps … Ara, en lloc de ser dues cosines, en som quatre i en acabar de dinar és la Gal·la, la petita, qui ens ha d’arrencar de la taula per anar a jugar, quan abans, tot just ens menjàvem un plat ja estàvem a la nostre habitació jugant. És cert que el temps passa i tot canvia… A vegades cap a bo i a vegades cap a dolent, però sigui com sigui, ens separin 10 o 600 km, la família és la família. I ens agradi o no són els únics que SEMPRE estaran al teu costat i t’ajudaran si ho necessites.

Claudia