LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sempre em diuen que fer esport és bo per la salut, i ens manté en forma.

Jo que sóc un gran apassionat de l’esport el practico perquè em sento bé amb mi mateix i em diverteix. Com a esportista m’agraden quasi tots, però tinc un de preferit i altres de secundaris, aquest és el kitesurf. Per a mi aquest esport es molt especial ja que el “kite”, em dona una sensació de llibertat i felicitat al lliscar i “volar” d’amunt l’aigua.

Si un dia en el que estic trist, enfadat, nerviós o que simplement tinc un mal dia, i m’adono que les condicions meteorològiques són adequades per anar a la platja a practicar-lo, és a dir, que fa una quantitat de vent correcte. Per a mi serà un d’aquells dies en el que me n’aniré a dormir amb el cap ben alt i un record increïble d’haver pogut fer el esport de la meva vida oblidant el mal dia i disposat a fer qualsevol cosa amb una alegria dins meu.

Finalment sempre m’agrada recordar que alguns tenim una sort molt gran i és el que podem fer esport quan vulguem ja que hi ha gent amb dificultats físiques que pagarien per poder practicar-lo i aquesta gent em fa molta pena. Per això m’agradaria animar a fer esport a totes aquelles persones que poden i no el practiquen sovint, ja que no hi ha millor solució al mal dia, que una bona tarda d’exercici envoltat dels teus amics…

David

L’aire amb olor a frescor, la llum del sol ponent-se, el cel clar després d’una tempesta, el cant dels ocells, la verdor dels arbres i la imatge d’onades que es trenquen a la platja. Això em porta a pensar en un lloc bastant lluny d’aquí, del qual estic segura que aquests últims dies heu sentit a parlar. Un lloc en el que milions de vides han sigut canviades amb un simple dia. 10.000 morts de moment i sense comptar els desapareguts. Gent que ho ha perdut tot a cause d’un Tsunami.

Potser no ets conscient de la situació, penses aquest país queda molt lluny de tu o fins i tot que aquí no hi han terratrèmols/sismes submarins. Però, et diré una cosa, jo veig el mar des de casa meva i aquest fet també em podria haver passat a mi o a tu.

Fem plans per el futur i pensem “quan sigui gran…” però no som conscients que la vida et pot canviar en un segon, en un segon ho pots perdre tot, en un segon pots perdre la vida.

Posa’t a la pell d’aquell que hi ha allà (un que podries ser tu) i imagina’t com estaries després d’haver perdut éssers estimats, la casa, el cotxe, etc.

Aquest escrit és en honor de totes les persones de Japó que han mort, les que han perdut propietats o éssers estimats, les que pateixen, les que necessiten consol, les que han petit lesions, les que estan desesperades, les que necessiten esperança …

Laia Monells

Algun cap de setmana o festiu que la meva família pot, ens escapem a un petit poble de la Cerdanya. Allà he passat moments molt divertits amb els meus cosins. Sempre que estem a fora la terrasseta de la casa, observem el cementiri del poblet on recordem aquella nit d’aventura.

Vam decidir pujar per passar la castanyada tots junts, amb els avis i els tiets. Els dos cosins meus i jo sempre que acabàvem de dinar, estiguéssim on estiguéssim, sempre anàvem a descobrir el lloc per fora. Però aquell dia era de nit, i els hi vam dir als pares que marxàvem a dormir a les habitacions, i en lloc de fer-ho, ens vam escapar al cementiri. Jo era la que tenia més por, és clar, era la nena petiteta i els altres dos eren els intrèpids.

A mig camí, ens vam trobar una colla de nois i noies que eren veïns nostres, algun cop els vèiem per allà jugant. Portaven el seu gos, un Labrador molt maco. Ens vam presentar, i ens van dir que anéssim amb ells que així seriem més i més divertit. Vam baixar per un camí de sorra i pedres en molt mal estat, menys mal que alguns portaven lots i telèfons mòbils per enlluernar-lo. Algú va caure de cul, però res greu. Recordo el gos que pujava i baixava pel camí amb molta facilitat, vigilant que ningú caigués. Finalment, vam arribar a la porta del cementiri i estava tancada. Un dels nois la va obrir. En entrar, vam observar-lo i feia una mica de por, il·luminat per llums ataronjades. Tots ens vam plantar davant de la capella i alguns van començar a cridar coses perquè sonés l’eco. De sobte, una de les noies va cridar massa fort i les llums del cementiri es van apagar de cop. Vam sortir corrents com mai havíem fet ningú de nosaltres.

Quan recordem aquesta anècdota, ens divertim; gaudim només pel simple fet d’estar els tres junts. Ens adonem de que ens estem fent grans, però cap de nosaltres volem que això s’acabi. Encara tenim massa aventures per viure.

Alba

Com haureu pogut comprovar vosaltres mateixos, ahir va ser un dia que era per estar-se a casa. Tot el dia plovent, plovent i sense parar de ploure.

Al principi esperava que fos un dia normal i corrent, sense cap cosa nova en la meva vida que fos interessant. Passaven les hores i seguia estant a casa, mirant pelis i més pelis. Va arribar un moment que ja no sabia què podia fer. Estar tancada a casa tot un dia, amb pijama i mirant només la televisió, no era d’allò que pogués dir “divertit”; i més si sóc una persona que no m’agrada estar molta estona a casa, m’agrada passar el temps al carrer.

Per la tarda, jo i unes amigues volíem anar a una discoteca, però com el dia no acompanyava gaire… vaig decidir no anar-hi, encara que elles si que ho van fer.
Quan ja tenia pensat no sortir, unes altres amigues em van dir d’anar al centre comercial de Mataró Park.

Teníem previst arribar allà sobre les 19:30h però a causa del temporal, hi havia molt de trànsit i, per tant, vam arribar més tard. El que compta és que vam arribar bé i ens ho vam passar molt bé. Mai havia vist tanta gent en un centre comercial, tot estava ple: el cinema, els restaurants… fins i tot costava caminar per alguns indrets.

Amb aquest escrit el que vull dir és que encara que el temps no acompanyi, sempre pots fer alguna cosa que no sigui quedar-te a casa sense fer res.

“Normalment les coses que es planegen a l’últim moment, surten millor”.

Marta