LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Que seré de gran? Doncs no ho sé. Aviat hem de fer un treball de recerca sobre el que ens agradaria estudiar.. No tinc clar ni el que em posaré demà i ja haig de decidir-ho..

A vegades, penso: de gran, de gran vull ser.. metgessa, tot i que tinc un gran pànic a la sang, o advocada, per ajudar la gent a solucionar els seus problemes, o empresària que també m’agrada molt; fer tractes amb alts càrrecs, tancar acords importants i anar vestida sempre “de traje”.

També m’agradaria molt estudiar periodisme i publicitat, ser realitazadora, o estar rere una càmera filmant un programa de gran audiència. Fins i tot, guia turística, d’aquesta manera tindria la oportunitat de parlar varis idiomes com el català, castellà, l’àrab i altres idiomes que no domino tan com l’anglès i el francès, i sempre estar en contacte amb la cultura del lloc on estigués, a Paris, ensenyant la coneguda Tour Eiffel i el Moulin Rouge, o a Auschwitz, un dels camps de concentració més coneguts, explicant que feien a milers de persones innocents o a Marrakesh portant als turistes als ‘zocos’ i mostrar-los els llocs més secrets i interessants.

L’única cosa que tinc clara, és que he d’estudiar de valent, treure’m el batxillerat, superar la ‘sele’, fer una carrera de la que estigui ben convençuda (serà difícil, ja que tinc un embolic important, espero solucionar-lo ja) i treballar d’allò que hauré escollit. Fer alguna cosa de profit, per poder tornar-li a la meva mare tot el que fa per mi.

Nabila

L’altre dia mentre estava a l’escola, em vaig emportar un cop al nas i em va començar a sagnar. Primer, no li vaig donar gaire importància, però  en els dies següents, es va convertir en una molèstia, tant per mi, com per els meus companys.

Avui m’he decidit a agafar hora al CAP de Cabrils, dic m’he decidit, perquè anar al CAP és el pitjor que et pot passar. Us explicaré el meu cas, tenia hora a les 5:50, d’acord, fins aquí bé, llavors comença el “millor”: comences a esperar… no et criden, segueixes esperant… segueixen igual, segueixes esperant… (però ja  amb una revista) però segueixen igual.

Fins que arriben les 6:30 de la tarda, tu segueixes esperant, veus com surt el metge de la consulta, les llàgrimes se’t posen als ulls de l’emoció , però no, no diu el teu nom. A tot això li hem de sumar uns nens petits que no paraven de molestar a la gent.

Fins que arriben les 7:00, la gent ja es mira amb desconfiança, per veure qui entra primer, de sobte, s’obre la porta… tota la gent amb tots els sentits ficats en el doctor, i se sent.. Bruno Villanueva? En aquell moment et quedes sense paraules i penses, ja està, ja s’ha acabat i mentre entres a la consulta penses per dintre mirant a la gent (pobrissons aquests, encara els queda fins les 8 com a poc).

Avui sens dubte, ha sigut un dia dur, però quan surts ets sens amb una satisfacció perquè ja arriba l’hora d’arribar a casa. Aquest escrit va dedicat a les persones del CAP perquè mirin d’arreglar la situació.

Bruno

“Esta canción me hace recordar…” “Pero si fue aquí donde…¡Qué buen recuerdo!”

Muchas veces escucho una canción que me recuerda alguna cosa que me haya gustado, me recuerda todos esos felices momentos que pude haber vivido, me puede recordar a una persona, un lugar, una cosa, un día, una temporada del año, o sin embargo me puede recordar un mal día.

Las canciones para mí son como una caja de recuerdos, durante unas semanas puedo estar escuchando la misma canción, simplemente porque es nueva y me gusta; años más tarde puedo volver a escucharla y me recordaría todos aquellos momentos vividos durante dichas semanas.
A lo largo de mi vida he escuchado cientos de canciones distintas de todo tipo, cada canción de aquellas me recuerda algo particular.

Los lugares también nos hacen recordar. Cuando vamos a un lugar, al que hace mucho tiempo que no hemos ido, recordamos todos aquellos momentos vividos, ya sean felices o tristes. Nuestro cerebro actúa con “memoria fotográfica”, ya que muchas veces para poder recordar una anécdota debemos ver o escuchar algo vivido en ese momento, por tan absurdo que parezca.

Edu

Al jardí hi tinc tres-cents calçots a punts de ser ficats al foc. Hi ha una gran flama que fa envermellir les meves galtes, la seva escalfor em recorda un matí d’estiu a la platja. Comencem la primera tanda amb els capgrossos. Tarden en cremar-se però finalment queden negres com el carbó. Quina oloreta la del calçot! A camp, a pagès. Em cauen les llàgrimes de la fumarola, que aviat s’escampa per tots els racons del meu petit jardí.

Només en queden deu per fer i els devoradors de cebes ja estan a punt. Tots amb el pitet, que no falti. Per fi, agafem tots una ceba. En traiem la funda que rellisca fàcilment, l’impregnem en salsa i ens mengem la punta d’aquesta allargada verdura. És impossible no acabar tot brut, ja sigui de color taronja o de negre. Les nostres mans semblen de miner i quan no t’adones, ditada a la samarreta o als pantalons. Però tots sabem que ha valgut la pena.

Llenya, foc i uns quants calçots. I sobretot la companyia dels teus amics. És la millor recepta per gaudir d’un bon matí.

Emma