LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Us imagineu com serien les coses, si en el futur s’hagués avançat tant que poguéssim fer-nos immortals? Us imagineu realment el que suposaria aquesta proposta tant temptadora?

Quan ets petit això de ser immortal et sembla una idea meravellosa. Temps infinit per jugar, córrer, passar-s’ho bé i fer tot el que t’imagines. Per la manera d’entendre les coses d’un infant, sona genial. Aquesta idea però, quan agafes consciència, pot canviar. Hi ha molta gent a la qui li continuaria semblant bé, però també n’hi ha que hi veurien problemes. Jo sóc de la part que no creu que sigui una bona idea. Primer de tot, perquè si paréssim de morir-nos, però continués naixent gent, la Terra s’ompliria i acabaria semblant una gran patera, hi hauria una caos total. Després, perquè, realment aprofitaríem cada minut i cada segon sabent que tindríem tants anys com volguéssim? Veuríem el futur com una cosa evident i ho deixaríem tot per més endavant. I encara que no fos així, hi hauria un moment en el que et cansaries de fer coses. Això de ser immortal provocaria un gran canvi de manera d’entendre les coses i necessitaria una disposició a anar canviant de manera de pensar al llarg dels anys, o l’avenç i les innovacions s’acabarien encallant en el moment en que hi haurien hagut els primers immortals.

A més a més a la Terra aquesta opció no és possible, ja que no podem menysprear el fet que un dia hi haurà un final inevitable, tant si és perquè el sol s’apaga o perquè cau un meteorit.

Explicat així sembla molt tràgic, i potser mai arribem a tenir aquesta oportunitat, però si mai passa, s’haurà d’anar en compte quan es decideixi i es posi en pràctica, ja que podria ser un dels pitjors errors de la humanitat. Crec que les vides s’han d’allargar tant com es vulgui i sigui possible, per tal d’aprofitar-les al màxim, però que han de tenir un final. És necessari que unes vides s’acabin, perquè en comencin de noves.

Júlia Xaubet

Hi ha vegades que em paro a pensar en el que em passarà d’aquí uns anys o més ben dit el que m’agradaria que passés.

Doncs em trauria l’ ESO, desprès el batxillerat i la carrera d’història. Aquesta carrera, per això, no té gaires sortides laborals (les empreses agafarien abans a algú que dominés administració, el tracte amb la gent, l’anglès…). Els seria igual si tu en saps molt del com eren les ciutats medievals, la societat grecoromana, els deus egipcis o els temples maies. És per això que tinc el dilema de si es donés el cas de que puc estudiar una carrera escollir història o ciències polítiques (que tampoc és que tingui moltes sortides).

El que tinc molt clar és el que m’agradaria ser de gran. Historiador o polític. Ser historiador perquè tinc molta curiositat en conèixer la cultura medieval catalana i mediterrània (els castells, les esglésies, l’art, la societat, les guerres, els herois…).I polític, ja que tinc una petita utopia que m’agradaria tirar en davant. Ser polític no hauria de ser un treball, sinó un bé per la societat.

David Barnet

M’estic traient el carnet de moto. La teòrica no és difícil però s’han de practicar els textos per l’examen. Els de l’autoescola em recomanen que hi vagi 4 o 5 cops per setmana. Només hi puc anar un parell. Per això intento estar-m’hi el màxim de temps possible. Per anar-hi agafo el bus de Cabrils – Vilassar de Mar que m’hi deixa davant. El trajecte dura de cinc minuts. Amb els auriculars posats escoltant música ni ho notes.

Quant s’ha fet tard i ja em sé els textos de memòria, agafo l’autocar una altra vegada i em poso en marxa. Avui he tingut sort, l’autobús no està ple i he pogut agafar lloc darrera el conductor. El conductor engega el vehicle. Amb un cop de peu, pitja l’accelerador. Un cotxe vermell es creua davant seu i li priva el pas. Jo, aixeco el cap i veig una senyora d’uns quaranta anys que s’acosta a pas lleuger. Només la separen uns deu metres de l’autobús.

El conductor del turisme de 20 places també la veu, però l’ignora. Encara amb l’autocar aturat, ella pica la porta. Però ell la segueix ignorant. La senyora va carregada amb dues bosses de plàstic, una a cada mà i així dedueixo que ve del supermercat. Amb un gest de mans juntes, ella li demana per favor que la deixi entrar. El xòfer la mira per primera vegada. Ni s’immuta.

Un noi jove s’aixeca per recriminar-li el que ha fet. Em trec els auriculars per per sentir el que li mana. “Deixi entrar a la senyora, que li costa a vostè? li crida el noi “. “Tu no me tienes que decir cómo ni de que forma tengo de hacer mi trabajo! replica el conductor”. I per acabar d’imposar la seva llei acaba amb un : “Cállate y sientate coño si no quieres que te eche del bus!”.

Pobra senyora, penso. Ara s’haurà d’esperar al autocar de les 8. Segurament havia de fer el sopar pels seus fills o tenia convidats a casa. Ves a saber, hi ha moltes possibilitats. El que sí sé és que no arribaré mai tard per agafar l’autobús.

Joan Baylach