LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia mentre estava amb els meus amics al carrer, a l’hora de sopar quan anava a trucar a la meva mare, em vaig adonar que m’havia deixat el mòbil a casa. En aquell moment, em vaig adonar de la dependència que tenim les persones amb els mòbils.

Els mòbils són uns dispositius que ens permeten estar comunicats amb la gent que volem, en molt poc temps hi ha molta distància de nosaltres. En aquests darrers anys, la majoria dels adolescents i grans tenen un telèfon mòbil privat i moltes d’aquestes persones no podrien conviure sense ell. Això ho dic, perquè és tal la dependència dels mòbils que si en aquest moment tots els mòbils del món desapareguessin seria un caos mundial.

Personalment, jo no tinc molta dependència pels mòbils, però, sí observo, al pati mateix, tota la gent que està amb els seus mòbils (les noves blackberry per exemple) que tothom té i estan constantment escrivint missatges amb elles. Això és degut, al fet que la societat ens ha manipulat de tal manera que ens ha fet voler tenir un mòbil sí o sí i la veritat és que ho ha aconseguit.

Bruno

Cada dimecres per la tarda faig classes d’anglès a dos germans, la Martina, que té set anys, i en Marc, que en té nou.

Fa un parell de setmanes va sorgir el tema dels superherois i dels poders sobrenaturals. En Marc em va dir que li agradaria poder ser invisible, i la Martina voldria volar. Llavors ells em van preguntar que quin poder m’agradaria tenir a mi. Jo els vaig respondre tota convençuda: M’agradaria poder anar i tornar en el temps.

Em pensava que seria una resposta d’allò més normal. A qui no li agradaria tornar a viure un moment inoblidable? Seria genial! Els records, per molt que els tinguis al cap saps que no podràs repetir aquell instant, que és una imatge en la memòria i que de mica en mica s’anirà deteriorant.

Però ells em van mirar estranyats i em van dir:
-Nina, per què voldries fer això?

En aquell moment em vaig adonar de moltes coses. Quan ets més petit ho veus tot molt diferent. No planeges el dia a dia ni penses en cada segon que passa, no mires el rellotge contínuament per saber si arribes tard a algun lloc, vius tranquil·lament sense amoïnar-te per res, amb gairebé cap problema rondant pel cap.

De mica en mica et comences a estructurar les hores, a tenir més obligacions, preocupacions, i el temps lliure està més limitat. A més de disposar de menys temps per a nosaltres, trobo que no el gaudim prou pensant en coses que no tenen a veure amb el moment que vivim.

També em va semblar interessant la perspectiva que tenen els nens del passat, el present i el futur. Personalment, crec que ells valoren molt més l’ara, en canvi quan et vas fent gran tens massa en compte el passat i el futur sense fruir del tot d’aquella conversa, d’aquell riure amb els amics, d’un sopar en família…

Nina

L’altre dia vaig obrir un calaix buscant alguna cosa. El què? No me’n recordo. Però fos el que fos va perdre sentit quan vaig trobar la meva vella Game Boy Color i em van venir un munt de records. Havia passat tantes hores jugant amb aquella màquina…

Vaig mirar quins jocs tenia i si tenia piles… I vaig encendre-la. CLINC! Aquell característic so va ressonar dins del meu cap. I van començar a aparèixer imatges senzilles. Amb prou feines tenia color, tenia uns dibuixos molt simples. Els personatges tenien un moviment molt mecanitzat i uns diàlegs força sobris.

Però…Malgrat tot això… Tots volíem aconseguir els 150 Pokemons, tots volíem ajudar a Mario a salvar la princesa Peach, tots volíem encaixar les peces del Tetris, tots volíem aconseguir l’espasa mestra del Zelda…

Cada cop la tecnologia ens dóna més de si… però per què no ens pot entretenir el que ho va fer anys enrere? Us convido a tots a reflexionar sobre això i a agafar coses que sabeu que de petits us agradaven per tornar a ser nens durant una estona. Us adonareu de com n’és de divertit i de que no necessitem tant com tenim.

Clara Córdova

‘’Suda de mi, m’és igual si em moro d’un puto càncer! No em vull operar, es més, no em faré l’ecografia. No té sentit!’’ Quan vaig ser conscient del que havia dit, va ser massa tard. La meva mare es va quedar callada, i va marxar en silenci cap als lavabos. Jo, orgullosa, vaig seure a la sala d’espera, tot i que no sabia ben bé el que esperava. La meva mare va tornar just a temps, vam entrar a la consulta i al marxar cap a casa aquell capítol va quedar arxivat al nostre historial mèdic personal.

Fa aproximadament un any, que convisc amb un quist a l’ovari dret. Per primer cop vaig experimentar un bloqueig emocional al meu cos. La postura que vaig agafar davant la família va ser de rebuig. Durant mesos vaig fer-me la dura, donant a entendre que a mi allò no m’afectava. Pensava que d’aquesta manera potser ajudaria. Si a mi em veien forta, ells s’oblidarien i viurien feliços. El meu pla, va fracassar i vaig adoptar una postura neutra davant de tot i tothom.

Aquell quist era bastant considerable i els metges deien que corria el risc de tenir càncer. Durant uns mesos, els ginecòlegs van decidir no tocar res, i seguir el procés natural del cos. Segons la reacció, el quist podria créixer o dissoldre’s. Em van fer una última ecografia i la bona noticia va ser que el quist s’estava fent cada cop més i més petit. Probablement no caldria operar-me, ni patiria cap càncer. Al informar-me bé, vaig assabentar-me de que molts cops els quists són hereditaris i de que si ja n’havia tingut un, probablement en tindria més. De totes maneres, aquesta bona noticia va ajudar a equilibrar el malentès que hi va haver amb ma mare abans d’entrar a la consulta.

El fet de patir un càncer, d’operar-me, de fer-me més ecografies m’aterroritzava. Vaig viure amb por durant un any i no estava disposada a conviure amb aquesta por durant un any més.

No sé si la meva reacció va ser la correcta, si vaig fer mal a la meva mare o si la gent del meu volant es va assabentar de la meva història. El que si que sé, és que la por s’apodera del teu cos com vol i quan vol, i que davant de situacions com aquestes només ens queda la nostra ànima, i la fe. Fe en nosaltres mateixos, en créixer i seguir lluitant. La vida es curta, i estem aquí per ser feliços.

Aprofitant l’escrit vull donar les gràcies a tots aquells que van saber des d’un principi el meu problema. A la meva mare, que ho va passar malament. A la meva tieta, que encara que ella ja no hi sigui, quan miro per la finestra la segueixo veient. Als meus avis, a la Júlia, el Mario i la Berta. I per últim i no menys important a vosaltres. Els meus amics i companys, que des del dia que ho vau saber, vaig rebre tot el vostre suport i força per sortir endavant.

Carolina C.