LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

 M’agradaria dedicar aquest escrit, a la “fabulosa” feina que està realitzant últimament la conselleria d’ensenyament catalana.

Va, home va! Ara que ens tenien a tots mentalitzats que al llarg del curs tindríem una setmana de festa, presentada com: “La Setmana Blanca”, toca un altre canvi. CIU, que com tots els partits que entren al poder després d’haver estat a la oposició, vol fer un canvi al merder que ha provocat l’anterior líder polític. L’any vinent canviarà aquesta setmana de festa, per cinc dies de lliure elecció que tindrà a disposició cada centre.

Des del meu punt de vista, ja no calia tornar-ho a tocar, però no, s’havia de fer. Penso que molts estudiants, en el fons preferíem tenir aquesta setmana de festa a mitjans de curs. No perquè l’estiu se’ns fes llarg, sinó que el segon trimestre escolar es fa pesat i feixuc, i una pausa per a donar descans a la gent, pot donar bons resultats, inclús en el rendiment. Tot i així, segur que encara s’hagués pogut fer millor. Però el que segur que no resoldrà els problemes de les famílies, ni dels alumnes es aquest darrer invent que posarà en marxa la Generalitat pel pròxim curs.

Àlex

 Amics com els colors, de totes formes i de tot tipus: els plastidecors, els amics de l’escola, els que segueixen amb tu fins que passes a l’institut, alguns aquí es separen, passes a la universitat i altres tornen a separar-se. Els “alpí”, aquests amiguets que vénen i van, s’esborren i al temps tornen a pintar les nostres vides, que sempre deixen la seva marca encara que els intentis esborrar molt fort. Els fosforets, els col.legues de festa amb els que surts sempre a donar el cant, a aquestes borratxeres, aquestes nits llargues de vegades interminables, amb la confiança de saber que sou amics, per subratllar una estona en concret. Els de moda, com aquests bolígrafs de colors pastís amb purpurina, aquells que apareixen i estan un temps, no duren, però deixen la seva petita marca … aquesta etapa que recordes juntament amb els amics “alpí” mentre preneu unes birres.Y com no, els permanents, estan sempre i mai se’n van, encara que tinguis oblidada la llibreta on vas escriure fa mil anys, quan l’obres la tinta no s’ha corregut, segueix aquí, tal com la vas deixar … esperant que tornis a escriure o llegir allò que necesitaves.Tan importants i necessaris, omplen la nostra vida i ens fan com som, ens omplen de records, problemes, rialles, un munt de llàgrimes i moltes abraçades… Els amics, que de vegades ens fallen, ens desil·lusionen, i altres ens sorprenen i ens omplen d’un sentiment difícil de descriure… a tots ells que els devem mil gràcies.

(Per fer aquest escrit, m’he insiprat en un anunci de la marca Coca-Cola, que he vist per un vídeo en Internet.)

David De Paz

 Ja fa uns quants dies que penso en què podria escriure al bloc, però per més que li doni voltes no se m’acut res. En realitat tinc molts temes i qüestions que m’envolten dels quals podria escriure però cap té pes suficient.

Podria parlar de l’infern de la setmana passada, tota plena d’exàmens, que desprès d’estar dies i dies estudiant no em va servir de res ja que un d’ells no em va anar gens bé. També podria parlar de carnestoltes o del que he fet de moment en la setmana blanca. Però com ja he dit abans no tenen pes suficient.

Després de pensar la Kim m’ha dit que escrivís sobre el que faré els pròxims dies. Demà marxo a Madrid, i tinc moltes ganes perquè els meus pares tenen uns amics allà, no els veig des de l’estiu i els trobo a faltar. Aniré al Prado, al palau d’Aranjuez i no sé a on més (les visites les organitzen els grans). També aniré a Fuencarral. És un carrer on hi ha un mercat de tot tipus de coses menys menjar. M’agrada molt perquè hi ha tot tipus de gent, hippies, punks, gotics, “pijos”, skaters, etc. És un lloc curiós perquè en un costat del carrer estan totes les botigues de marca i a l’altre està el mercat. També aniré als típics bars de tapes i espero que a donar una volta pel centre.

Al final he trobat un tema sobre el que escriure i tot i que no ha donat molt de si. Espero que us hagi agradat.

Andrea.

“Un padre reconoce haber matado a sus mellizas en Italia.”
Impacta, oi? Normal…Com un pare pot arribar a fer això? Matar les seves pròpies filles per simple avorriment, en quina societat vivim avui en dia? Jo estic indignada amb aquests casos.

La última notícia sobre el tema és una frase més impactant inclús que la primera: “No verás más a las niñas. No han sufrido, descansan en paz en un lugar seguro.” Que no han sofert? Això s’ho creurà ell, com us quedaríeu si fóssiu vosaltres la mare? Només pensar-hi…

En fi, vivim en una societat on el tema que més surt a les notícies del dia a dia és el d’assassinats, i el cas és que, per què? Per què devia matar un pare a les seves dos filles? Per què només hi ha assassinats en aquesta vida? Tanta ràbia ens tenim els humans entre nosaltres? No som capaços d’aguantar-nos-la i no pagar-ho contra els altres?

A l’aire deixo aquestes preguntes, perquè tots reflexionem ja d’una vegada i perquè la ràbia no ens cegui i no ens faci fer actes com aquests. Sé que només som uns adolescents però qui sap? Potser que més d’un ja tingués plans…

Judit

 Portava moltes setmanes esperant aquest dies. Avui és dissabte, però no és un cap de setmana normal. Tenim tota una setmana per davant, per fer les coses que més ens agradin. Cosa que s’agraeix desprès de la setmana tant dura d’exàmens que hem passat, per mi un de les més dures del que portem de curs.

Alguns aniran a esquiar, uns altres aniran de viatge i una altres es quedaran a casa, però quedaran amb els amics, veuran una pel.lícula al cinema… La qüestió és passar-s’ho bé, distreure’s i esvair-se de la rutina. Jo, per exemple, me’n vaig a Roma. Viatjar és una de les coses que més ens agrada fer amb la meva família i sempre que tenim l’oportunitat fem una escapada. Ja sigui amb amics, sols…

Ja tenim els deures fets i tot preparat: les maletes, els DNI, els bitllets… i és que demà marxem a les 4 de la matinada! La veritat que em fa una miqueta de mandra pensar que m’he d’aixecar a aquella hora, però sé que quan soni el despertador no dubtaré ni un segon en vestir-me corrent, agafar les maletes i posar-me dins el cotxe. I és que en tinc moltes ganes!!
Que passeu tots una bona setmana blanca!!

Judith Maltas