LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Cada matí quan m’aixeco i miro per la finestra veig les terres de casa meva amb tots els hivernacles plens de flors i hortalisses. Això m’omple de satisfacció, però a l’hora també m’entra un neguit al cos perquè penso que algun dia podríem perdre totes aquelles terres.

El meu pare fa temps que treballa de floricultor a la masia de Can Cañellas, on visc ara actualment. Aquestes terres, antiga propietat del meu avi i dels respectius avantpassats, han donat vida a una gran família i l’han fet créixer fins l’actualitat. És per tot això que estimo aquestes terres i no voldria canviar-les per res. Temo perdre-les perquè fa unes quantes setmanes m’he assabentat de que es vol fer una ampliació dels laterals de l’autopista C-32. Aquesta ampliació pot afectar a molta gent dels voltants que es dediqui a la pagesia i d’aquesta manera caure en la ruïna. Casa meva està ubicada a un quilòmetre de l’autopista i de moment no estem afectats, però molts veïns poden ser víctimes d’aquesta ampliació.

De moment em sembla que no ens faran fora, però més endavant per alguna altra causa ens trobarem sense res. Crec que per ampliar una autopista no t’han de donar una misèria de diners (que no són ni de bon tros el que val la vida i el valor sentimental de moltes famílies) per convènce’t i fer-te fora d’on vius

Xavier

Million Dollar Baby és una de les pel·lícules amb que Clint Eastwood va guanyar l’Òscar a millor pel·lícula. Fa poc que la vaig tornar a veure, a mi m’agrada molt, ja que els actor que actuen en ella són molt bons i l’argument és fàcil de seguir.

La pel·lícula tracta sobre una noia, en que la seva vida és un fàstic, i la única cosa que l’ajuda a aconseguir oblidar totes les seves penes és el boxa. Així, a partir de l’ajuda que aconsegueix finalment dels dos altres protagonistes, es dedica professionalment a boxejar. Ella va aconseguint pujar de categoria fins que en un combat pel títol de campiona, la seva rival li clava un cop que la fa caure i es dóna amb el costat del tamboret. A partir d’aquí, es queda paraplègica i s’ha d’estar la resta de la seva vida estirada en una llitera de l’hospital. Finalment, el personatge que fa Clint Eastwood la desconnecta de la màquina que està connectada i ella mor.

En aquesta pel·lícula, Eastwood vol transmetre l’amor que dóna un pare a la seva filla i l’amor que dóna una filla al seu pare. Això ho aconsegueix, encara que els personatges en la pel·lícula no siguin familiars, pel fet de que ells estan units des del moment en que es comencen a estimar, fins al moment en que ella li demana que la desconnecti de la màquina. També es demostra la importància que hi ha en veure com la protagonista vol ajudar amb els problemes que té cada membre de la seva família. En una d’aquestes ajudes, li compra una casa a la seva mare obesa per tal de que pugui viure amb la família en aquella casa i no en la caravana en la que viuen. Tot i així, ningú de la família accepta els detalls ni les ajudes. I per acabar aquesta anàlisi, a mi m’agradaria comentar una escena; l’escena és quan ella està a l’hospital paraplègica. Al cap d’unes setmanes, arriben els seus familiars per veure com està, però que realment han anat a allà per anar a DisneyWorld. Així, es pot demostrar la importància que dóna la família a la seva pròpia germana i filla, i com que, encara que ella hagi intentat ajudar-los, ells només van a allà perquè volien anar a DisneyWorld i també perquè volien que els firmés el certificat de que la casa comprada per la filla passés en mans de la mare.

En definitiva, aquesta pel·lícula és una de les millors que he vist, i m’agradaria que tothom que la pogués mirar, que es fixés en els detalls petits, perquè cada detall de la pel·lícula és important per captar el missatge que Eastwood vol transmetre als espectadors.

Ricard

Aquest any el crèdit ha sigut molt diferent, per primer cop l’he fet d’alguna cosa que a mi m’interessava.

Recordo el de l’any passat, en que havíem de preparar un viatge a Itàlia. Potser no ens vam organitzar bé o potser va faltar temps però la cosa és que vam acabar l’últim dia i gairebé no vam tenir temps de preparar la presentació. Tot i això ho vam fer bastant bé, guardo un bon record d’aquells dies.

Aquest ha sigut un crèdit molt divertit, hem rigut molt totes les amigues. El dissabte vam quedar a casa de la Judith i ens vam estar gairebé tot el dia treballant. Quan era la hora de marxar, la Júlia i jo vam sortir de l’estudi. De sobte vaig veure que la Júlia obria la porta d’un armari i deia: “es surt per aquí no? Adéu!” i de repent es gira per sortir per la “porta” i se n’adona de que allò és un armari. Vam riure una bona estona. Desprès vam posar serietat a l’assumpte i finalment avui hem fet la exposició oral. La veritat és que ens ha anat bastant bé. Jo no estava ten nerviosa com els altres anys, anava relaxada ja que hem pogut practicar la exposició un parell de vegades. Però un cop allà davant m’he posat bastant nerviosa; jo no volia que se’m notés així que he intentat actuar amb naturalitat. Quan he acabat, les meves amigues de l’altre grup m’han dit que ho havia fet molt bé i que els nervis no se m’havien notat. Me n’he alegrat molt perquè ha sigut un gran esforç.

Per acabar m’agradaria dir que encara que als crèdits s’hagi de treballar sempre hi ha temps per passar-s’ho bé i riure.

Andrea Morell

Avui el meu pare m’ha castigat per dir una mentida i per això he decidit fer aquest escrit.

Mentir, suposo que ja ho sabeu, està mal fet, pero a vegades és millor mentir que dir la veritat. És molt diferent mentir perquè no vols fer una cosa, o mentir perquè no vols perdre l’amistad que teniu entre vosaltres.

Hem de saber que si ens descobreixen que estem mentint  podríem acabar més malament que dient la veritat. També hem saber que si ens surt bé no passa res i tot segueix com si no hagués passat res.

Per mi mentir també és quan saps una cosa que a l’altre li pot afectar molt més que ho descobreixi per ell mateix.

Pel que es veu molta gent prefereix arriscar-se .

Àlex

Un lloc amb unes vistes precioses. Sobretot de nit. De nit tot il·luminat, és impossible descriure-ho.

Al mirador pots anar amb algú que estimes. Ja que les vistes son precioses. On dos enamorats poden anar. El noi per impressionar la noia. La noia es queda bastant impressionada. Sobretot quan vas pujant. Passes pel bosc, amb tots els arbres, amb tota la naturalesa. I, després el mirador. Vistes que, des d’on et mous, de dia no les pots veure.

Un lloc on et pots animar. Deixa de banda per uns minuts els teus problemes.

Clàudia Gómez Sillero

Som les persones els únics éssers que podem pensar? som nosaltres els únics que podem extreure conclusions? N’estàs segur? Quina és la capacitat que ens caracteritza?

Jo crec que vertaderament si que hi ha una sèrie d’aspectes que ens ensenyen que les persones pensen, però quins són que podem extreure conclusions, relacionar-nos, viure com si estiguéssim per sobre del món que ens envolta. Però i si aconseguíssim que un robot ens respongués a una sèrie de preguntes de forma coherent. Com això és un problema i la tecnologia actual no ens ho permet, però i si un robot fos com una persona, i si anés aprenent las coses a mida que se li va ensenyant. Seria això possible si creéssim a un robot que es programés a ell mateix, i a mida que se li va parlant ell anés aprenent el que li anéssim dient. Les seves respostes tindrien coherència.

La meva pregunta és si responguessin amb coherència voldria dir que tenen la capacitat de pensar? La meva opinió és no un ésser que pensa és aquell capaç de parlar amb coherència i tenir imaginació pròpia sense que ho hagués hagut de sentir anteriorment.

El llibre de gènesis de l’autor Bernard Becket ha estat el que m’ha inspirat escriure aquest relat, us el recomano.

Raul

T’estimo és una paraula, que tothom té dret a utilitzar, però hi ha gent que la malmet. Hi ha gent que diu t’estimo, com qui diu ”hola” a un desconegut, i aquesta gent fa perdre cada cop més el significat d’aquesta paraula.
Hi han diverses maneres d’estimar… que totes són certes, l’amor que sents per a un familiar, un pare, una germana… però també existeix el que sents per una persona, que és com de la teva família però sense llaços de sang, sinó els llaços que has unit amb el temps i la confiança. Un amic.
Existeix però, un tipus de persona que li dona un significat totalment diferent al mot ”estimar”. Una persona a qui, en dedicar-li aquest mot, no li estàs dient només una paraula. Una persona que per ell pot significar una vida, un motiu més per viure, un motiu per somriure i sentir-se feliç… Una forma d’entendre que es sent correspost… Però per dedicar-li a algú aquesta paraula, no es pot escollir a qualsevol, donat que ha de ser algú especial… algú que no només esta allà quan estàs bé, o per necessitat, sinó que es troba allà més vegades per aguantar-te, per fer-te sentir bé, o fer-te sentir especial a la resta.

Ariadna Gelambí

Pienso que un verdadero amigo es aquel que entra cuando todos los demás se van o también es aquel que esta contigo cuando lo necesitas, aunque a veces a aquella persona le gustaría estar en otro sitio.

Casi siempre hay personas que entran y salen de tu vida a lo largo de los años. Pero siempre los verdaderos amigos dejan huellas en uno mismo a lo largo del tiempo.

Pero también podemos decir que cree en ti aunque tú hayas dejado de creer en ti mismo.

A lo que me refiero y a lo que quiero transmitir en este texto es que yo creo que para crear un verdadero amigo (amistad) requiere de mucha dedicación y muchísimo tiempo.

Tonny

Molts cops, he pensat que estar fantàstica en qualsevol situació no pot ser complicat amb estilistes i grans firmes a la teva disposició. Però he llegit en una revista de moda un petit escrit anònim i m’ha obert els ulls. Les noies que surten a les fotografies que l’escriptora ha fet, són noies que estaven caminant per el carrer i no els hi importava fer-se una sessió. Elles apareixen elegants i triomfadores, però portar tots els modelets amb tanta seguretat no deu ser fàcil. El bon gust per vestir-se és el que fa que es creïn tendències.

M’he adonat de que no només el mèrit se l’emporta el dissenyador que ha creat la samarreta, el vestit, els pantalons, les sabates, etc. Sinó elles mateixes que ho llueixen, sempre amb un gran somriure. Aquest detalls sempre els observo. Quan vaig per el carrer, em fixo en la roba que porta la gent i intento treure una idea per poder combinar-ho amb el que jo tinc. M’agrada tenir un model per poder-lo seguir, la moda.

Alba Larrosa

Sóc un noi que em costa bastant expressar les meves opinions, em costa molt buscar la part filosòfica de les paraules i expressar-la.
No estic del tot content amb els comentaris que ens publiques dels nostres escrits. En cap moment, estic criticant la teva manera de corregir i opinar, bàsicament jo crec que és la teva manera d’expressar el que et transmet.
Sé, que també valores el nostre esforç, però m’agradaria, que a la gent que li costés més expressar-se, siguessis una mica més optimista. No puc dir que només valores negativament, perquè tinc algun escrit que l’has valorat més positiu que negatiu.
Segons el títol, és la meva manera de dir, que valores amb un llistó una mica alt; això no és dolent, perquè ens vols fer aprendre i treure el màxim profit i fer l’ús correctament de les paraules.

Gerard Sánchez