LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hi ha molta gent que no té una vida massa divertida o bàsicament no té vida pròpia, és per aquest motiu que li agrada posar-se a la dels altres fins al punt de ferir els sentiments d’aquesta persona. Saps, a mi m’ho estan fent i us puc jurar que no fa molta gràcia però, encara en fa menys quan ja apart de tafanejar la teva vida la comencen a inventar i a explicar-la per pura diversió o per tenir un tema de conversació amb altra gent que ni tan sols em coneixen, és llavors quan comencen els problemes.

Penso que el dret a ser xafarders el té tothom ja que naixem amb aquest instint, però si ho fas, fes-ho sense que se n’adonin i a ser possible sense mentir perquè, per començar, ningú t’ha demanat la teva opinió. A més, la típica frase de “no facis als altres el que no t’agradaria que et fessin a tu” crec que la clava molt, degut a que si jo els fes el que fan amb mi, segurament tampoc els agradaria jo els hi fes a elles segurament tampoc els hi agradaria.

Amb tot això vull dir que els que actuen així tenen vides avorrides, amargades i buides d’emocions. Són persones sense sentiments, cruels i fredes; persones que no pensen en el mal que poden causar, només en mirar-se al mirall per dir-se què guapos són, i criticar els altres per no ser com ells. M’agradaria, però, que deixessin de contemplar-se per poder observar el dolor que causen als que els envolten, i que deixessin de menystenir els altres per no ser com ells perquè, encara que no ho saben, ells són iguals que els altres.

Ariadna Gelambí

Potser no és el millor gos del món, però me’l estimo molt. Té defectes, però si no en tingués no seria el meu gos. S’espanta de la gent i dels gossos, però amb molta paciència s’acabarà acostumant. Ens estima molt, i si ens veu es posa content, però si ens n’anem ens mira amb cara de pena. A l’hora de sortir, ens ho demana i quan veu que agafem la corretja es posa content. Quan estem tots junts al menjador, ens busca i seu al nostre costat. Quan la meva mare s’aixeca, es posa content i li demana, ja que és la que li dóna més coses. Li encanta que el pentinem i que juguem amb ell. Quan baixa al pàrquing i entra al cotxe, sap que anem a la platja. El deixem que corri per la sorra, si li tirem una pilota perquè la vagi a buscar, s’espanta.

Tothom diu que ha tingut molta sort de trobar-nos. Ja que durant els dos anys que té no havia sortit d’una gàbia, no sabia què eren unes escales, solament tenia contacte amb un humà, i aquell el tractava malament i el cridava. I, fins ara, no havia sabut mai què era una família que l’estimés i que es preocupés d’ell.

Últimament m’he adonat que vivim en una societat que s’aprofita bastant dels demés, i no només em refereixo a simples enganyifes quotidianes, sinó que hi ha persones que utilitzen fins i tot l’Internet per tal d’estafar veritablement les persones més innocents.

Un dia, tot fullejant el llibre d’informàtica, em vaig assabentar que programes com Telnet, que serveixen per connectar-se i treballar amb altres ordinadors remotament, són substituïts per programes que xifren les dades transmeses (dades bancàries, contrasenyes, etc.). Els afectats solen ser gent sense experiència en el món informàtic que, per exemple, poden haver obert un nou compte bancari, i al moment de sol·licitar les seves contrasenyes són estafats fàcilment.

Els programes com SSH, SFTP o HTTPS són els encarregats d’obtenir dades de les persones per tal de prendre’ls tots els diners, o en general beneficis, en qüestió de segons. Aquests programes fan servir mètodes com el fishing “pesca” per tal d’obtenir dades de forma fraudulenta, el pharming “descaminament” amb la intenció de canviar l’adreça IP d’un servidor per una altra, o també el spoofing “falsejament d’identitat” que suplanta la identitat d’algú per fer-ne un ús maliciós.

Aquests són alguns dels atacs de la xarxa que provoquen la pèrdua d’estalvis de moltes persones innocents, les quals sol·liciten les seves dades a aquests programes sense saber que estan sent víctimes d’aquests.

Crec que això s’hauria d’aturar d’alguna manera, perquè encara que hi hagin diferents mètodes per assegurar-se que ningú entri al nostre ordinador, hi ha persones (normalment la gent gran) que necessiten ajuda d’altres per tal d’evitar-ne el seu abús.

Sabent això, no et deixis enredar!

Xavier Cañellas Mestres

M’agradaria dedicar el meu sisè escrit a una persona molt especial, que ens va deixar fa tres setmanes.

El Robert era simpàtic i alegre, bromista amb tothom i amb les idees molt clares. Això sí, una mica cridaner.

Era un tipus especial. Molt especial. L’apassionava veure pel·lícules, s’hi podia passar hores i mai es cansava. També estimava els esports; jugava a tennis cada setmana i havia practicat karate durant molts anys. Una altra cosa que el tornava boig era fer col·leccions: xapes de cava, cromos, segells, postals antigues…

En Robert era l’home de les mil feines; des d’una parada als Encants a una botiga d’antiguitats. L’apassionava treballar i parlar amb els seus clients. “Sac samarretes” va ser l’últim lloc on va treballar. Una petita botiga al barri de Gràcia, on va estar durant molt de temps i on s’hi va deixar la pell.

Era una persona molt oberta. Coneixia moltíssima gent però el seu grup d’amics era molt reduït. Si volies entrar en el seu cercle d’amics, havies d’esperar que marxés un d’ells, perquè deia que el seu ja estava complert i no necessitava ningú més. I així era. Podia comptar les seves amistats amb els dits de la mà. Sabia amb qui podia confiar i amb qui no. Tothom se l’estimava.

El Robert va estar lluitant durant dos anys i mig contra una malaltia molt dura. Fins que el seu cos va dir prou. Però ell mai es va rendir. Va ser molt fort. I mai va perdre l’esperança.

El Robert era una persona d’aquelles que mai s’obliden. Sempre tenia una broma amagada o una lliçó per ensenyar-te. Cada dia al seu costat aprenies coses noves.

Ell era la meva enciclopèdia. Podies parlar-li de qualsevol cosa perquè sabia de tot. Li encantava parlar de futbol i a mi també. S’estimava el Barça igual que jo. El Robert, ha sigut probablement una de les persones més sàvies que hagi conegut mai. Ha sigut la persona més feliç d’haver nascut.

Robert mai t’oblidarem.

Anna

El meu pare és uròleg i forma part d’un equip de trasplantament de ronyons. De vegades m’explica què emocionant és veure com el ronyó d’una persona que ha mort torna a viure en el cos d’un pacient que el necessita. Diu que només per veure la cara de felicitat que tenen el pacient i la seva família quan ha estat trasplantat val la pena fer aquesta feina, que és a qualsevol hora i dia de l’any. El pacient que ha estat trasplantat ja no li cal estar connectat moltes hores a la setmana a una màquina, que fa la feina dels seus ronyons, per poder viure.

El meu pare m’explica que no sempre les famílies accepten la donació d’òrgans d’un familiar que ha mort. Això jo no ho puc entendre. És molt trist morir-se o que es mori algú important per tu. Però un cop morts els nostres òrgans no serveixen per a res, a no ser que els donem a algú que els necessiti. La mort d’algú pot ajudar d’alguna manera a altres persones a viure.
Tots hauríem de ser donants d’òrgans.

Ariadna Colom Monés

Un any més es celebra el dia dels enamorats, un dia normal i corrent on les parelles que segons diuen “s’estimen o s’aprecien”, es fan un regal com a mostra de l’afecte l’un cap a l’altre.
Cadascú té la seva opinió respecte aquest dia. Uns pensen que és un dia més on les empreses, botigues, grans magatzems etc.., s’aprofiten del 14 de febrer per fer més caixa, és a dir, un dia més pel consumidor. En la meva opinió, aquesta és la realitat.

D’altra banda hi ha aquella gent que tot ho celebra, ja sigui Sant Valentí o l’aniversari mensual d’una parella. Jo no en tinc res en contra, al contrari, si de veritat estigués en la seva situació qui sap si actuaria de la mateixa manera, segurament sí. Però de totes maneres, per molt que Sant Valentí diguin que és el dia dels enamorats, l’amor no es demostra en un dia sinó diàriament, estant al costat d’aquella persona en els moments bons i dolents.

I per últim hi ha la gent que el celebra però sense regals materials, com per exemple, passant el dia sencer amb aquella persona, anar algun lloc amb un paisatge bonic per contemplar o milers de coses que es poden fer sense diners. El que de veritat val, es seguir al costat de qui estimes un dia més.

Andrea

Aquesta setmana he pujat amb els meus pares a esquiar, la meva mare no esquia des que es va trencar els creuats i la meva germana no es trobava bé. Tot i així, el meu pare i jo en teníem ganes, i després d’estar més de dos anys sense poder tocar pistes, ens vàrem poder treure el “mono”, i així poder esquiar.
Al principi, em feia una mica de respecte el fet d’haver estat tan de temps sense practicar-lo, i haver perdut bona part de la tècnica, però va ser posar les botes als esquís i adonar-me que això és com anar amb bicicleta, mai es perd.
D’aquesta esquiada també en puc treure una divertida anècdota, que em va succeir al telecadira, quan el meu pare trucava a uns amics que també estaven esquiant, ell em va demanar que li aguantés un guant mentre telefonava i jo que em despisto i em cau el guant.
Per sort, finalment el vaig recuperar, però no va ser feina fàcil, ja que estava entre pistes, on hi havia diverses roques i una neu amb força mal estat. Bé, és tot, i ara a esperar fins el pròxim “finde” que pujo amb tres amics més a Andorra, espero que ens ho podem passar de conya!.

Àlex

“ Democràcia? No hi vivim pas, en democràcia!”

N’estic molt segur. Si un company s’aixequés a classe, durant una lliçó de geografia política, visiblement indignat, i pronunciés la rotunda afirmació anterior, molts de vosaltres el prendríeu per boig. Després de la sorpresa, de les rialles, i d’algunes burles; s’asseuria cohibit. El professor li recriminaria les maneres, i ja de pas la seva falta de cultura. Adduint a la obvietat, algun company li recomanaria que es repasses el llibre de història, anant cap a la Transició espanyola.

Davant d’un públic tan hostil, l’individu en qüestió possiblement desistiria, reservant-se per a ell mateix les seves reflexions subversives.

Tanmateix, la reacció de la classe, només hauria estat fruit de la ignorància.

Negar que existeixi una democràcia real a l’estat espanyol, no és res descabellat; de fet, és fàcilment demostrable. No cal gaire més que recordar uns conceptes llunyans, els pilars bàsics de la democràcia: separació de poders, estat de dret i sobirania del poble. Així doncs, que aquests requisits siguin vigents o no, determinarà el caràcter democràtic d’un estat.

Doncs bé, els exemples que demostren la carència de democràcia a l’estat espanyol són molts: monarquia, ja que un individu que esdevé privilegiat per naixement, no és igual que tots nosaltres davant la llei; reminiscències del feixisme que encara són presents entre els diferents poders de l’estat, escàndols de corrupció, etc…

En resum, hi ha una infinitat de fets ocorreguts al llarg de la nostre història “democràtica”, que ens poden empènyer a cridar:<<No hi vivim pas, en democràcia!>>. Tot i això, la gran majoria de ciutadans espanyols, s’indignen al sentir-ho. Suposo que esdevindre aparentment benestant, anul·la en molts casos qualsevol mena de consciència pròpia o intent de pensar per un mateix.

La meva intenció,en tot cas, és aprofundir sobre una d’aquestes “incòmodes” situacions, el cas de l’esquerra abertzale. Per fer-ho, ens hauríem d’endinsar a l’Espanya del 1975, l’inici de la Transició.

El 20 de novembre d’aquell mateix any, moria Francisco Franco. Després d’uns 40 anys de bonança i de règim ferreny, la oligarquia espanyola, l’església i la dreta veié amenaçada la seva hegemonia.

Aquell fet, sumant-hi les debilitats internes del règim, la crisi econòmica del moment i la mort del successor de Franco, l’almirall Carrero Blanco, assassinat per ETA; deixà en evidència que la continuïtat no era una opció viable pels franquistes, que decideixen propiciar un canvi cap a la “democràcia”.

Així doncs, Joan Carles de Borbó es nomenat cap d’estat, i aquest aprova la llei de partits, fent possibles les eleccions generals del 1977. La Unión Democràtica de Centro és el partit més votat, i Adolfo Suàrez esdevé President del Govern.

El 1978, diputats de la majoria de partits redacten la Constitució Espanyola. Resulta irònic, entre els creadors de la Constitució suposadament democràtica hi podem trobar individus com Manuel Fraga, antic ministre del règim franquista. Malgrat tot, la Constitució s’aprova per referèndum i l’Estat espanyol queda definit com “un estat de dret, basat en la Monarquia Constitucional”. Així, finalitza la Transició. L’estat espanyola, ja hauria de ser una democràcia.

La població celebra eufòrica el canvi, i la dreta, cofoia; s’acomoda en les seves noves poltrones de poder. Se’n fa ressò internacional, “La Transició ha estat un èxit, un model exemplar de triomf democràtic”.L’Espanya de Franco s’ha desfet de l’aspecte retrògrad del règim, fent-se una nova imatge, més moderna i presentable davant el món.

Desafiant aquesta conformitat generalitzada, existeixen encara persones que han mantingut viva l’oposició contra el franquisme durant el règim, hereus del sentiment antifeixista de la 2na República. La seva lluita, ja sigui la militància en clandestinitat o el recolzament des de l’exili, havia estat decisiva a l’hora d’enderrocar el règim, i ara, se senten enganyats amb la Transició.

Ho veuen molt clar, el canvi polític només ha suposat un canvi d’imatge, i la prescripció dels crims perpetrats pel franquisme .

Aquest sentiment es concentra amb molta força a llocs com a Euskal Herria. Allà, la organització armada ETA, basteix des de la seva aparició una lluita constant contra l’Estat Espanyol franquista.

Totes les il·lusions de canvi s’esfondren al veure que el derrocament del règim només ha significat una fal·làcia, i la repressió contra tots aquells amb un ideari d’esquerres segueix vigent.

La falsedat de la transició, l’exclusió d’organitzacions revolucionaries o independentistes de la legalitat, i per tant, la negativa del nou govern a acceptar les demandes d’aspiració nacional del poble basc,empeny ETA a continuar activa.

La decisió provoca un desprestigi important a l’imatge de l’organització, que passa de lluitar contra una dictadura feixista i autoritària a un enfrontament amb la “nova democràcia d’Europa”; els anys de conflicte, però, mostraran una cara molt diferent de l’estat espanyol. Les tortures, la guerra bruta, i el terrorisme d’estat practicat pels Grups Antiterroristes d’Alliberació (GAL) seran l’exponent d’aquesta faceta amagada del govern, per bé que la lluita d’ETA començarà també a degenerar amb atacs a objectius civils i la mort d’innocents.

Paral·lelament a la lluita armada, apareixen diverses organitzacions polítiques vinculades relativament a ETA, però amb una diferència fonamental: l’objectiu de fer-se un lloc al nou marc democràtic de l’estat i assolir les seves demandes a través d’aquest marc, renunciant a la violència. Totes aquestes organitzacions, acabaran englobades,en major o menor mesura, a Herri Batasuna; coalició que esdevindrà el partit referent de l’esquerra abertzale a partir dels 80, i més tard ho serà el nou partit Batasuna, fundat el 2001 per membres d’HB i Euskal Herritarok.

Des de el seu naixement HB serà acusada de ser el braç polític d’ETA, ja que no en condemnava la violència i alguns ex membres de la banda s’integren a la partit.

La persecució d’HB per part del govern espanyol arribà a extrems inimaginables.

El 20 de novembre de 1989, Josu Mugurza, parlamentari de la coalició era assassinat en un atemptat a Madrid; el 1993 una regidora d’HB a Urnieta, Gurutzu Iantzi, moria a les dependències de la Guardia Civil, fruit de les agressions patides durant un interrogatori. La persecució culminava el 1997, quan la Audiència Nacional ordenà la detenció dels 23 membres de la mesa nacional del partit. Finalment, Herri Batasuna, Euskal Herritarok i Batasuna quedaven dissoltes sota l’aplicació de la nova Llei de Partits, al 2003.

Això, significà una nova prova de la manca de qualitat democràtica de l’estat espanyol, que aquest cop vetava l’opinió d’una bona part dels seus ciutadans. Herri Batasuna, presentada sota diverses sigles a totes les convocatòries d’eleccions des de la seva creació, havia aconseguit més de 200.000 vots en el seus millors resultats, fins i tot aconseguí l’alcaldia a uns quants municipis. A partir de l’aplicació de la Llei de Partits, tots els votants d’HB van veure com se’ls negava el dret a tindre representació política.

Des de la seva il·legalització, Batasuna ha provat d’esquivar les barreres legals impulsant candidatures abertzales, malgrat tot, la majoria han estat considerades pels Tribunals com continuacions de Batasuna, i s’ha impedit la seva participació a les diferents eleccions celebrades.

Després d’uns anys d’estancament del conflicte a Euskal Herria, on ha predominat la reiteració d’ETA a seguir amb la seva lluita, i la negativa del govern a negociar amb la banda armada o retornar a l’esquerra abertzale la seva veu; el passat 10 de gener, l’organització armada declarava un “alto al foc” general, indefinit i verificable.

Els mèrits de la treva, però, són de l’esquerra abertzale, que mobilitzà amplies mesures de pressió cap a la banda, exigint “l’alto al foc”i impulsant així el que podria ser l’inici de la resolució democràtica del conflicte. Malgrat la previsible reacció negativa del govern i la dreta espanyola, que consideren la treva insuficient o, si més no, un engany tàctic; gran part de la societat basca va rebre amb els braços oberts la treva, considerant-la un senyal d’esperança per a Euskal Herria

D’altre banda, els abertzales també han estat treballant a nivell intern per poder retornar a les urnes. Ara farà un any, era presentat el document Zutik Euskal Herria, on s’anunciava que l’esquerra abertzale acceptava els principis Mitchell, comprometent-se a seguir un procés democràtic sense violència.

Dilluns passat, és presentava oficialment Sortu al palau Euskalduna de Bilbo, el nou partit impulsat per l’esquerra abertzale. Del basc “sorgir”, “néixer”, “crear”, Sortu és fruit d’una profunda reflexió de l’entorn abertzale, que ha decidit engegar un projecte polític sense precedents, reeixint de qualsevol tipus de violència. Així doncs, als estatuts del nou partit hi consta el clar rebuig a la violència d’ETA, complint amb els requisits de la Llei de Partits.

Les condicions que s’estan donant a Euskal Herria són excepcionals. La societat basca, farta d’anys de conflicte i morts, vol trencar amb la immobilitat del procés de pau. La pressió exercida sobre ETA ha sorgit efecte, però l’estat espanyol es manté impassible davant el moviment de les masses.

El procés de legalització de Sortu ha quedat congelat a instàncies del Ministeri d’Interior. Veuen la iniciativa com una nova continuació de Batasuna, la decisió recau ara a les mans del Tribunal Suprem. El poble basc ja ha començat a mobilitzar-se davant una situació tan denigrant, aquest dissabte 19 ha estat convocada una marxa per la legalització de Sortu.

Un cop més, l’estat espanyol ens il·lustra donant-nos una nova lliçó sobre democràcia, o almenys, sobre la inexistència d’aquesta; i potser en breu, podran tornar a sentir-se orgullosos de la seva Llei de Partits, il·legalitzant de nou la veu d’un poble. Mentrestant, i sota l’empar d’aquesta llei ,segueixen les tortures i la guerra bruta; els grupuscles feixistes continuen gaudint d’una sospitosa impunitat i via lliure per presentar-se a les eleccions.

És trist de dir, però situacions com aquesta expliquen l’existència d’ETA, malgrat la manca de sentit del seu tipus de lluita actualment, i impossibiliten qualsevol procés de pau. I això, és de ben segur l’objectiu del govern espanyol, conscient que una solució democràtica del conflicte dirigida pel poble basc només podria acabar d’una manera: l’alliberament nacional d’Euskal Herria. Fet que sembla incomodar a l’estat espanyol, doncs no dubten a ignorar els valors democràtics, si així ho poden impedir .

No ho dubteu: no hi vivim pas, en democràcia. I la nostre història més recent ens ho demostra.

Alexander

Torno de l’escola i just arriba la meva mare de comprar, l’ajudo a treure el menjar de les bosses i guardar-lo al armari de la cuina. En veure que ha comprat les meves galetes preferides, ja penso en l’endemà al matí per poder menjar-me’n i que me’n quedin per altres dies.

Ja ha arribat l’endemà i en menjo amb moderació, i quan arribo a la tarda de l’escola, veig que ja no en queda ni una. De seguida pregunto a la mare i ella respon, que n’ha agafat molt poques, i és en aquest moment en que ja sé qui ha estat. Vaig a l’habitació del meu germà i veig que se les ha acabat, i això que en quedaven moltíssimes. En preguntar-li per què no me n’ha deixat cap, ell em diu, que s’ha venjat, perquè em vaig acabar les seves.

A partir d’aquest dia, casa meva sembla una competició entre el meu germà i jo, arrasem tot l’armari de la cuina. Els pares ens han avisat, de que si s’acaben tan ràpid, no aniran a comprar-ne més, i per tant, ens quedarem sense les nostres estimades galetes. Amb aquest fet, m’he adonat de que les discussions entre germans, quasi sempre són per raons que, al cap d’uns dies, cap dels germans recorda el per què. I també, que ens costa molt compartir els que ens encanta.

Martí Cavaller

Aquest any acabem la ESO per tant, ens toca fer el viatge de fi de curs.

Fa uns mesos, els tutors de cada classe ens van fer escollir entre varies destinacions, algun dels professors ens van dir que ells no votarien Itàlia perquè altres anys va ser un rollo i sortia bastant car i que, per exemple Canàries, que era una de les destinacions donades, sortia molt més bé de preu que algun altre viatge.

Nosaltres, els alumnes ja ens vam decidir per aquella destinació, el dia de les votacions va guanyar Canàries, i a les altres classes també.

Passaven els dies i no ens donaven notícies ni de preus, ni de vols, ni del lloc on aniríem, ni què faríem, tots estàvem una mica revolucionats perquè no sabíem res.

Divendres passat ens van donar un paper que deia exactament: ‘’En aquest moment els podem avançar que la destinació del viatge és Tenerife i que les despeses oscil·laran al voltant de 550 euros’’

I em vaig quedar pensant 550 euros? Per anar a Tenerife? I a més a més no són 550 euros justos sinó que, a part, has de portar diners pels sopars de cada dia, el que compres per allà. Tot això ja va pujant..

Cert que Tenerife és car, però tant com perquè valgui el mateix preu que si viatgéssim a Itàlia?

Si ara pogués tornar enrere i decidir si anar o no al viatge, la veritat és que m’ho pensaria.

Laura Masiques