LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Un any més es celebra el dia dels enamorats, un dia normal i corrent on les parelles que segons diuen “s’estimen o s’aprecien”, es fan un regal com a mostra de l’afecte l’un cap a l’altre.
Cadascú té la seva opinió respecte aquest dia. Uns pensen que és un dia més on les empreses, botigues, grans magatzems etc.., s’aprofiten del 14 de febrer per fer més caixa, és a dir, un dia més pel consumidor. En la meva opinió, aquesta és la realitat.

D’altra banda hi ha aquella gent que tot ho celebra, ja sigui Sant Valentí o l’aniversari mensual d’una parella. Jo no en tinc res en contra, al contrari, si de veritat estigués en la seva situació qui sap si actuaria de la mateixa manera, segurament sí. Però de totes maneres, per molt que Sant Valentí diguin que és el dia dels enamorats, l’amor no es demostra en un dia sinó diàriament, estant al costat d’aquella persona en els moments bons i dolents.

I per últim hi ha la gent que el celebra però sense regals materials, com per exemple, passant el dia sencer amb aquella persona, anar algun lloc amb un paisatge bonic per contemplar o milers de coses que es poden fer sense diners. El que de veritat val, es seguir al costat de qui estimes un dia més.

Andrea

Aquesta setmana he pujat amb els meus pares a esquiar, la meva mare no esquia des que es va trencar els creuats i la meva germana no es trobava bé. Tot i així, el meu pare i jo en teníem ganes, i després d’estar més de dos anys sense poder tocar pistes, ens vàrem poder treure el “mono”, i així poder esquiar.
Al principi, em feia una mica de respecte el fet d’haver estat tan de temps sense practicar-lo, i haver perdut bona part de la tècnica, però va ser posar les botes als esquís i adonar-me que això és com anar amb bicicleta, mai es perd.
D’aquesta esquiada també en puc treure una divertida anècdota, que em va succeir al telecadira, quan el meu pare trucava a uns amics que també estaven esquiant, ell em va demanar que li aguantés un guant mentre telefonava i jo que em despisto i em cau el guant.
Per sort, finalment el vaig recuperar, però no va ser feina fàcil, ja que estava entre pistes, on hi havia diverses roques i una neu amb força mal estat. Bé, és tot, i ara a esperar fins el pròxim “finde” que pujo amb tres amics més a Andorra, espero que ens ho podem passar de conya!.

Àlex

“ Democràcia? No hi vivim pas, en democràcia!”

N’estic molt segur. Si un company s’aixequés a classe, durant una lliçó de geografia política, visiblement indignat, i pronunciés la rotunda afirmació anterior, molts de vosaltres el prendríeu per boig. Després de la sorpresa, de les rialles, i d’algunes burles; s’asseuria cohibit. El professor li recriminaria les maneres, i ja de pas la seva falta de cultura. Adduint a la obvietat, algun company li recomanaria que es repasses el llibre de història, anant cap a la Transició espanyola.

Davant d’un públic tan hostil, l’individu en qüestió possiblement desistiria, reservant-se per a ell mateix les seves reflexions subversives.

Tanmateix, la reacció de la classe, només hauria estat fruit de la ignorància.

Negar que existeixi una democràcia real a l’estat espanyol, no és res descabellat; de fet, és fàcilment demostrable. No cal gaire més que recordar uns conceptes llunyans, els pilars bàsics de la democràcia: separació de poders, estat de dret i sobirania del poble. Així doncs, que aquests requisits siguin vigents o no, determinarà el caràcter democràtic d’un estat.

Doncs bé, els exemples que demostren la carència de democràcia a l’estat espanyol són molts: monarquia, ja que un individu que esdevé privilegiat per naixement, no és igual que tots nosaltres davant la llei; reminiscències del feixisme que encara són presents entre els diferents poders de l’estat, escàndols de corrupció, etc…

En resum, hi ha una infinitat de fets ocorreguts al llarg de la nostre història “democràtica”, que ens poden empènyer a cridar:<<No hi vivim pas, en democràcia!>>. Tot i això, la gran majoria de ciutadans espanyols, s’indignen al sentir-ho. Suposo que esdevindre aparentment benestant, anul·la en molts casos qualsevol mena de consciència pròpia o intent de pensar per un mateix.

La meva intenció,en tot cas, és aprofundir sobre una d’aquestes “incòmodes” situacions, el cas de l’esquerra abertzale. Per fer-ho, ens hauríem d’endinsar a l’Espanya del 1975, l’inici de la Transició.

El 20 de novembre d’aquell mateix any, moria Francisco Franco. Després d’uns 40 anys de bonança i de règim ferreny, la oligarquia espanyola, l’església i la dreta veié amenaçada la seva hegemonia.

Aquell fet, sumant-hi les debilitats internes del règim, la crisi econòmica del moment i la mort del successor de Franco, l’almirall Carrero Blanco, assassinat per ETA; deixà en evidència que la continuïtat no era una opció viable pels franquistes, que decideixen propiciar un canvi cap a la “democràcia”.

Així doncs, Joan Carles de Borbó es nomenat cap d’estat, i aquest aprova la llei de partits, fent possibles les eleccions generals del 1977. La Unión Democràtica de Centro és el partit més votat, i Adolfo Suàrez esdevé President del Govern.

El 1978, diputats de la majoria de partits redacten la Constitució Espanyola. Resulta irònic, entre els creadors de la Constitució suposadament democràtica hi podem trobar individus com Manuel Fraga, antic ministre del règim franquista. Malgrat tot, la Constitució s’aprova per referèndum i l’Estat espanyol queda definit com “un estat de dret, basat en la Monarquia Constitucional”. Així, finalitza la Transició. L’estat espanyola, ja hauria de ser una democràcia.

La població celebra eufòrica el canvi, i la dreta, cofoia; s’acomoda en les seves noves poltrones de poder. Se’n fa ressò internacional, “La Transició ha estat un èxit, un model exemplar de triomf democràtic”.L’Espanya de Franco s’ha desfet de l’aspecte retrògrad del règim, fent-se una nova imatge, més moderna i presentable davant el món.

Desafiant aquesta conformitat generalitzada, existeixen encara persones que han mantingut viva l’oposició contra el franquisme durant el règim, hereus del sentiment antifeixista de la 2na República. La seva lluita, ja sigui la militància en clandestinitat o el recolzament des de l’exili, havia estat decisiva a l’hora d’enderrocar el règim, i ara, se senten enganyats amb la Transició.

Ho veuen molt clar, el canvi polític només ha suposat un canvi d’imatge, i la prescripció dels crims perpetrats pel franquisme .

Aquest sentiment es concentra amb molta força a llocs com a Euskal Herria. Allà, la organització armada ETA, basteix des de la seva aparició una lluita constant contra l’Estat Espanyol franquista.

Totes les il·lusions de canvi s’esfondren al veure que el derrocament del règim només ha significat una fal·làcia, i la repressió contra tots aquells amb un ideari d’esquerres segueix vigent.

La falsedat de la transició, l’exclusió d’organitzacions revolucionaries o independentistes de la legalitat, i per tant, la negativa del nou govern a acceptar les demandes d’aspiració nacional del poble basc,empeny ETA a continuar activa.

La decisió provoca un desprestigi important a l’imatge de l’organització, que passa de lluitar contra una dictadura feixista i autoritària a un enfrontament amb la “nova democràcia d’Europa”; els anys de conflicte, però, mostraran una cara molt diferent de l’estat espanyol. Les tortures, la guerra bruta, i el terrorisme d’estat practicat pels Grups Antiterroristes d’Alliberació (GAL) seran l’exponent d’aquesta faceta amagada del govern, per bé que la lluita d’ETA començarà també a degenerar amb atacs a objectius civils i la mort d’innocents.

Paral·lelament a la lluita armada, apareixen diverses organitzacions polítiques vinculades relativament a ETA, però amb una diferència fonamental: l’objectiu de fer-se un lloc al nou marc democràtic de l’estat i assolir les seves demandes a través d’aquest marc, renunciant a la violència. Totes aquestes organitzacions, acabaran englobades,en major o menor mesura, a Herri Batasuna; coalició que esdevindrà el partit referent de l’esquerra abertzale a partir dels 80, i més tard ho serà el nou partit Batasuna, fundat el 2001 per membres d’HB i Euskal Herritarok.

Des de el seu naixement HB serà acusada de ser el braç polític d’ETA, ja que no en condemnava la violència i alguns ex membres de la banda s’integren a la partit.

La persecució d’HB per part del govern espanyol arribà a extrems inimaginables.

El 20 de novembre de 1989, Josu Mugurza, parlamentari de la coalició era assassinat en un atemptat a Madrid; el 1993 una regidora d’HB a Urnieta, Gurutzu Iantzi, moria a les dependències de la Guardia Civil, fruit de les agressions patides durant un interrogatori. La persecució culminava el 1997, quan la Audiència Nacional ordenà la detenció dels 23 membres de la mesa nacional del partit. Finalment, Herri Batasuna, Euskal Herritarok i Batasuna quedaven dissoltes sota l’aplicació de la nova Llei de Partits, al 2003.

Això, significà una nova prova de la manca de qualitat democràtica de l’estat espanyol, que aquest cop vetava l’opinió d’una bona part dels seus ciutadans. Herri Batasuna, presentada sota diverses sigles a totes les convocatòries d’eleccions des de la seva creació, havia aconseguit més de 200.000 vots en el seus millors resultats, fins i tot aconseguí l’alcaldia a uns quants municipis. A partir de l’aplicació de la Llei de Partits, tots els votants d’HB van veure com se’ls negava el dret a tindre representació política.

Des de la seva il·legalització, Batasuna ha provat d’esquivar les barreres legals impulsant candidatures abertzales, malgrat tot, la majoria han estat considerades pels Tribunals com continuacions de Batasuna, i s’ha impedit la seva participació a les diferents eleccions celebrades.

Després d’uns anys d’estancament del conflicte a Euskal Herria, on ha predominat la reiteració d’ETA a seguir amb la seva lluita, i la negativa del govern a negociar amb la banda armada o retornar a l’esquerra abertzale la seva veu; el passat 10 de gener, l’organització armada declarava un “alto al foc” general, indefinit i verificable.

Els mèrits de la treva, però, són de l’esquerra abertzale, que mobilitzà amplies mesures de pressió cap a la banda, exigint “l’alto al foc”i impulsant així el que podria ser l’inici de la resolució democràtica del conflicte. Malgrat la previsible reacció negativa del govern i la dreta espanyola, que consideren la treva insuficient o, si més no, un engany tàctic; gran part de la societat basca va rebre amb els braços oberts la treva, considerant-la un senyal d’esperança per a Euskal Herria

D’altre banda, els abertzales també han estat treballant a nivell intern per poder retornar a les urnes. Ara farà un any, era presentat el document Zutik Euskal Herria, on s’anunciava que l’esquerra abertzale acceptava els principis Mitchell, comprometent-se a seguir un procés democràtic sense violència.

Dilluns passat, és presentava oficialment Sortu al palau Euskalduna de Bilbo, el nou partit impulsat per l’esquerra abertzale. Del basc “sorgir”, “néixer”, “crear”, Sortu és fruit d’una profunda reflexió de l’entorn abertzale, que ha decidit engegar un projecte polític sense precedents, reeixint de qualsevol tipus de violència. Així doncs, als estatuts del nou partit hi consta el clar rebuig a la violència d’ETA, complint amb els requisits de la Llei de Partits.

Les condicions que s’estan donant a Euskal Herria són excepcionals. La societat basca, farta d’anys de conflicte i morts, vol trencar amb la immobilitat del procés de pau. La pressió exercida sobre ETA ha sorgit efecte, però l’estat espanyol es manté impassible davant el moviment de les masses.

El procés de legalització de Sortu ha quedat congelat a instàncies del Ministeri d’Interior. Veuen la iniciativa com una nova continuació de Batasuna, la decisió recau ara a les mans del Tribunal Suprem. El poble basc ja ha començat a mobilitzar-se davant una situació tan denigrant, aquest dissabte 19 ha estat convocada una marxa per la legalització de Sortu.

Un cop més, l’estat espanyol ens il·lustra donant-nos una nova lliçó sobre democràcia, o almenys, sobre la inexistència d’aquesta; i potser en breu, podran tornar a sentir-se orgullosos de la seva Llei de Partits, il·legalitzant de nou la veu d’un poble. Mentrestant, i sota l’empar d’aquesta llei ,segueixen les tortures i la guerra bruta; els grupuscles feixistes continuen gaudint d’una sospitosa impunitat i via lliure per presentar-se a les eleccions.

És trist de dir, però situacions com aquesta expliquen l’existència d’ETA, malgrat la manca de sentit del seu tipus de lluita actualment, i impossibiliten qualsevol procés de pau. I això, és de ben segur l’objectiu del govern espanyol, conscient que una solució democràtica del conflicte dirigida pel poble basc només podria acabar d’una manera: l’alliberament nacional d’Euskal Herria. Fet que sembla incomodar a l’estat espanyol, doncs no dubten a ignorar els valors democràtics, si així ho poden impedir .

No ho dubteu: no hi vivim pas, en democràcia. I la nostre història més recent ens ho demostra.

Alexander