Ser mare i pare
| 6 febrer 2011Moltes vegades em pregunto: si els meus pares no s’haguessin conegut ni casat, jo existiria? Doncs no, gràcies a ells estic en aquest món. Encara que a vegades m’enfadi amb ells, me’ls estimo.
Tenim discussions, però duren poc perquè jo sé que en el fons encara que em diguin que no em deixen sortir fins tard, és pel meu bé. A vegades penso: què pesada és la meva mare o el meu pare. Per què m’han de repetir tants cops les coses? I la veritat és que, si no t’ho diuen tres i quatre cops, tu no ho fas o passes. Surts de casa i els dius que vas a sopar amb les teves amigues, aquí ja comença l’interrogatori: Quines amigues aneu? On aneu a sopar? Fins quina hora estareu? Com aniràs? I el que mai es deixen de dir és que vigilis i que no arribis tard, sobretot puntual a casa. Quan arribes del sopar i ja estàs a casa et tornen a fer un altre interrogatori. Com ha anat? Què heu fet? Al final on heu anat a sopar?… Aleshores arriba el moment en que penses: què pesats!, i a ells què més els dona el que jo faci . Però penses, a mi també m’agradarà quan sigui mare saber què fan i què deixen de fer els meus fills.
Et pots discutir amb ells, enfadar-te, fins i tot tancar-te a l’habitació i pensar que són els pitjors pares del món, però això només ho penses en el moment de ràbia. Desprès te’n penedeixes d’haver dit tot allò a les persones que més t’estimen i més t’estimes. Podria estar un dia, dos setmanes, un mes sense ells, però no tota la vida.
Ariadna
Ariadna, en llegir el teu escrit, no he pogut evitar sentir-me al·ludit amb les teves paraules. Com a pare no paro de fer preguntes pesades, tal com dius. I també recordo que trobava molt pesada la presència constant dels meus pares, encara que segur que hauria trobat a faltar el seu alè al meu costat. Contradictori? Potser no tant com sembla. És així de complicada la convivència i l’amor en general. Vols que l’altre hi sigui, però sense ofegar, no és això?
M’ha agradat. El redactat és clar i en intercalar-hi preguntes i respostes el fas més directe i viu.
No deixis d’escriure, que tens moltes coses per dir.
Josep Maria