LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per què la gent només fem que mentir-nos els uns als altres quan sabem que l’única cosa que fem és fer-nos mal? És possible que tot ens resulti més fàcil quan comencem dient una mentida per trencar el gel, però al final ens acabem enganyant a nosaltres mateixos, i cabrejant als demés. A mi m’han dit moltes mentides, n’he suportat algunes i he seguit endavant. Però d’altres ja em destrossen la moral o me la tiren pel terra, i l’única cosa que vull fer en aquell moment és no saber res més d’aquella persona que m’ha mentit.

El per què de les mentides de la gent jo no el sé, i segur que moltes més persones com jo tampoc el saben. L’única cosa que penso en això és que s’intenti pensar amb els demès en comptes d’un mateix i veure com es pot sentir. En aquest moments, alguna persona dit una mentida que s’ha transformat en rumor sobre mi i no és que em faci molta gràcia. Suposo que aquesta persona no ha pensat molt en com em puc sentir en aquests moments per culpa seva, sobretot quan la majoria de la gent em ve preguntant si és veritat o no. Jo no m’enfadaré pas si tenia una raó per inventar-se una mentida com aquesta, però si no tenia cap raó, i ho ha fet per fastiguejar-me uns moments de la meva vida que ja són prou difícils pels estudis, no crec que es mereixi que el/la disculpin.

Les mentides sempre han estat agafades de la mà amb el moment en que l’home va aconseguir parlar, i sempre han ferit a moltes persones, han trencat amistats, relacions i famílies. Han creat conflictes entre la gent, i avui en dia es diuen més que mai. Qualsevol persona sap el mal que pot fer i el que pot rebre, per això s’ha de pensar molt bé si mentir o no. Encara que a vegades, dir la veritat també pot afectar als sentiments de la gent.

Ricard

M’encantaria acabar realitzant tots els meus somnis, però això, per a una somiadora innata com jo, seria gairebé impossible. Tinc poc temps amb tan sols una vida, i no el sé distribuir massa bé.

Sí, sóc de les que em passo el dia parlant am la meva companya de classe que quan tingui el carnet de conduir, comprarem una furgoneta i viurem un any donant voltes sense destí. Jo i la meva colla d’amics.

Sempre dic que m’agradaria viure en una casa d’una sola planta i no tenir llit ni sofàs, fins que l’esquena me’n demani uns. Sense cap mena de dubte, pels que em coneixen, estarà plena de gats. També tinc molt clar que la meva família no serà la tradicional, en serem molts. Conviuré amb els meus amics que seran la meva família falsa, però no per això voldrà dir que siguin pitjors.

Però, com he dit abans, són somnis, pensaments d’una noia de quinze anys. Perquè quan tens aquesta edat, els anys que dura una vida es queden curts. Perquè la meva llista de propòsits per fer és infinita. M’agradaria ser diferent, m’agradaria menjar-me el món.

I es clar, com a tots els adolescents, m’agradaria que cada dia fos anar de festa. Suposo que amb el pas dels anys, aquesta visió, acaba canviant. A no ser que siguis adolescent de per vida. Tan de bo.

Emma

He sentit molts cops la frase: “No se per què et poses així, si només és futbol”. Bé, la gent que pensa així no entén què és el futbol per la gent que hi juguem o simplement per aquells que els agrada viure’l.

Ells no entenen la distància recorreguda, l’esforç emprat o les hores involucrades pel que pensen que és “només futbol”. El futbol m’ha donat els millors moments de la meva vida. Sovint em sento satisfet de veure que el sacrifici que hi poso val la pena, quan el meu equip marca un gol, quan guanyem un partit, o simplement quan noto que gaudeixo jugant.

El futbol no és només un esport, és molt més. Si no el vius és difícil d’entendre’l, però estic segur que hi ha molta gent que sap del que parlo. Hi ha dies en que el futbol és la meva millor companyia, dies grisos ens els que tot em sembla dolent i només puc veure desgràcies, però tan sols el fet de sentir la pilota als peus em dona comoditat i raons per a superar el dia.

Així que per mi i per molta gent com jo, el “només futbol”, és un conjunt de somnis, de records, de sentiments, de desitjos i sobretot de satisfaccions. Espero que algun dia la gent entengui que per nosaltres és molt més que un simple joc on s’ha d’entrar una pilota a la porteria.

Roger

A les vuit en punt del matí sona el meu despertador. Em costa, ja de costum, aixecar-me del llit i anar al lavabo a posar-me les lentilles, però ara encara més. Toco la calefacció i ja és freda. Treure’m el pijama suposarà un gran esforç…
Una vegada ja vestida, surto al carrer per anar cap a l’institut. Al poble tothom va abrigat. Bufandes grosses, gorres que tapen les orelles i guants per tenir les mans calentes destaquen entre la roba de les persones. Es nota que estem a ple hivern, fa fred. Un vent passa per el nostre costat i comencem a tremolar. A classe sempre hi ha algú que vol obrir les finestres per fer-nos passar fred, al pati estem tots un damunt de l’altre per no passar-ne i sempre que pots et poses algun jersei que trobes per allà.
M’agrada aquesta sensació. M’agrada poder portar posades moltes dessuadores, pantalons texans i leggins a sota, però de tant en tant, la calor no és dolenta.

Mercè