LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa gairebé quatre mesos que vam començar la lliga. Era patètic. Jo i uns quants amics vam decidir apuntar-nos al Cabrils. Vam començar a entrenar, érem molts jugadors, fins que un dia van decidir dividir l’equip en dues parts; l’A i el B. A mi, van posar-me en el B.

Al principi, era desastrós; érem els jugadors justos per jugar els partits, havíem de posar de porter a un infantil, és a dir, un nen més petit que nosaltres, i a més no era gaire bo. Anàvem desanimats a jugar els partits. A conseqüència d’això anàvem per la cua.

Això un dia va canviar. Ja ens preníem les coses més seriosament, fins que un dia va arribar un porter d’Austràlia i va substituir a l’altre. Amb l’ajuda de jugadors de l’A, vam anar guanyant partits; era un no parar. Ara mateix, hem passat d’anar últims a anar vuitens. Ja gaudim de jugar a futbol, i ara anem molt més animats a jugar els partits i a entrenar. És divertit.

Tothom que es prengui les coses com cal, pot arribar on ell mateix vulgui.

Gerard Sanchez

Ara farà ja un parell de mesos, vam decidir amb un amic, d’anar a fer una excursió amb bicicleta per la muntanya, per fer una mica d’exercici i per desconnectar de la rutina de cada divendres.
A l’una, quan vam acabar les classes, vam anar a casa i ens vam fer un entrepà per poder esmorzar quan arribéssim al castell de Burriac. En arribar a dalt de la primera pujada vam parar a descansar una estona asseguts a una pedra, ja que la pujada que ens esperava també era dura. Vam tornar a agafar les bicicletes i a pedalar un altre cop.
No havien passat ni deu minuts quan el meu amic va voler tornar a parar per descansar, però jo li vaig dir que millor seria que anéssim caminant amb les bicicletes al costat per no cansar-nos tant. En el moment que vam baixar de la bici, vam tenir la mala sort de tenir un senyor gran al costat. El senyor devia tenir uns 70 anys i durant el trajecte que ens quedava fins al castell no va parar de parlar. Ens va explicar tota la seva vida i totes les excursions que havia fet aquell mateix dia. Malauradament vam haver d’aguantar les seves històries una bona estona ja que va explicar-nos-les uns deu cops.
Des d’aquest dia, cada divendres anem alguns amics quan acaba el col·legi a algun lloc de la muntanya a canviar una rutina que ja s’havia fet pesada, la dels divendres per la tarda.

Marc

L’estiu passat vaig anar-me’n de vacances a Cantàbria, a un campament de surf. Aquest any també m’agradaria anar-hi. Però fa temps que espero fer els setze anys per una sola cosa, treure’m el carnet de moto. I no es pot demanar tot.

El dijous passat, a primera hora del matí, la meva mare, portant-me a la cuina, em va fer escollir entre les dues opcions. Havia de triar entre les vacances o la moto, i la decisió era molt difícil, tant que encara no he escollit.

Per mi, anar a Cantàbria, no és el simple el fet de marxar de vacances. És més aviat un temps per no pensar en res, gaudir fent el que més m’agrada, surf. D’altra banda, la moto m’estalviarà moltes passejades pel poble, i em facilitarà l’anada a Mataró, Montgat, i d’altres llocs on fins ara, per anar-hi depenc del meu pare.

Aquesta és una de les decisions que et planteja la vida, i per decidir-me necessitaré molt de temps.

Xavier

L’ aigua blava i cristallina, la sorra, un cel clar i serè, el soroll de les ones, el vent a la cara, l’escalfor del sol… Sembla el paradís oi?
Doncs no, és un lloc molt proper a nosaltres.
M’encanta el mar i la platja. No solament banyar-m’hi sinó també observar-lo i imaginar que soc un peix de colors que neda en les profunditats del mar.
És un lloc on m’hi passaria hores pensant o simplement observant.
De petita em feia molta por el mar i sobretot la profunditat. Però aquesta por al desconegut va fer que em plantegés què era realment el que m’espantava. Finalment vaig aconseguir vèncer aquest terror a força de mentalitzar-me a ser valenta, creure que res no em passaria i confiar en els que em deien que no hi havia perill algun.
Ara és un dels meus llocs preferits del món on em puc relaxar i pensar amb tranquil·litat.
Tot i que la meva estació preferida és l’hivern, a vegades quan estic trista m’agradaria poder capbussar-me i oblidar-me de tot.
Andrea.

L’altre dia vaig veure la pel·lícula “127 horas” que està al cinema. Però jo, l’he vista a casa. Molts de vosaltres pensareu que me l’he baixada d’internet il·legalment, ho entenc, ja que gairebé tots ho hem fet alguna vegada. Doncs no, esteu equivocats.
La pel·lícula l’he vist gràcies a una cosina meva que me la va portar fa una setmana de França. Allà s’ha estrenat abans que aquí, com sol passar. Amb això vull parlar de les descàrregues il·legals i de la quantitat dels internautes que es descarreguen música, programes, pel·lícules… tot i saber que poden ser multats.
Els cantants, directors de cinema, actors i tot aquest món, estan clarament en contra de la pirateria perquè els hi suposa una pèrdua econòmica molt important i pateixen una infravaloració involuntària, per part del públic, ja que hi posen molt d’esforç i ganes.
Penso que està malament per les pèrdues que els hi provoca a ells i a les discogràfiques que són les que s’encarreguen de la producció dels discs, de les caràtules,… i encara que sembli contradictori, també hi estic a favor, perquè gràcies a ella m’he estalviat uns quants diners i ho he mirat al sofà com si fos la televisió i això és el que fem habitualment amb les meves amigues.
Creieu que sóc una lladre?

Adriana Molina