LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sovint els pares o altra gent del nostre voltant ens diuen què és el que hem o no hem de fer.

Jo sóc del tipus de gent a la que li agrada fer el que creu que ha de fer o el que sento en aquell moment. Penso que estem a l’edat de cometre errors, de caure i després d’aixecar-nos i aprendre de les experiències, tant positives com negatives. Si ens ho donen tot fet i solucionat, sense cap tipus de risc ni de possibilitat d’anar errats, com aprendrem el que és realment millor per nosaltres? Com tindrem d’aquí uns anys la capacitat d’arriscar-nos i triar el que creiem més convenient? com podrem sortir de situacions complicades quan ens veiem sols?

Està bé que els que ens envolten ens vulguin donar consells o ens intentin guiar pel que ells creuen que és ” el bon camí “, però no poden pretendre dirigir la nostra vida ni decidir en nom nostre.

Elisenda

L’altre dia, mentre dinava, els meus avis em van preguntar a que em volia dedicar quan fos més gran. Sovint em passen pel cap moltes idees sobre aquesta qüestió, però la veritat és que encara no ho tinc gaire clar.

Quan era petit sabia el que voldria ser de gran: astronauta, pilot d’avió, bomber i molts altres oficis que anava coneixent. Però és ara que m’ho haig de plantejar, no pas quan somiava truites. De fet m’és igual, no cal preocupar-me per això, ja que, jo crec en un destí i el que hagi d’arribar, ja arribarà.

Aquest raonament el faig servir moltes vegades: per a coses que he fet mal fetes i així em costa menys penedir-me’n o també per a coses bones. Penso que això ja estava escrit i que d’una manera o altra havia de passar.

Crec que tot el que ens passa no ho podem decidir nosaltres, que només som individus que seguim un camí que ja està creat, que no ens en podem escapar ni canviar-lo i que per tant, crec que en aquesta vida no podem decidir el que volem ser, però sí que podem saber el que som i tirar endavant.

Així doncs, creus en un destí?

Xavier Cañellas

Aquest primer mes de l’any m’ha fet pensar en moltes coses…

En quan van sonar les dotze campanades, vaig començar a fer-me propòsits per aquest any nou.

Un 2011 en el que la meva vida canviarà en alguns aspectes com per exemple, els estudis, relacions familiars, conflictes escolars…

En els estudis he començat malament i no he assolit els objectius del primer trimestre. El que passa és que jo tinc un problema, cada any dic que els meus resultats escolars milloraran, que m’esforçaré. Però ja estic fart de parlar i parlar i no complir-ho, perquè així m’enganyo a mi mateix.

Aquest cop em comprometo a fer-ho, no solament per fer els pares contents, sinó perquè em senti orgullós amb mi mateix.

Com a conseqüència d’aquests aspectes, a casa hi ha una mala relació amb els meus pares i no vull que les notes comporti perdre la confiança am ells.

L’últim propòsit que vull complir és: No tenir conflictes escolars, m’agradaria tenir un comportament més correcte a escola, no vull haver de visitar cada dos per tres el despatx de la directora…

Finalment espero complir aquests objectius ja que a través d’això la meva vida pot millorar molt i entre tot faria que els meus pares estiguessin orgullosos de mi……….

David

Adoro esa sensación de éxtasis en mi cuerpo cuando rozan tus labios con los míos.
Es como la excitación que siente un crío en la gran bajada final de la montaña rusa o como efecto que tenemos todos al despegar en un avión y experimentar el cambio de gravedad, mezclado con un hormigueo placentero que consigue confundir mi realidad con el limbo. Algo parecido al impacto de la expansión de luces en el cielo después del estruendo de un fuego artificial, que invade nuestra atención; semejante al recorrido en el que acaba una chispa incandescente después de la corriente: que hace que me sienta liberada de ser presa del amor que siento por ti.

Celia.

¿No has tenido nunca la sensación de que estás viviendo algo que ya has vivido antes?

Es lo que pasa en muchas ocasiones cuando vamos por la calle, con los amigos o en otras situaciones y tenemos la impresión desconcertante de conocer esa situación pero desconociendo la razón.
Esta situación se llama déjà vu en francés, que quiere decir “ya visto”. Es decir, cuando tienes un momento en que ves algo que sientes que te ha pasado antes.

Los científicos han investigado mucho, dicen que el 80 % de las personas tienen esta sensación pero nunca han podido descubrir por qué.
Puede ser que verdaderamente hayamos vivido algo parecido antes y que nos llegue el recuerdo de nuevo, o puede ser que lo soñemos y que lo recordemos repentinamente. De todos los sueños que tenemos se supone que solamente recordamos un 1 %, puede sea eso no? ¿Será que en el otro 99% soñamos cosas que podemos vivir? Eso solo son ideas mías, aunque según dicen algunos científicos es una alteración del cerebro que hace que circuitos se crucen y que recordemos cosas que ni siquiera nos han pasado antes.

Hay muchas mas teorías que éstas que aun no conozco. Aun no se ha descubierto cuál de ellas es cierta, pero según mi opinión, y supongo que será parecida a la vuestra, es que cuando tienes esta impresión de vivir algo ya vivido y cuando te pasa no te sientes tranquilo. Más que tranquilo estas inquieto, y te pasas el día preguntándote cuando te había pasado. Cosa que por mas que la intentas no la recordarás, porque seguramente nunca te ha pasado.

Cuando vivía en Holanda mis padres me llevaron unos días a Amsterdam para que lo conociera. Cuando llegué allí les dije que no era la primera vez que estaba allí porque ya había visto todo eso antes, todo y eso mis padres me repitieron mil veces que era la primera vez que había ido, y así era. Aunque me quede con la sensación de déjà vu en mi mente y hasta el día de hoy sigo pensando por qué habrá pasado eso.

Kiana

Fa dies vàrem debatre a classe sobre el consum. Us convido a veure aquest impactant documental passat a TVE sobre el tema: Fabriquem coses amb instruccions de que no han de durar, perquè si duressin, no consumiríem, i si no consumíssim el sistema faria fallida. És a dir, deixaríem de generar aquesta peculiar “riquesa” que en realitat ens empobreix. Comprar, llençar, comprar… És un documental sobre la obsolescència programada, o dit d’una altra manera, la reducció deliberada de la vida d’un producte a fi d’incrementar-ne el consum.

Comença el documental presentant-nos una bombeta centenària: Està encesa sense interrupció des de 1901 i és a internet les 24 hores del dia. De moment ja ha agotat dos webcams i va per la tercera! Curiós, no?

Obsolescència programada a YouTube

Obsolescència programada 2

Obsolescència programada 3

Obsolescència programada 4

Aquesta setmana és el primer aniversari del tràgic terratrèmol d’Haití i la situació continua gairebé tan malament com un any enrere, o inclús pitjor a causa de la recent epidèmia de còlera que, juntament amb la delicada situació política, que provoca nombrosos disturbis i manifestacions, acaben d’enfonsar el país.

Uns quants mesos després del desastrós terratrèmol, a la Conferència Internacional de donants, la comunitat internacional es va comprometre a donar 10 mil milions de dòlars per ajudar a reconstruir el país. I fins ara d’aquests 10 mil milions acordats només ha arribat el 10%.

Això és qüestió de compromís. De fer el que es diu que es farà. De dir el que es creu que es pot fer, i no de dir el que més bé ens fa quedar, i fer el que més ens convé, que és el que està passant a Haití i el que passa cada cop que hi ha un desastre per l’estil.

I, en la meva opinió, la causa aquest problema, és que passats uns mesos de la tragèdia, els mitjans de comunicació deixen d’informar de la situació a la zona afectada. Això fa que la gent se’n oblidi, i per tant, la comunitat internacional ja no té la pressió que tenia abans per complir les donacions i ajudes a les que es va comprometre en moments de màxima atenció dels mitjans de comunicació.

El problema és, com he dit abans, que els països donants no tenen capacitat de compromís. Quan tot el món els esta mirant i està pendent del que fan, prometen les 7 meravelles, però quan la gent gira el cap un instant, ells ja se’n estant desentenent. No es comprometen de veritat a ajudar el país afectat, només volen quedar bé davant del món, i els altres, que se les arreglin sols.

Cristian Álvarez

Facebook és una xarxa social que va ser fundada per Mark Zuckerberg, el 4 de febrer del 2004. Principalment, es va crear per ser una eina de coneixement pels alumnes de la universitat. Va començar expandint-se per Boston, més tard per tot el país, i avui en dia, hi han més de 400 milions d’usuaris d’arreu el món. També s’ha de dir què, Facebook ha estat bloquejat per països com Paquistan, Síria, Xina, Vietnam o Iran. A l’any 2009, era la xarxa més utilitzada a Internet, superant a MySpace.

Per registrar-se a Facebook només cal una adreça de correu electrònic i tenir més de 13 anys. Aquesta xarxa, permet afegir gent com a amics, enviar missatges, penjar fotos, penjar vídeos,etc. I aquest és un motiu , pel qual, el lloc web va augmentar crítiques sobre el seu funcionament, degut a la quantitat de dades personals i imatges. I va fer incrementar els protocols de privacitat.

Per a mi, Facebook és un gran mitjà de comunicació, perquè pots comunicar-te amb tothom que vulguis d’arreu el món. Si que és veritat que pot ser perillós, ja què, comparteixes fotos i moltes dades personals. Però tot i així, som molts els que el fem servir, i cada vegada en som més.

Jaume

Membres del consell escolar,

Durant aquest primer trimestre de curs, s’ha donat una augment d’activitat de la nostre organització política a l’institut. Aquest fet, ha aixecat entre algunes persones una infinita polèmica, crítica amb la presència de qualsevol tipus de manifestació política dins el centre i favorable a un institut apolititzat.

També es criticava l’aparició d’adhesius nostres als passadissos i va quedar prohibit penjar cartells als suros de les classes. Cedint a les demandes de certs sectors de l’alumnat, va ser instal·lada una cartellera a la porta d’entrada principal, on les diferents entitats actives a l’institut podien anunciar-hi hipotètics futurs actes; deixant exclosos del “dret a cartellera”- diguem-ho així- a tots els continguts teòrics, polítics, etc….

Nosaltres, ja vàrem expressar desacord amb una aquella resolució mitjançant un escrit dirigit al consell. En aquella encesa carta, s’hi defensaven aferrissadament els motius de la nostre acció dins el marc de l’institut, en un intent de fer entendre la vital importància que té la diversitat d’informació, opinions i “colors” a l’hora de formar un alumnat crític. Finalment, i tenint en compte els motius adduïts anteriorment s’hi reivindicava l’ús obert a tothom de les cartelleres presents a les aules.

La negació a la proposta per part del consell escolar va ser fàcilment previsible, però demostrà un curiós fet: Sembla ser que a consell escolar, a Direcció; a l’estat Espanyol! –perdoneu la generalització- existeix un temença ,gairebé instintiva, a tot allò que pugui ser significant d’un alumnat amb visió clara de la realitat, crític i combatiu, més enllà de simples individus consumidors de coneixement, programats lliçó a lliçó per a un futur imposat.

Amb aquest nou redactat no volem pas tornar a exposar els nostres principis o justificar els nostres actes. Ja ho hem comprovat, tot intent de fer comprendre, per bé que inútil; acaba traduït en mirades enverinades envers nosaltres i tot el moviment  pel qual ens sentim representats. Ara per ara, doncs, la nostra major fita a l’institut; i ho diré sense embuts, és la celebració d’una consulta als alumnes sobre l’ús de totes les cartelleres del centre, sense excepcions. Aquesta seria, incloent-hi les modificacions que fessin falta, la consulta:

– Estàs d’acord amb l’ús de totes les cartelleres del centre per a penjar-hi informació de tota mena ( política, entitats, actes, festes…), sempre i quan, la informació citada no sigui de característiques violentes, xenòfobes o sexistes?

a)Sí

b)No

c)Ns/Nc.

I la proposta va més enllà, doncs aquesta seria només la primera de les consultes; hauria de ser possible convocar-les sempre que hi hagi necessitat

Dit això, esperem que el consell coincideixi de forma unànime que gràcies  a les possibles consultes, construirem un model d’educació  molt més democràtic, basat en la participació activa de l’alumnat, per contra de les imposicions gairebé autoritàries que sempre l’han caracteritzat.

Tanmateix, una resposta negativa portarà certes conseqüències, doncs serà ja innegable el model d’institut imposat, i quedarà clar que no interessa per res la veu dels alumnes; que ens volen  passius i obedients, sense cabuda en decisions que podrien definir el nostre futur com a persones.

Si, és necessari s’organitzarà l’elecció d’un consell escolar alternatiu que sigui veritablement legítim i promogui consultes per donar una veu real als alumnes.

Representants de Maulets Maresme al centre.

Vaig elaborar i presentar aquest escrit al Consell Escolar del centre en representació de Maulets( El jovent independentista revolucionari). Va ser just abans de les vacances de Nadal, per això comprenc que no s’hagi respost encara. No soc pas l’únic que para l’orella aquests dies, impacient per la resposta d’aquest òrgan, m’equivoco? I tampoc crec errar al pensar que a vosaltres, també us envaeix un frustrant sentiment al escoltar rumors descabellats- tot i que potser no ho són tant- sobre la maleïda resposta. Espero, doncs, atent i reflexiu, cavil·lant totes les possibilitats.

Tot i que no ho sembli, el pronunciament del Consell anirà molt més enllà d’un simple “Sí” o “No”; les dues opcions poden provocar canvis significatius a la nostre vida estudiantil, capgirant-la, deixant enrere antics dubtes i portant llum a assumptes distants.

Les reflexions que us guardeu per a un mateix, aquelles sospites gairebé instintives; un sol monosíl·lab farà emergir-ho tot a flor de pell.

Desitjaria, amb aquestes breus paraules, fer-vos discernir sobre la importància d’això que es proposa. La consulta pot semblar banal, estic segur que a molts de vosaltres us importa ben poc, però és senzillament simbòlica.

Sí, volem defensar el dret a expressar-nos lliurement, però en essència, una consulta així representaria el model d’educació que defensem.

Digueu-me somiador, però jo afirmo l’organització d’un poder de decisió de l’alumnat d’aquestes magnituds simbolitzaria l’arrelament de la democràcia a les bases d’una societat que sembla haver perdut el nord en aquest aspecte.

Nosaltres, els estudiants, i tots els que arribin després; som les bases d’aquesta societat i tenim l’oportunitat de transformar-la mitjançant molts marcs de lluita, i un d’especialment important ha de ser la nostra formació.

La proposta, i la conseqüent resposta són –sota el meu parer i com he dit abans- una prova de foc per al centre, que ha de determinar la nostra reacció. Rebre amb alegria, conscients de la gran victòria d’un “Sí”; comprendre un “No”, i bastir-li una resposta pròpia, sòlida i real.

Així doncs, us animo a tots els que llegiu l’escrit a que opineu sobre el tema, i ja de retruc, que escolliu un posicionament vers la consulta plantejada!

Àlex Appel

Quan s’acaba l’any, és molt normal pensar en coses que esperes poder fer durant el següent, coses que encara no has aconseguit i nous propòsits. El començament d’un altre any et fa creure que és una nova oportunitat, com si tornessis a començar de nou. Inclòs pot semblar que les coses seran més fàcils. Però realment, no canvia res. Potser t’has proposat pujar les notes, i quan toca estudiar trobes que et costa igual, que seure i concentrar-se és tan difícil com ho era abans. Potser has decidit que aquest any faràs alguna activitat regularment, com ara anar a córrer o no estar-te tantes hores a l’ordinador, o qualsevol altra cosa. Comences amb la il·lusió de millorar i durant unes setmanes ho aconsegueixes, però al final no trigues a deixar-ho córrer i donar-te per vençut/da.

Jo m’he proposat coses cada any però gairebé totes han acabat igual o ni han començat. Per això aquest any ja ni havia pensat en els bons propòsits.

El cas és que m’he acabat adonant de que quan vols una cosa, no necessites esperar a cap fet especial perquè el més probable és que les coses no canviïn gaire. De fet, si vols canviar-les, ho has de fer tu i has de posar-hi molt d’esforç perquè sempre costen.

Crec que el cap d’any serveix per adonar-te de les coses que vols i pensar realment com ho faràs. Després, les ganes i l’esforç les hi has de posar tu.

Júlia