LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Jo jugo a bàsquet. Fa temps que es diu que hi ha problemes a l’equip i tothom està culpant l’entrenador. Trobo malament que culpin de tot a ell, perquè estic d’acord que una petita part de la culpa és seva, però no pas tota. La culpa la tenim nosaltres per fer-ho tot, rient-nos i fent molta broma, a part d’això, tres o quatre jugadors no volen jugar a bàsquet i venen obligats pel seus pares, i com que no els agradar jugar-hi, fan anar malament l’equip.
Doncs, dilluns un jugador va dir que volien fer fora l’entrenador, i com a bons demòcrates, vam fer una votació. Aquesta va donar 8 que el volien fora i 5 que no.
Ell va dir que dimecres en parlaríem sobre el tema davant el coordinador i ell decidiria si feria fora l’entrenador o hi hauria un canvi general dels jugadors o de l’equip en general.
Per a mi, està molt malament el que hem fet amb el nostre entrenador perquè ell no té la culpa del funcionament de l’equip i no hi ha dret de la manera en la qual l’estem tractant, no és gens just.

Sergi

Fa cosa d’unes setmanes, va entrar en vigor la nova llei antitabac, una de les més contundents d’Europa. Aquesta llei estableix que no es pot fumar a cap recinte interior ni tampoc a parcs infantils, al voltant dels hospitals i instituts, etc. La llei s’ha respectat majoritàriament i els bars han instal·lat estufes a l’exterior per no perdre clients.

Jo crec que aquesta llei és desmesurada. Ara ja no pots estar en un parc tan gran com el de Can Rafart i fer-te una cigarreta tranquil, dubto que el fum li afecti a un nen de dos anys que estigui jugant a l’altra punta del parc.

Respecte als bars, penso que encara que posin estufes a fora, no es pot comparar com estar-hi a dins. També respecto a la gent no fumadora i ja poden estar ben agraïts perquè ara no sortiran del bar amb pudor de fum i tampoc el respiraran.

En conclusió, la millor solució seria, segons la meva opinió, que fessin una llei que permetés fumar a tots el espais exteriors, però no als interiors, així no molestaria ni a fumadors ni a no fumadors.

Pol

Vivimos en un mundo donde no valoramos las cosas como las tendríamos que valorar y ni tan solo amamos como deberíamos amar a las personas que nos rodean día tras día.
Nos quejamos de lo poco que tenemos, y sin embargo no sabemos lo que hay en otros continentes como en África o en Asia.
Cada vez que nosotros abrimos la nevera, alguien se muere de hambre. Cada vez que le das un beso a tu madre, algún niño se queda sin ella. Cada vez que suspendes un examen ellos darían lo que fuera por tener una educación como la que tenemos nosotros..
No sabemos la vida que tienen ellos ahí, pero si fuéramos una temporada a vivir allí nos quedaríamos sorprendidos de cómo viven, de lo poco que tienen para comer, de la sanidad, de la poca educación, en las casas en que viven, de los sucios barrios en que viven…
Y nosotros aquí, pidiendo más de lo que tenemos, y en realidad no vivimos tan mal sino que somos nosotros o nuestra mente quien cree que vivimos mal; así que menos egoísmo y aprendemos un poco más a valorar todo lo que tenemos a nuestro alrededor.
Yo misma desde mi teclado no puedo hacer gran cosa, pero hoy me he querido quejar por esta mierda de vida que todos llevamos. Pero no nos damos cuenta, que a cada paso, y que cada día que marcha, es uno menos que tienes en la vida, uno menos con tu familia, uno menos porque esta sociedad desaparezca…

Laura Masiques

Des de fa ben poc que està de moda portar la Black Berry. Fa uns mesos l’anunciaven a la tele i la venien pels empresaris, un mòbil que a més de trucar, pots connectar-te a internet. Ara la porta tot déu. Molta gent, adolescents sobretot, la fan servir només per estar al facebook, al xat de “Blackberrys” i quatre missatgets. I hi estan tot el dia, caminant pel carrer, als passadissos de l’insti i cadascú amb la seva funda de color diferent… S’han convertit en una plaga, i no para de créixer.

Abans la gent no es gastava diners en comunicar-se, anava amunt i avall per comentar notícies o el que fos. Ara, hi ha gent que es passen el dia al mòbil i a final de mes arriba una factura de 50 euros. Però no em vull aprofundir tant.

Jo crec que un simple “Nokia” amb el que es pugui trucar, en tenim suficient i no cal complicar-nos amb maquinetes tàctils que posen nerviós quan no fan el que vols.

Pol

El passat quinze de gener, es van inaugurar els Campionats del Món de Snowboard. Aquests campionats se celebren cada dos anys. Els atletes procedents d’arreu del món, competeixen en sis disciplines: Half Pipe, Big Air, Paral·lel Eslàlom, Paral·lel Gegant, Border Cross, i per primera vegada Slope Style.

Enguany, s’han celebrat a La Molina, una estació d’esquí alpí de la Cerdanya.

La competició va començar el dia quinze al Palau Sant Jordi de Barcelona. Allà es va celebrar la Cerimònia d’inauguració, i seguidament es va realitzar la primera prova, la de Big Air. A partir d’aleshores, s’ha viscut una setmana plena d’emocions. Cada dia s’ha anat realitzant una prova. Finalment, el dissabte es van disputar les finals de Slope Style, que van posar punt i final a la competició. El mateix dissabte vint-i-dos, es va celebrar la Cerimònia de cloenda al pavelló esportiu d’Alp.

Per mi, ha estat una setmana fantàstica. Encara que no he pogut assistir-hi, m’ho he passat molt bé veient les proves per la televisió.

D’altra banda, crec que l’organització d’aquests campionats ha estat molt bona. Tot i la falta de neu, les pistes estaven en perfectes condicions. Crec que l’estació ha superat aquest gran repte amb èxit.

Laura

Bé, m’agradaria dedicar aquest escrit a una persona que fa 6 mesos que no veig exactament a l’Ainara Odriozola.
Per temes d’estudis se’n va anar 6 mesos a estudiar a fora, al principi et fa molta il·lusió i te’n alegres moltíssim per ella però de mica en mica notes que a la teva vida li falta alguna cosa que no està plena…
Durant tot aquest temps ens hem estat comunicant via Facebook o skype hem estat parlant de com és la vida a Austràlia i de com es aquí, de l’hora que és aquí i l’hora que és allà, el temps, els amics, els problemes, les alegries etc…
Avui semblava ser un dia normal bàsicament com un divendres qualsevol en el qual entràvem a les 8.30 a l’institut i sortíem a les 13:00 amb l’examen d’última hora de castellà i l’hora del pati estudiant… però quan ha sonat el timbre d’última hora al baixar les ultimes escales abans d’arribar al pati l’he vist! Estava allà! Havia tornat! Han sigut moltíssimes emocions moltes llàgrimes, abraços, petons… ha sigut un dels meus millors dies.
I és que quan una amiga s’en va, ni que sigui per poc temps, si és una amiga vertadera sempre la trobaràs a faltar…!

Ariadna Gelambí

Començo el 2011 amb bon peu, finalment i després de dos anys sense treball, la meva mare n’ha trobat!
Si estic feliç però ja no és estar feliç perquè hi hagi un sou més a casa o perquè hi hagi més diners sinó perquè per la meva mare trobar un treball és una feina amb força dificultat ja que està malalta. Té una malaltia anomenada fibromiàlgia i us preguntareu què és. La fibromiàlgia és una malaltia en la qual els ossos et fan molt de mal, se’t inflen les mans, els peus, i fins i tot hi ha dies que no et pots moure del llit. Realment és molt dur per la persona que la pateix i per la gent que l’envolta encara ho és més. Una persona que no té aquest tipus de malaltia pot trobar feina molt més fàcilment degut a que es pot moure i carregar pesos amb molta més facilitat i agilitat. Després d’enviar milions de currículums per tot el Maresme ho ha aconseguit bé però no me’n vull anar del tema el fet de veure a la meva mare estirada al sofà sense poder-se moure bastants dies em dol molt però imagineu-vos a ella, ella que se sent inútil per no poder agafar una olla amb sopa a dintre o fins i tot buida perquè té les mans inflades i adolorides. La fibromiàglia no té cura però sí mètodes de relaxació; per això està en un estudi està lluitant perquè gent que te un grau bastant alt li puguin donar la invalidesa total perquè hi ha dies que una persona amb aquesta malaltia s’enfonsa, cau en depressió fins el punt d’arribar a fer mal als éssers que l’envolten.
Tot això us ho he explicat perquè realment veure la meva mare sortir de casa i que no estigui tot al dia tirada al sofà, que estigui amb un somriure a la boca per a mi això és començar un molt bon any i sincerament ha valgut la pena lluitar tant i tant per aconseguir-ho, veure-la així per mi és el millor regal del món, ni reis ni tió ni papa noel poden compensar una cosa com aquesta.

Ariadna Gelambí

Com ja sabeu tots, sóc molt culé i sempre estic al corrent de les últimes notícies del Barça. Suposo, que també sabreu que últimament s’ha estat especulant moltíssim sobre una possible relació entre el defensa del Barça, Gerard Piqué i la cantant colombiana, Shakira.

Trobo que en aquest tema no hi tinc res a veure, però com a fidel seguidora d’en Gerard Piqué, crec que hi puc opinar. He pensat que escriure unes línies sobre un dels temes que estan al dia pot ser una bona idea.

Molta gent hi parla, i com sempre hi ha una part que hi està d’acord i una altra que no tant. Per què dues persones famoses no poden ser parella? Per què ha hagut de buscar precisament aquest futbolista amb tots els que hi ha? Continuaran fent bé les seves respectives professions? Totes aquestes preguntes se les fan moltes persones… però en realitat cap en sap la resposta.

La premsa, ja ha fet comentaris desafortunats i no ha parat de perseguir els dos protagonistes d’aquesta història, però com era d’esperar, ho han desmentit rotundament.

Un exemple, és el periodista català, Xavier Sardà, que va confirmar la relació de manera poc adient… encara que, després va fer un comunicat demanant perdó per com s’havia expressat. Un altre exemple és el diari Sport, que en un principi ho van anunciar i ara diuen que s’ha de deixar tranquil l’esportista.

Aquí cap de nosaltres sap realment el què passa i jo, personalment, crec que és així com ha de ser. Perquè nosaltres no n’hem de fer res de les vides de les altres persones, siguin famoses o no. Encara que en aquest cas es tracti d’aquest gran jugador i a sobre, la que hi opina sóc jo.

I com se sol dir en castellà, “cuando el río suena, agua lleva”, crec doncs, que amb aquesta frase feta ja ha quedat clar el final d’aquest capítol.

Anna Benítez.

Des de ben petit, sempre han hagut diverses tradicions; una d’elles és el Nadal. Tothom està desitjant que arribin aquestes dates, ja sigui pels regals, per gaudir amb la família o per uns petits dies sense treball.
Quan arriba l’hivern, tothom o la majoria de gent té aquella necessitat que nevi i poder anar a esquiar. Però quan arriba el Nadal és diferent; sents una alegria i uns nervis impressionants. Quan ets petit, els pares t’han anat fent creure que existeixen els Reis Mags, el Pare Noel, el Cagatió… però a mesura que et vas fent gran, deixes de creure en totes aquestes coses, perquè ja tens la suficient capacitat per raonar. És per això que quan arriben aquestes festes, no tens la mateixa alegria que quan erets petit però et segueix fent il·lusió. Això també passa amb els pares; ells en aquestes dates estan feliços, perquè són dies per estar amb la família, i a més, perquè els fa il·lusió veure com nosaltres obrim els regals. Però és diferent.
Aquesta festa, és alegrant per quasi tothom. Encara que no ho demostris, sents una part d’alegria al teu interior.

Gerard Sanchez