LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui, en entrar a l’institut m’han explicat el significat de “vaga salvatge”: Significa que hi ha uns salvatges que fan vaga. Han estat els mateixos salvatges els que m’han aclarit el sentit de l’expressió, amb lletres ben grosses al mur d’entrada. Era una llarga paret grisa sense cap gràcia, fins que amb motiu del la Setmana de la Ciència d’enguany algú va tenir la fantàstica idea de col·locar-hi el sistema solar. Al llarg d’uns quinze metres de ciment s’arrengleren uns cercles metàl·lics que i·lustren els tamanys dels planetes i les distàncies que els separen. A sota de cada cercle, el nom del planeta i la seva distància al Sol. Feia goig. Fins avui.

Els salvatges en qüestió han tingut el detall poc elegant d’afegir la seva informació al damunt d’aquesta informació astronòmica. Les grans lletres negres ens fan saber que ells fan vaga i que la vaga és salvatge. De passada s’han entretingut a posar silicona als panys de l’institut, suposo que deu ser la seva forma de convèncer els no salvatges.

Ja sé que em direu que no hi he de fer cas, que són quatre arreplegats que no tenen dos dits de front. Potser sí, però no puc evitar d’indignar-me en constatar la facilitat amb què es pot fer malbé el que ha costat tants esforços. És tan fàcil destruir i tan difícil construir! Avui hi ha al mur un exemple més de la lluita inevitable entre la civilització i la barbàrie, perquè ser civilitzats, i no salvatges, no és gaire més que mirar de no fer als altres el que no voldríem que ens fessin a nosaltres.

Caldrà seguir treballant.

Josep Maria

Odio tenir la sensació d’angoixa, que em provoca pensar en tu. No suporto mirar per la finestra, i no veure’t. No m’agrada anar a portar-te flors, ni plorar la teva absència. Tampoc es gaire agradable somiar amb tu. I quan veig les teves fotos a casa de la iaia aquestes sensacions encara es fan més evidents.

Dormo amb un atrapa-sons. No se com t’ho fas, però de tant en tant, passes de llarg aquella xarxa i t’endinses dins el meu cap. Ja et vaig dir que no m’agradava. Però és la teva debilitat, a tu t’agrada molestar-me per les nits. Et recordo amb molt caràcter, deu ser això. No sé com idees tot aquest embolic. Deu ser molt complex.  Tot és tan real. T’abraço, parlo amb tu, m’abraces, parles amb mi. Seiem i de sobte desperto.

Quan arribo a casa de la iaia, miro les teves fotos i somrius com si res. No sé on està la gràcia. Sempre em deixes amb la paraula a la boca. Ets feliç, estàs agafant afició a passar per les xarxes de l’atrapa-sons. Abans de que em tornis a deixar a mitges, et faig una pregunta. ‘’Com és que no ets al cementiri com sempre? ‘’ La teva resposta és clara i senzilla. ‘’Al cementiri? Si jo no estic morta:)’’ No tinc paraules.

És diumenge i pugem a portar-te flors. La iaia i el iaio, van davant. Jo vaig darrere i m’assec  al banc. Ells marxen a donar una volta, i jo em quedo mirant aquell forat a la paret. Començo a parlar en veu alta. ‘’I si no ets morta, què pinto jo al cementiri portant flors?’’ No obtinc resposta. T’espero tota la nit, i tu ja no vens. Que ha passat?

Després d’onze anys començo a entendre les coses. A tu tampoc t’agrada la sensació d’angoixa, provocada per pensar en nosaltres. No suportes mirar als somnis i no veure’ns feliços. No t’agrada que et portem flors, ni que plorem la teva absència. I no acabes d’assimilar que tinguem tants records teus a casa. Mai has marxat del nostre costat, mai vas morir. Ets viva i vols que ho sapiguem.  Deixaré de fer bestieses, quan ens regalis l’últim sospir d’aquesta vida, em queixaré. M’estàs deixant en ridícul. No tinc raó.

Carolina C.