LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sempre que faig un escrit, em deixo el títol pel final. Primer de tot faig l’escrit, i quan l’he acabat de retocar i corregir, hi poso el títol, però em costa molt posar-n’hi un. A tots i cadascun dels escrits que he fet, m’ha estat difícil escollir un títol que em fes els pes i que quedés bé amb l’escrit.

I és que el títol ha de ser cridaner. T’ha de demanar que llegeixis l’article o l’escrit. T’ha de convidar a entrar a l’història. El títol és la primera impressió. És el representant de totes les paraules que vénen al darrere. A vegades, és el mètode d’elecció d’un llibre, o simplement, és el que decanta la balança entre llegir o no l’article d’un diari. Un títol pot vendre molts llibres des del principi, independentment de si després el llibre és bo o no.

Per tot això i més, s’ha de saber escollir el millor títol, l’exacte, el perfecte, l’adequat per a cada escrit. Cosa que jo encara no he aconseguit, i si ho he fet en algun cas, m’ha costat bastant.

David Garcia

Es divertido. Muy bromista. Y también pesado. Le gustan los mimos y los abrazos. Es cariñoso y dulce. A veces es un poco inmaduro, a veces un poco plasta y otras un poco insoportable. Pero a mí me gusta. Tiene mucho genio y, cuando se enfada, no se puede hablar con él. Hay días que le cambia el humor drásticamente y no sabes qué decirle. En eso se parece a mí, así que no me puedo quejar. Es sincero: lo que tiene que decir lo dice. Aunque el orgullo sea mayor, sabe arrepentirse y aceptar sus errores. Le gusta llevar la razón y odia que le contradigan. Se deja llevar demasiado por los sentimientos, pero tiene un gran corazón.

No tengo muy claras sus aficiones, pero sé que le cuesta horrores acabarse un libro. Eso me exaspera. Cuando yo ya llevo tres o cuatro libros leídos, él sólo lleva la mitad de uno. Le falta inteligencia para los estudios, pero en la vida social se defiende muy bien. También es muy charlatán: le encanta contar anécdotas. Por otra parte, sabe escucharme, aguantar mis problemas, mis enfados y mis quejas. Es como mi psicólogo personal. Sabe cuándo le necesito a mi lado y cuándo quiero estar a solas. Hasta diría que me conoce mejor que yo misma.

Me gusta su sonrisa, me gustan sus ojos, sus abrazos y esos piropos que me tira de vez en cuando. Me cuida con cariño y me trata genial. Me siento bien a su lado: segura y protegida. Me mima y me respeta. Es un sol. A pesar de sus defectos es una de las personas más preciadas que tengo en esta vida, alguien que no cambiaría por nada del mundo: mi mejor amigo.

Arantxa

A vegades tens dos opcions per triar i no saps quina escollir. No saps quina serà la més correcta. De quina no et penediràs. En definitiva, quina serà la millor.
Mai és fàcil triar una opció i que l’altra la deixis de costat. Però la vida és així. Aquesta anècdota que explicaré no és meva sinó del meu cosí, però jo ho he pogut viure d’una manera més propera, ja que és un membre de la família i he pogut estar al seu costat.
Ell es diu Sergi i juga en l’equip del Reus, al Juvenil. No ha jugat sempre en aquest equip, sinó que ha anat canviant a mesura que s’ha anat fent gran. Des que va començar a jugar a futbol sempre havia jugat com a porter. Era molt bo. Es parava gairebé tots els penals i jo li trobava una semblança al porter Iker Casillas, que per a mi és un dels millors porters del món. Ell estava molt còmode jugant com a porter, però tot va canviar quan va arribar un entrenador nou. Aquest li va fer una prova per veure si seria bo en una altra posició que no fos la de sempre. Va quedar sorprès quan va veure que era molt bo com a davanter. A partir d’aquí, va ser quan tenia un petit embolic al cap. El nou entrenador li va dir que provés com a davanter, però ell no sabia què fer perquè sempre havia sigut porter; no sabia si tindria resistència, si seria bo donant passades de gol…
Al final va decidir intentar-ho amb la nova proposta, la de davanter. Jo, sincerament crec que va ser la decisió correcta. Ara ell està molt content i la seva família també.
Dissabte passat va tenir una gran noticia. L’havien convocat perquè jugués amb el primer equip del Reus, amb els grans que juguen a Tercera Divisió. Les hores prèvies al partit, estava molt nerviós. Jo no sabia què fer per tranquil·litzar-lo. Simplement em va sortir abraçar-lo i dir-li que és una oportunitat única i que simplement havia de gaudir-la. I així ho va fer. L’entrenador el va cridar a la segona part perquè sortís. Ell va gaudir-ho al màxim i va donar el pas del primer gol.
Amb aquesta experiència el que vull reflectir és que a vegades hem de prendre decisions que poden ser difícils, però que si pensem quina pot ser la més correcta, segur que ens surt bé. Si pel que fos, després no ens agradés l’experiència, no hauríem de penedir-nos MAI, perquè simplement pel pròxim cop, aprendrem del que hem fallat.
“Mai ens hem de penedir d’alguna cosa que ens ha passat: si ha sigut bo, doncs perfecte. Si per contra no ens ha agradat, simplement que quedi com una experiència més”
Marta Jareño