LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest Nadal he anat (per 5è cop) al Marroc. Jo ja em puc considerar mig berber perquè em conec aquell país com si fos casa meva. Com cada any que hi vaig, he tingut gastroenteritis per culpa de les espècies que posen al menjar que mai em senten bé. A més a més no hi ha massa varietat de coses per menjar i no comprenc el perquè ja que allà cultiven mongeta verda, però no la cuinen i així en diferents casos. Així que diguéssim que he fet “la dieta de l’amanida i el tajine de pollastre”.

Bé, aquest cop hem anat a fer bàsicament turisme, ja que sempre que hi vaig és per anar amb el cotxe o el quad de 4×4. Parlant de motor, aquest cop he conduit un altre vehicle per les dunes, el buggie, m’ho vaig passar d’allò més bé i crec que és el vehicle ideal per anar per allà, però només per les dunes perquè Marroc no només és desert com la majoria de gent pensa, Marroc té zones de mar, zones verdes, etc.

Ah! He practicat el francès perquè a part de que allà es parla aquest idioma, venien uns amics francesos i se’m han “encomanat” algunes paraules de tant dir-les.

Marroc crec que és el bressol de l’artesania, és inhumà el treball que arriben a fer, el dia que vaig estar a la medina de Fès ho vaig poder comprovar, d’una peça en blanc et poden arribar a fer un estampat geomètric a ull.

Doncs aquí un petit resum de les meves vacances nadalenques al Marroc, que per cert no feia massa calor com potser la gent pot pensar. Ah, i jo i la meva germana petita vam pujar dos cops a la Gran Duna que no és pas fàcil! Feliç 2011!

Judith Hernàndez

Són les 4 de la matinada, sona el despertador, avui es el primer dia de vacances, vacances de Nadal. Ràpidament em vesteixo i, mig adormida, pujo al cotxe, en direcció a l’aeroport. Tots parlem sobre el temporal de neu a Europa, i discutim el si l’avió sortirà o no, tenim por de que per culpa de la boira, l’avió no s’enlairi.

Estem a la terminal, porta 11. El televisor de sobre la porta marca la destinació del vol i l’hora en que començaran a obrir portes. Queden tres quarts d’hora, però ja s’ha fet una fila de gent.

Busques un bon lloc per seure, al costat de la finestra preferiblement. L’avió s’enlaira i penses “he escollit un bon lloc”, però el nen que seu darrere et recorda que no et deixarà en pau durant tot el viatge. Comença pujant i baixant la finestreta, desprès donant patades al seient, i més tard a plorar.

La llumeta sobre el meu cap indica que s’han de cordar els cinturons, i l’hostessa diu que estem baixant, i que la temperatura és de -2·C, “puf quin fred”; des de la finestra es veu tot blanc, no es pot distingir entre els núvols i el terra.

Amb la quantitat d’abric que porto posat em dec haver engreixat 10kg. L’abric d’esquiar, els 2 jerseis que porto posats, la samarreta de màniga llarga que mai em poso, els leggins sota els pantalons, les botes, la bufanda i els guants nous, no em deixen caminar còmodament, però són calentons.

Agafem les maletes i ens dirigim a l’exterior de l’aeroport. Com que les carreteres estan congelades i plenes de neu, no ens poden venir a buscar, així que agafem l’autobús fins a l’estació. Un cop allà veiem un cotxe de color verd, el meu avi, que ha vingut a buscar-nos.

Ja puc veure la casa dels meus avis, i tanta neu que només penso en blanc. Ràpidament baixo del cotxe saludo a la meva àvia i sense perdre el temps començo a fer un ninot de neu, de total 1,5m.

Mentre el faig penso, aquestes vacances de Nadal han començat de la millor manera, amb part de la família, a Holanda i amb molta neu!

Kim