LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hores abans del clàssic, tot era expectació, mig món esperava ansiosament el partit que, actualment dins la meva visió esportiva, ens oferirien els dos equips més grans del futbol d’avui en dia.

Gran part dels madridistes tenien coll avall que em el seu nou i reforçat equip de talonari, podrien destronar la immunitat del barça en els clàssics des de l’arribada d’en Pep a la banqueta blaugrana. Tot el contrari passava amb els aficionats “culés”, que temien que en “Mou” i l’estrella futbolística i mediàtica Cristiano Ronaldo (CR7), els deixessin en evidència en el seu propi estadi, el “Camp Nou”.

Però, com tot, el futbol s’ha de jugar abans de poder donar un resultat el 100% fiable, i així va ser. El F.C.Barcelona va mostrar la seva millor cara envers l’etern rival i va fer una gran demostració de joc i filosofia de club.

El R.Madrid va marxar ni més ni menys que amb una maneta cap a casa, alguns ho varen titular com una “Bufetada a Mou”, altres com el partit perfecte, etc. Sincerament, el que des del meu punt de vista vàrem poder gaudir 400 milions de persones el passat dilluns 29 de novembre, va ser F-U-T-B-O-L, amb totes i cadascuna de les lletres.

Això sumat al plaer de fer empassar les paraules als impresentables dels merengues, van produir un orgasme d’emocions perfecte. Només esgarrat per personatges com en Ramos, que com no, va voler donar la nota, intentant lesionar el millor jugador del moment i agredint a un parell de companys seus de selecció.

Àlex

Al principio es algo solo para los sábados noche; y te sientes bien, como un gánster o una estrella de rock… Es solo algo para matar el aburrimiento de vez en cuando. Lo llaman drogarse, un pequeño-gran vicio… Y te satisface tanto que empiezas a hacerlo también los viernes, luego vas aumentando la dosis y la frecuencia; y finalmente te atrapa…

Si no consigues escapar ni le ves límite, terminas perdiendo la ilusión por todo menos por ello, sólo te sientes bien con la droga. Si no te das cuenta cuándo debes hacerlo, toda esta mierda te arruina y acaba convirtiéndose en algo habitual para ti, algo malo y perjudicante. Crees saber controlarlo, pero en realidad no aprendes a hacerlo hasta que no te deshaces de ello.

Poco a poco y desgraciadamente, van cayendo todos, cada uno rompe su hielo y no lo hace incasualmente. La influencia de la compañía que te rodea y, la curiosidad y tentación por experimentar nuevas sensaciones; vienen a ser las mayores incitaciones.

No deberíamos caer y si deberíamos saber evitarlo; debemos saberlo dominar y no dejar que nos domine. No hay conciencia del daño que nos estamos haciendo ni del mayor daño que nos hará cuando en verdad nos pase factura a la larga. ¡Cuánto nos arrepentiremos!

Todo aquello que experimentamos bajo sus efectos, verdaderamente no existe, lo hace existir la droga, tan solo en tu mente, cuando la consumes. No estás reaccionando naturalmente, estás viviendo la reacción de la droga en tu cerebro. No estás en tu puro estado ni estás viviendo tu realidad, sino la realidad de la droga. Que sí, la mayoría de la droga es química, y la química es real; pero tu cerebro naturalmente, no actúa como cuando te drogas.

Lo que vengo a decir es que las drogas alteran nuestro cerebro, nuestras hormonas, nuestro sistema nervioso, nos vuelven locos y esquizofrénicos, incluso nos matan. No vivimos la vida naturalmente en su total plenitud cuando vamos colocados; nos convierten en otras personas, que acaban viviendo de la ficción de las drogas y olvidando la realidad, olvidando como eran las cosas sin ir colocado.

¡SI QUIERES ESCAPAR DE TODA ESTA MIERDA TIENES QUE SER MÁS RÁPIDO QUE ELLA.!

Celia.

Aquest és l’any de decidir, de decidir-ho tot, què volem estudiar, de què volem treballar, quin tipus de vida volem portar… En resum, aquest és el moment de triar el nostre futur. Però què passa si no estem llestos? Si no ho tenim del tot clar? Doncs res, ens obliguen a triar i punt. A vegades em dóna la sensació de que no tenim ni veu ni vot. La gent es pensa que la vida d’un estudiant de quart d’ESO és molt senzilla. Doncs a mi no m’ho sembla gens, de senzilla. A sobre de la pressió que ens suposa ell simple fet de decidir, de triar, ens posem a pensar: ” I si d’aquí uns anys ja no m’agrada el que estic fent?” “I si desprès em resulta massa complicat tot plegat i no puc acabar els meus estudis?” I, el més important: ” Què passa si al final no trio correctament?

Elisenda

Aquesta tarda, anava decidit a posar-me a escriure quan arribes a casa, però no ho he fet, he començat al cap de una hora ja que hi havia hagut una força molt coneguda que m’ho havia impedit. Realment, no ha estat així, el que ha ocorregut ha estat que abans de començar tenia moltes ganes de fer les coses, però m’he acomodat al sofà just arribar i no hi havia ningú que m’hi tragués. A sobre posar-me a estudiar no era una feina molt divertida, sinó que era ben avorrit, almenys més que estar al sofà mirant la televisió. Aquesta força que m’ha empès a estirar-me al sofà, ha estat la mandra, la qual està a tot arreu, després però hi és en més quantitat a les coses que no m’agraden i en menys a les que si, almenys en la meva vida, i n’estic segur que en la de molts altres també.

Per sort, finalment ha arribat el meu pare i m’ha dit que comences a fer feina, que no m’havia vist fer res, jo m’hi he posat i aquí estic escrivint la redacció que m’havia descuidat de fer. Ara estic concentrat i amb ganes d’acabar la redacció, aquesta mandra ha desaparegut del meu cap, en veritat no és real, el que passa és que a molts ens costa concentrar-nos i fins que no ho estem no treballem bé. També crec que això té a veure amb els hàbits de cadascú o amb la seva personalitat, hi ha gent que li costa més, i gent que li costa menys o que no li costa.

En canvi jo crec que si un es posa a fer els deures i a estudiar just quan arriba, agafarà aquest hàbit, i no li costarà tant posar-se a estudiar ni a treballar. D’aquesta forma la força de la mandra no existirà en la seva vida, l’haurà esquivat i tot li serà més fàcil. De la mateixa manera utilitzarà el mateix temps que l’altre i a sobre se sentirà millor amb ell mateix de tenir la feina feta i no estar fent el desvagat, sense treballar.

Raúl

La voluntat: – ens determina, ens estanca en una xarxa de causes,?…

– ens allibera de tota causa i som nosaltres els reals responsables dels nostres actes
Jo sóc la pitjor persona per a explicar qualsevol cosa referent al que és la voluntat.
Posant un exemple pròxim, que és el del examen de socials.

Realment sóc una persona que li costa molt aquesta matèria i em costa posar-m’hi i quan m’hi poso amb voluntat realment acabo fent un bon examen. Però la pregunta aquí seria, què guanyo no estudiant…una carbassa i prou, tota l’experiència resideix en estudiar i aprovar, que és realment on es guanya alguna cosa.

D’aquí es podria treure de bo que la voluntat és una cosa positiva a “grosso modo” sempre amb la fi de coses bones.

La vagància es podria considerar el contrari de la voluntat. Per que la vagància en fa caure en temptació, les coses dolentes, per exemple les addiccions.

La nostra voluntat pot arribar a tenir un grau més elevat o més petit segons la importància que li puguem donar.

Per altre banda es podria dir que la voluntat és el govern d’un mateix. Tot i que per l’altre cantó, la voluntat dels altres la podem manipular?

Jo crec que sí, perquè som els éssers humans, que ens podem manipular uns als altres fàcilment depenent de les condicions de cada persona. Tot i tenint molta voluntat es podria dir que cedim davant d’una temptació que supera el preu de la nostra voluntat (tothom té un preu).

Eduard

El tema principal d’aquests últims dies: el partit del Barça contra el Madrid. Aquest dilluns la veritat és que no era un dilluns qualsevol. De bon matí, la majoria de persones ja parlaven sobre el clàssic. Era d’esperar que hi hagués molta expectació, ja que la majoria estem esperant el dia en que aquests dos grans equips s’enfrontin. Doncs bé, aquell dia ja havia arribat. Tothom esperava que fossin les 9 de la nit perquè comencés!

Encara que m’agrada el futbol, he de dir que no sóc de cap equip en concret. Per tant puc dir que si guanyava un o l’altre, no m’importaria. Només m’interessava veure un partit bo de futbol. Per contra, he de dir que portava posada la samarreta del Barcelona, amb el nom de David Villa al darrere, perquè des que ell jugava al València, que m’agradava. Exactament fa 5 anys que l’admiro moltíssim. Era el seu primer clàssic. Per això era molt important per a ell.

Doncs bé, quan només quedava una hora i mitja perquè comencés, vam anar en busca d’un lloc bo en un bar, que no estigués gaire ple. Però ens vam emportar una gran sorpresa, i no positiva. Al principi ens van dir que al poliesportiu posarien una pantalla gran perquè la gent pogués veure millor el partit. Però quan vam anar cap allà, no hi havia cap pantalla. Tot i així vam voler prendre’ns això amb alegria, i una amiga va dir: “si es que la pantalla és tan plana que ni es veu”. Possiblement, ara no faci gràcia, però en aquell moment ens en va fer . Al trobar-nos amb aquest problema, vam decidir anar als altres bars. Total que ens vam recórrer gairebé tot Vilassar per trobar un lloc, i no en vam trobar. Tot estava ple.

Ja no sabíem que fer, i per això una amiga va decidir trucar a un amic i preguntar-li si li faria res que anéssim a veure 5 amigues el partit a casa seva. Ell ens va dir que no li importava.

Quan vam entrar a casa seva, hi havia familiars seus del Madrid i altres del Barça. Va ser un bon partit, però el que més em va agradar d’aquella nit, sens dubte, va ser la companyia amb la que estava. Vam riure moltíssim. Sobre el partit, he de dir que encara que no anava ni amb un ni amb l’altre, he de reconèixer que va jugar molt millor el Barcelona. A l’hora de celebrar els gols, els que vaig celebrar amb més alegria van ser els del Villa,  ja que és com el meu ídol.

Marta

El clàssic, el Barça–Madrid, “el partit del segle”. Un partit que es veu a la majoria de països del món, milions d’espectadors observant el que passa damunt el terreny de joc. Aquest fet l’aprofiten perfectament les televisions de pagament, que en un sol partit, aconsegueixen una gran quantitat de diners.

Aquestes televisions de pagament, com per exemple “Gol TV” o “Canal+”, el que fan és comprar els drets del partit per poder retransmetre’l per televisió i la gent paga una certa quantitat de diners per poder veure’l. Gràcies a això, aquestes televisions privades obtenen grans beneficis en un sol partit. De fet, aquest clàssic s’ha convertit en el esdeveniment futbolístic més vist en la història de la televisió de pagament, amb 2.488.000 d’espectadors. A part de la gent que ho compra per tenir-ho a casa seva, alguns negocis com bars o restaurants, també compren aquest servei per poder oferir als seus clients el partit. Com a conseqüència d’això, molta gent que no té els diners necessaris per comprar aquest servei i vol veure el partit, té la possibilitat de fer-ho.

Tot i això, penso que tothom, com a ciutadà i amant del bon futbol, té dret a veure un partit tan important com aquest a casa seva sense haver de pagar. Però com que això no passarà , és evident que el clàssic s’ha convertit en un clar negoci per les televisions de pagament.

PD: 5-0 😉

Gerard

Dilluns, molts van disfrutar d’un gran partit de futbol entre el Barcelona i el Reial Madrid. Jo no el vaig veure perquè no tinc televisió de pagament. Però no pretenc parlar del partit en si, sinó que vull parlar de la importància que se li va donar al partit fora del món del futbol.

A mi no m’importa que durant una setmana abans de l’anomenat “clàssic”, en els diaris i notícies d’esports gairebé només es parli del partit, ni tampoc que se’n facin programes especials. Però sí que m’importa que repercuteixi tant com ho va fer fora del món del futbol. I és que per a mi, les conseqüències del partit van passar la línia de l’estupidesa, semblava que el dimarts s’acabés el món.

Perquè m’entengueu, us posaré exemples personals o propers a mi. Dilluns jo no vaig entrenar, ja que començo a les 21:30 i el partit començava a les 21:00. Però així i tot, no ho trobo bé, hi havia gent del meu equip que volia entrenar, però com que el club va decidir que no hi hauria entrenaments a causa del partit, es va suspendre el meu entrenament i els de després. Deixant a part els entrenaments, el meu pare tenia una reunió important, però es va aplaçar ja que els seus clients havien de veure el partit. I estic segur que es van suspendre molts entrenaments, reunions i compromisos, i fins i tot, es van arribar a tancar botigues abans d’hora a causa del “match”. I això, si tota la gent tingués interès per veure el partit, ho trobaria bé, però com sé que no és així no hi estic d’acord.

Per acabar, jo penso que tot i que va ser un bon partit (sobretot per als del Barça), se li va donar massa importància. I no només importància fora del món del futbol, sinó també dins. Ja que es va parlar massa d’un partit que, tot i ser un clàssic, no era tan trascendental per a la lliga.

David

Segur que moltes vegades heu caigut en un estat d’ànim una mica baix, d’això en diem tristesa. Pot aparèixer per moltes raons: una simple discussió, una baralla, un malentès, la falta d’algú o alguna cosa, una decepció…

Quan estàs trist és el moment en que la gent del teu entorn que t’estima i es preocupa per tu t’ajudi a passar aquest mal moment. Si de veritat t’estimen faran el possible per animar-te, intentant que ho oblidis per una estona i ajudar-te a arreglar les coses encara que no hi estiguin implicats.

Personalment quan estic trista l’única cosa que em funciona i m’ajuda a sentir-me una mica millor és desfogar-me, ja sigui cridant, plorant, rient o cantant; qualsevol d’aquestes coses serveix. Cridar: em va molt bé quan sento impotència i no sé què fer. Plorar: ploro quan de veritat estic molt malament sigui per la circumstància que sigui. Riure: em serveix per oblidar-me una estona dels problemes i normalment em passa quan estic amb les meves amigues, que intenten fer el possible perquè no hi pensi. Cantar: canto quan crec que s’arreglarà i no em preocupa massa la situació.

La tristesa és un sentiment molt desagradable que et pot provocar molts maldecaps. Ara mateix no puc dir res més perquè el meu estat d’ànim és bastant baix. M’agradaria que reflexioneu sobre el que sentiu, perquè moltes vegades no és culpa vostra i les circumstàncies fan que el vostre estat d’ànim canviï a negatiu i apareix aquest sentiment.

Marta.

S’acosten els exàmens finals i estic molt nerviós, ja que tinc por de suspendre alguna assignatura i l’hagi de recuperar. El meu pare sempre em diu que estudiï, i que no jugui tant, però…siguem sincers, és molt avorrit estudiar.

El problema és que no tinc gaire temps; entre els meus entrenaments, els entrenaments dels nens petits i el Da Vinci, no tinc gaire temps.

El que això té de bo és que la setmana següent tenim tres dies de festa per quedar amb els amics i disfrutar-los al màxim, perquè gairebé no tindrem cap examen.

El meu pare i el meu tiet, diuen que si suspenc alguna assignatura per les vacances de Nadal, passaré unes males vacances, ja que hauré d’estudiar per recuperar-les durant el segon trimestre.

Quins nervis!

Sergi