LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ja fa un mes, va ser el meu aniversari. Amb les amigues vam celebrar-lo fent un petit sopar, així és com acostumem a festejar-lo entre nosaltres. Tot va anar molt bé, vam riure com sempre i vam marxar cap a casa. L’endemà, que era el dia de l’aniversari, em vaig aixecar i vaig veure una petita postal sobre la taula, on hi deia: Avui t’espera un gran dia!. Vine a les 13.30h als pins de Can Silva. No estava firmada. A l’hora que em citaven, vaig ser allà. Tota l’esplanada era plena de papers de colors on em felicitaven. De sobte vaig sentir unes rialles conegudes, vaig alçar el cap i un grup de noies van venir corrents cridant: “felicitats!”. Eren elles, les meves amigues. Jo molt sorpresa em vaig posar vermella com un tomàquet. Em van entregar uns regals d’aniversari i van començar a treure tovalles, begudes, estris i molt de menjar. M’havien preparat un picnic sorpresa! Quina il·lusió, mai m’ho hauria imaginat.

Va ser un dels millors aniversaris que he passat mai, gràcies a la bona companyia i a l’ambient. Un altre cop gràcies noies per aquell diumenge diferent que em vau fer passar.

Maria

Des de que vaig sentir que ja es començaven a obrir les pistes d’esquí, cada dia tinc més ganes d’anar esquiar. Potser és un dels únics esports que em surten bé i a més a més m’encanta.

Quan vaig a esquiar em llevo molt aviat, a les vuit o així. Em poso la roba de sota l’equip amb molta son i mandra mentre em vaig repetint interiorment que val la pena abandonar el llit calentó per el que ve després. Esmorzo una mica i marxem amb el cotxe cap a les pistes d’Espot, que son les que anem sempre ja que estan a prop d’Esterri d’Àneu i surten força bé de preu. A aquelles hores el sol ja ha sortit gairebé del tot.

Quan ja tenim els forfets i els esquís posats pugem al telecadira que ens porta a dalt de la muntanya. Dura uns minuts en els que encara sento més el fred, que em congela les parts de la cara que no he pogut tapar ni amb el buff, i m’entra per tot el cos. No és fins que poso els esquís a terra per baixar del telecadira, i començo a remar amb els pals per sortir del mig, que entro en calor. Faig unes baixades tranquil·les per la pista blava i començo a agafar el ritme. Al principi em costa moure’m i he de recordar-me de parar atenció als trossos de gel o pedretes que hi pugui haver pel camí. Encara hi ha alguns trossos gelats i no puc evitar derrapar una mica. Em passo una o dues hores baixant per totes les pistes blaves, fent classes a les meves germanes o a la meva mare, i tractant de superar-me a mi mateixa perfeccionant l’esquí paral•lel. A finals del matí, quan la meva mare ja està cansada i prefereix quedar-se a les pistes més fàcils amb la meva germana petita, la meva germana mitjana, el meu pare i jo pugem a les de dalt de tot, les vermelles i negres. Les vermelles no em resulten gaire difícils, baixo davant la meva germana i el meu pare, que prefereix no córrer, i intento baixar amb la mateixa lleugeresa que amb les blaves. M’encanta notar cada vegada més seguretat quan em deixo envelar, notar com els esquís tremolen perillosament amb cada irregularitat, però que tot i així els puc dominar. És genial la sensació que provoca l’aire al fregar-me, la manera amb què em sento lliure, lliure al dominar la neu sota els meus peus i sentir que res em pot aturar. Res excepte una d’aquestes caigudes fatals de les quals sóc conscient en cada moment que puc patir. Però tot i així m’arrisco.

Amb les negres m’hi esforço molt. Són com un examen per mi, per veure el nivell que tinc. Allà no m’importa la velocitat, sinó la tècnica, perquè com més ràpid baixo les negres més malament ho faig, més em descontrolo.

Recordar totes aquestes sensacions fa que m’augmentin les ganes de veure la neu. Aquest pont no hi he pogut anar, però espero que per Nadal si.

Júlia

Jo, sóc una persona que no acostuma a recordar-se del que ha somiat, però avui ho he fet. En despertar-me m’ha vingut al cap aquell estrany somni en el qual he estat pensant tot el dia.

En aquest hi apareixien d’alguna manera o altra les meves pors i els meus desitjos més profunds.

Desprès de reflexionar sobre que és realment un somni, he arribat a la meva pròpia conclusió de que un somni és com una finestra que et permet conèixer-te millor a tu mateix, una oportunitat de viure una altra vida paral·lela a la real on pots ser qui voldries ser o bé tot el contrari, el que et fa por ser, és una línia de comunicació entre tu i el teu subconscient…

Suposo que la paraula somni pot ser mol extensa en significat, fins i tot infinita, tothom li pot donar el sentit que vulgui.

Cada persona té el seu propi edifici amb milions de finestres diferents a les de qualsevol altra persona, potser són verdes o blaves, grans o petites, de fusta o bé de plàstic, en fi, el que vinc a dir és que hi ha molts estils de finestres i sobretot de somnis.

Marta

La juventud es un proceso que nos engloba en aspectos como la madurez física y social en uno mismo, por ejemplo siempre nos estamos mirando si somos perfectos, principalmente en el físico de uno mismo, a través de este proceso cada vez vamos madurando, y además vamos corrigiendo los errores que hemos cometido.

Uno de los procesos más complicados en la juventud puede ser la independencia de casa de tus padres, ya que conlleva dificultades domésticas y económicas pero a la vez también te ayuda a crecer como persona.

Cuando te independizas ya no tienes tanta protección de tu familia y has de aprender a solucionar tus problemas por ti sólo.

Las etapas de la vida hasta ser adulto son de 0-12 niño / 12-18 adolecente / joven 18-__ adulto.

En la etapa de niño entendemos por salir a jugar, solamente a entretenernos, y por lo cual a veces no nos damos cuenta de los errores que hemos cometido.

En la etapa juvenil entendemos, que ya puedes escoger en salir de fiesta, ir a tomar alcohol, ir a fumar, decidir estudiar o trabajar, es decir empezamos a decidir.

Tonny

L’altre dia estava a l’ordinador, tranquil i relaxat. Quan de sobte es va bloquejar. Ho vaig intentar tot perquè es solucionés, però tot va ser en va. Tota la tranquil·litat es va convertir en ira i el relax, en estrès. Vaig decidir desconnectar, i anar al carrer a passejar el meu gos.

Estava fent el recorregut habitual, quant em vaig aturar a observar la lluna, el cel, i la fosca nit. Però se’m va passar per alt una estrella solitària. Era l’estrella més bella que m’hagués pogut mai imaginar. Brillava amb més força que la pròpia lluna i, alhora, era més fosca que l’obscuritat. Era l’única que hi havia aquella nit, però semblava com si anés a perdurar, les nits i els dies, les setmanes i els mesos, els anys i les vides. Era la brillantor de la bellesa, i la foscor de la soledat

En tornar a casa l’ordinador va funcionar un altre cop i l’estrella es va fondre amb l’arribada de l’alba. Des d’aquella nit, sempre que vaig a passejar el meu gos, observo el cel i busco la meva estrella. No l’he tornat a veure, però li agraeixo aquell ànim especial que em va regalar, just, quan més ho necessitava.

Jordi

Dir adéu a algú és fàcil quan saps que l’endemà el veuràs, però haver de dir-li a una persona que saps que no la veuràs fins al cap de molt de temps o mai més no és tan simple. Suposo que a tots ens ha passat, que hem deixat enrere a una persona estimada sense cap problema, potser perquè havia de passar o potser perquè ens era igual. En la nostra edat cap endavant, quan comencem a veure que les coses no són tan fàcils com sembla, dir adéu a una persona estimada és molt més difícil del que ens resulta.

Molta gent té diverses històries que explicar sobre amistats que té o ha deixat de tenir. El millor que un pot fer és recordar tot el que ha viscut i veure que cadascú tenia amics dels quals no es podia separar, i adonar-se que ara ja no els considera amics. Jo he perdut a molts amics, però de mesura que avança el temps comprenc que, amb la gent que ara em relaciono és molt diferent a la d’abans. Suposo que si em relacionés un altre cop amb aquelles persones a les qui havia estimat veuria que han canviat molt la manera de ser i que, ara, les trobo molt diferents a qui recordava.

Espero que tots els amics i amigues que he tingut i ara ja no recordo ni el nom continuïn amb el camí que havien triat orgullosos. Ara tinc amics i amigues que molta gent els agradaria tenir i estic content de saber que sempre els tindré al costat passi el que passi.

Ricard

L’hivern ja és aquí, l’època més familiar i emotiva de l’any on els dies són més curts i les tardes més fosques. El fred recorre els carrers i la neu es comença a veure en algunes muntanyes. Les llars de foc són enceses i la sopa calenta a la taula.

El Nadal s’apropa, només queden un parell de setmanes. Per tant és l’hora de guarnir els carrers i de preparar-se les nadales per guanyar-se uns calerons.

S’oloren els torrons i les neules de les paradetes nadalenques. Tant pares com fills enllesteixen la casa, adornen l’arbre i munten el pessebre.

Els dies passen ràpid i a casa els avis les famílies es reuneixen.

Els nens canten, juguen i ballen, mentre el sopar gairebé és a punt. El menjar és deliciós, però n’hi ha tan que han de ser moderats, per no acabar tips.

L’endemà altre cop es reuneixen a taula per el dina de Nadal. L’harmonia regna a les cases. Tothom és feliç. Els petits detalls uneixen més a la família.

El dia 31 és cap d’any, la gent celebra l’últim dia d’aquests 365. Quan la nit arriba han de tenir a punt el raïm , perquè quan siguin les 12 hauran de donar-se pressa per menjar-se’l al so de les campanades. Brinden amb xampany per el nou any, perquè sigui millor que l’anterior.
Pocs dies després els pares s’afanyen per comprar els regals de Nadal, ja que els reis mags arriben. Els nens són contents. A la cavalcada els nens segueixen les carrosses dels reis i al arribar a plaça esperen el seu torn per entrega’ls-hi la seva carta. De bon matí es troben amb la generositat dels nostres reis mags i aprofiten per jugar amb les joguines fins que tornin a l’escola.

Sandra

Se m’escapen moltes coses de les mans, les mans les tinc calentes, després humides, després una suor freda… ¡agost em tambaleges! Calor intensa, humitat sufocant.

Al compàs de la música que sona combatem l’espera del temps lliure. El ritme ve donat pel soroll del gel als gots, l’alcohol acompanya les nits, és l’única forma que tenim de viatjar lluny sense moure’ns d’aquí. La matinada amiga i confessora, secrets guardats en l’alba, la clau no entra al pany: ens espera un dia de ressaca. Vaig dir massa coses, sempre passa quan tens aquesta sensació estranya de falsa llibertat, tot importa menys, tot és una mica més igual. Ara…! ja és molt tard !

I que busques en les meves paraules? el recolzament de la veritat… en l’alcohol tot és fals. T’ho explico amb un somriure i va ser vertaderament amarg. Els secrets volen i van deixant rastre, a cadascú li toca una paraula i amb ella fa la seva pròpia imatge. No t’ho creguis, no em creguis, deixem-ho de costat. Un altra ronda, ¿A qui li toca pagar?

David

Hi ha gent que es pregunta “què passa després de la mort? ” i jo abans era un d’ells. Cada nit em preguntava: ” Què vindrà després de la mort? No es pot fer res per esbrinar-ho?

Quan era petit, més o menys entre els 5-8 anys, no m’ho podia treure del cap i no podia dormir. Quan intentava dormir m’imaginava que després de morir no tindria ni sentiments ni pensaments. En canvi ara ja no hi penso tant però quan se’m passa pel cap em costa molt deixar-hi de pensar.

Eren pensaments dolents però els he pogut canviar a bons. Ara el que intento fer quan penso amb què vindrà després de la mort és imaginar-me que continuarem vivint sense cos però seguirem vivint amb l’ànima.

Àlex

Al contemplarla uno se siente liberado y siente que forma parte de ella. En momentos como en el que nos paramos a contemplarla es cuando uno intenta dejar la mente en blanco y alcanza la serenidad; y piensa que profundamente se da cuenta de lo absurda y represiva que es la sociedad, de lo atrapados que estamos, de lo necesario que es un encuentro como ese. Pararte a mirar un paisage, o estar minutos contemplando una planta animal o insecto…

La naturaleza es armonía. Pero, ¿que es armonía? ¿Existe la armonía, o solamente existe en nuestras mentes? ¿Es esto bonito, o es la mente humana que lo hace correspondiente?

Todo está en la mente, todo es psicológico. Lo bonito no es ese paisaje, flor o lo que quiera que sea. Lo bonito es la reacción de nuestras mentes si nos paramos a observar, a contemplar, a cavilar…

Celia.