LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Moltes vegades un jove passa per moltes situacions que no el deixen viure totalment feliç. Aquestes situacions poden ser familiars, estudiantils, personals com poden ser els fets que passen a la vida quotidiana, que et deixen sense ànims de seguir endavant… sense ànims de somriure o de parlar amb ningú! Aquests estats d’ànim són els que em passen moltes vegades… Puc estar totalment content i als 2 minuts estar trist… simplement per alguna cosa que hagi sentit o alguna cosa que m’hagi passat… i em pregunto si seré l’única persona a qui li passa això. Tinc un caràcter força descontrolat i quan se’m fica alguna cosa al cap, sempre ha de ser el que jo vull i gairebé sempre me n’adono que estic equivocat. L’adolescència no és una època gens fàcil per mi, sobretot si tinc una personalitat tan forta que no em deixa expressar amb claredat el que veritablement vull fer. Tinc un nus al cap, un nus que no em deixa pensar en res més que en el futur… “Què faré quan acabi l’institut?” aquesta pregunta és tan repetida… que ni tan sols ho he sabut mai. La meva família no ha tingut mai bons estudis, han viscut a una època difícil i no han pogut mai poder anar a una Universitat, per tant no em poden ajudar gens a decidir un bon futur per a mi… A més el tracte amb ells, sobretot amb el pare, no és gens cordial… Sempre ens barallem per tot, sota el meu punt de vista, perquè no suporta la meva personalitat i això em fa ràbia. Però de la ràbia trec el voler passar de tot i que no importi res, perquè així es quan jo puc ser feliç, almenys a aquesta edat, quan encara no tinc gaires responsabilitats…

PD. Encara que la majoria del dia m’ho passi somrient, no vol dir que estigui totalment feliç, perquè, a vegades, és millor treure un somriure que explicar perquè estàs malament! 🙂

Tulio

Jo, des dels deu anys he tingut un telèfon mòbil. Me’l van donar perquè els meus pares em poguessin localitzar per les tardes en sortir de l’escola i per quan anava a donar un tomb al cap de setmana. Era un Nokia 3310, com els hi diem ara “Tochacos”. No tenia colors, només brillava la pantalla per poder llegir el contingut i tenia unes llumetes al teclat. Cada vegada que em trucaven sonava un “tono” i vibrava. En aquell temps era el millor que es podia tenir.

Al llarg del temps, la telefonia ha anat avançant molt ràpidament, hi ha una gran varietat de telèfons mòbils. Cada marca té la seva característica que els fan destacar, com el 3G, wifi, càmera de fotos amb una gran pixelada, el fet de que sigui tàctil, etc. Però el principal servei és el de poder-nos comunicar a cada moment encara que estiguem a l’altre punta del món.

Avui dia, a l’hora de comprar-te un mòbil no vas segur, perquè penses “Si ara em compro aquest, el més segur que al cap d’un mes en surti un de millor. M’espero o no?”. Això fa que la gent se’l canviï cada dos per tres i aquest immens negoci creixi cada cop més i més. Per exemple, cada dia en sé d’algú que té una Black Berry, per només el fet de que incorpora una mena de xat per enviar-se missatges sense gastar-te saldo. També és una bona manera de comunicació, però crec que aquest tipus de smartphone és per treballar, i tindre una altra utilitat, com rebre el correu electrònic estiguis on estiguis o Internet.

Podria ser que, en el futur acabem anant pel carrer amb una pantalleta que sens obri davant nostre cada vegada que ens truquin? O anirem amb un xip instal·lat al nostre cos, ja directament amb un número de telèfon?. Aquestes teories les he llegit a diferents llocs, i penso que podrien ser certes i raonables, mai se sap. Com ja he dit abans, aquest invent va avançant, tot gràcies a la tecnologia.

Alba Larrosa

Sobre què escriure? Escriure sobre tu, sobre mi, sobre ells. O descriure un sentiment? descriure l’amor i l’odi, l’amistat, la culpa i l’alegria, la enyorança… Descriure el moviment de les fulles d’un arbre, descriure un cel negre o el color de la pell d’una dona nua. Escriure sobre herois i també sobre malvats. Escriure sobre desgraciats, escriure sobre muses o sobre reconeguts artistes ja morts. Homenatjar la memòria d’aquelles persones perquè siguin recordades. Narrar una sensació, descriure el sabor de les salades llàgrimes o sobre el reconfortant que resulta, en un 11 de gener, sentir el vermell calor d’una estufa. Escriure sobre el que voldríem, el que reivindiquem. Escriure del que coneixem o deixar volar la imaginació?

Tots, en algun moment de la nostre vida ens ha vingut la idea d’un llibre que no hem arribat a escriure mai. Com aquell desig que mai va conèixer el petó o aquell dècim de loteria que mai va ser premiat…

Tan se val el que escriguis. El repte es tenir la valentia de fer-ho. “Escriu”. Es increïble com hi ha moments en els quals no surt ni una sola paraula, impossible, incapaç de ser escrita. En canvi hi ha moments -en els que els podríem anomenar “divins”- que res t’atura. Són aquells moments en que les paraules surten per si soles, una força les impulsa perquè neixin.

Està clar que escriure és un art. Però això vol dir que tots fem art? O crear es un dret reservat per alguns pocs? En cas de ser així… què ens espera als demés, els que sabem que no tenim res a fer amb les grans ments dels genis? Suposo que res.

Jo, no escriuré sobre res. Alceu la vista! Oi que he escrit un text?

Maria Lorente

El dia del teu naixement és especial. Les dues primeres persones que et miren de dalt a baix i diuen ‘’quina nena més bonica’’ són els teus pares. Tota la família plena d’alegria, pensant, ha nascut un nou ésser en aquest món, on potser farà una acció bona o dolenta. Però i si fos diferent?

El dia del meu naixement, les dues primeres persones que em van veure van ser ma mare i el meu tiet. Joan, el meu pare, estava de festa amb els seus amics. Ma mare per una part estava contenta i per una altra no. Havia donat vida a una altra persona, on compartir emocions i sentiments. Però digueu-me, creieu que el meu pare cuidarà de mi? Aquesta es la primera preocupació que va tenir me mare.

Van passar dies, mesos, i ella ja no ho suportava més. No venia durant dies, nits on es barallava amb altres persones, i va decidir enviar-lo a la ’’merda’’ i deixar les maletes davant la porta. Quan jo m’anava fent gran, el meu pare s’anava fent més petit. Els divendres, i alguns cap de setmana, era per ell l’única opció que tenia d’estar amb nosaltres. Aquests dies se’ls passava bevent, fumant i sortint de festa amb els seus amics. Per alguna casualitat, varis divendres ens venia a buscar, i ens deia que ens estimava molt i que no va poder vindre per raons de treball.

Algunes persones reflexionen sobre els seus errors i canvien oposadament la seva vida. Ell va canviar, però a pitjor. Cada vegada fumava i bevia més. Ma mare s’encarregava de mi i del meu germà. Quan jo tenia 7 anys, un dia, veníem de comprar, i portàvem tantes bosses que la majoria se’ns va caure. La seva primera reacció, abans d’agafar el menjar, va ser plorar. Jo en aquell moment no ho entenia, però quan em vaig fer més gran, sabia que ella va plorar d’impotència, de no tindre cap ajuda a l’hora de cuidar-nos. Aquest moment el recordaré tota la meva vida.

Divendres de 2004, sonen les campanes. Ma mare després de dinar ens dona la noticia que el nostre pare ha mort. El meu germà i jo no sabíem si plorar o riure. Perquè si comences a reflexionar i a pensar, el nostre suposat pare no ha fet res per nosaltres. Si et dic la veritat, la meva vida amb o sense ell serà la mateixa.

Al cap d’uns quatre anys aproximadament, ningú encara va ocupar aquell petit i a la vegada gran tros en el cor de me mare. Ella es sentia frustrada, ningú mai ha ocupat aquell tros de cor que significa molt en la seva vida. Fins que un dia, va aparèixer el seu amor. Es deia Jordi, era educat, tenia molta cultura, com si en la segona guerra mundial ell va estar allà present lluitant…

I ara dissabte de 2010, ens trobem en l’Hotel Casa Fuster, en la cerimònia de la meva mare i d’en Jordi. La família i juntament amb els amics, ploren i celebren l’amor que hi ha entre ells dos. Ara si, en Jordi ha ocupat aquell petit i a la vegada gran tros del seu cor.
Sincerament, agraeixo haver nascut.

Clàudia Gómez

Quan el cel s’ennuvola, tot al teu voltant canvia i ja pots estar del tot segur que aquell dia serà un dels pitjors de la teva vida.

Sona el despertador, em llevo feliç de ser qui sóc, sense imaginar-me el que em passarà. M’aixeco i em dirigeixo al lavabo. Encara amb els ulls tancats, em començo a desvestir. Em poso dins la dutxa i engego l’aigua que em regalima per tot el meu cos nu. Una pell blanca es descobreix sota l’espuma. Apago l’aigua i em vesteix-ho. Em miro al mirall, em pentino i em pinto una miqueta perquè no es notin tant les olleres d’ adormida que porto. Em bec el got de llet i me’n vaig cap a l’ institut.

Un dia com qualsevol altre. Comencen les classes. Les dues primeres hores passen molt ràpid, no me n’adono i ja és l’hora del pati. Plou i no podem sortir, em topo amb un amic i hi parlo una estona. De sobte una esgarrifança em recorre per tot el cos. Sense saber perquè una imatge em ve el cap, un record, un altre, un sentiment, una llàgrima i de sobte recordo que avui fa anys que es va morir. Trobo a faltar el meu avi. La persona que més necessitava, el que m’entenia, m’escoltava i em comprenia, el que em protegia i m’estimava, trobo a faltar els petons que em feia quan en veure’m notava que no estava bé i em posava a plorar, les seves abraçades, la seva veu greu que desprenia una tranquil·litat i serenitat que ningú més té. No se perquè però ja no és el mateix. Les hores van passant i les classes s’acaben.

Torno a casa amb un buit immens a dins. “On és?” “Perquè ha passat?” i milions de preguntes més sense resposta. Mai sabré perquè però aquella persona que tan estimava un dia va decidir abandonar-me i marxar, potser per voluntat pròpia perquè ja era molt gran i deia que ja li tocava, o potser no, perquè en el fons no em volia deixar mai, però se’n va anar. Un munt de llàgrimes m’inunden els ulls, no puc parar de plorar i per molt que em tanqui a l’habitació, la meva mare em sent, entra, m’abraça i em fa un petó. Em tranquil·litzo una mica i amb molt d’esforç aconsegueixo deixar de plorar. Llavors toca fer la feina més dura i dolorosa que he fet mai, toca oblidar. Llavors sí, el temps t’ajudarà.

Et pot arribar a fer tant de mal un simple record ?

Marta

Cada vegada, les persones van evolucionant, no tan sols ells, sinó també la nostre tecnologia. Aquest fet és molt curiós perquè abans, les coses es feien a mà, si havies d’enviar alguna cosa, l’havies d’enviar per carta o, molt rarament, per coloms missatgers. En canvi, avui dia, les coses han evolucionat tant, que tot, o quasi bé tot, es pot fer a través del nostre ordinador.

D’aquí a uns anys, la gent ja no farà servir la gasolina per fer funcionar el seu vehicle, sinó que farà sevir l’electricitat.

A més a més, les persones s’estan adonant que estan contaminat el planeta, i crec i estic convençut que estan fent això per millorar la nostra condició de vida i la “salut” de la Terra en si.

Si no és així, ho contaminarem tant que quasi no podrem respirar un aire tant contaminat, i vés a saber si podríem viure en un món així.

Jo crec que per això estan mirant altres planetes (com ara Mart) per així trobar un altre planeta si aquest s’acaba contaminat del tot.

Peró, la gent s’adonarà que el nostre planeta corre perill? S’adonarà amb el temps suficient per poder canviar-ho o serà massa tard?

Jo espero que la gent s’adoni, però, la meva pregunta que m’estic fent ara mateix i que segurament me la faré fins que la gent s’adoni és:

S’adonarà la gent a temps?

Sergi

No hi ha dia que no em queixi per alguna cosa. Si un dia no em queixo pel que toca per sopar, ho faig perquè no em deixen sortir. El cas és que mai en tinc prou, sempre hi ha quelcom que trobo que falta. Quan em queixo no m’aturo mai a pensar en el que tinc, no ho sé valorar.

Per fer-ho m’haig de posar a escriure un escrit com aquest. És aleshores quan m’adono que visc en una societat privilegiada. Tinc una bona educació, disposo de sanitat pública, tinc un sostre per dormir, cada dia tinc tres àpats esperant-me a taula, etc. El cas és que tinc tot el necessari per viure i més. A tot això se li ha d’afegir la despreocupació amb la que visc, ja que els pares s’encarreguen de tot, jo només em limito a estudiar i ajudar en algunes coses de la casa.

No tothom pot dir que té tot això. Hi ha gent que viu en pèssimes condicions, i no es queixen. Simplement es limiten a lluitar pel que necessiten per sobreviure. Aquest és el tipus de gent que realment valora el que té. I després d’aquesta reflexió que en poques ocasions faig em pregunto: ho haig de perdre tot per veure el que tinc?

Laura

Era onze de setembre: un dels pocs dies que no em va costar aixecar-me del llit. Tot el que representa aquell dia m’impulsava a aixecar-me, encara que volgués seria difícil oblidar-me’n, per no dir impossible.

En menys d’una hora ja era al tren, camí de Barcelona. A l’estació m’hi estaven esperant els amics carregats d’estelades i ànims per afrontar aquesta jornada de lluita. Un cop a Barcelona ja eren les deu del matí, ens vem tirar el matí amunt i avall entre parades, símbols, banderes, himnes consignes i discursos molt emotius.

Ja era l’hora de dinar; tanta passejada per la ciutat ens havia cansat i estàvem afamats, així que vam parar a dinar al parc de la Ciutadella. A les cinc començava la manifestació i ja ens impacientàvem, el recorregut era des de la plaça Urquinaona fins al Fossar de les Moreres.

Ja érem a la manifestació. Veure’m envoltat d’estelades, senyeres i pancartes em despertaven els sentiments, notava com si la terra s’alcés per alliberar-se. Els ànims s’anaven escalfant. Cada cop hi havia més exaltats. Les consignes a favor de la independència havien donat pas a crits de provocació a la policia. Per tot arreu contenidors, papereres i cotxes esclataven en flames. Des de totes les bandes començaven a carregar més i més antiavalots. Les pilotes de goma xiulaven per tot arreu, la gent va començar a córrer i a empènyer-se. Els que queien o quedaven ressagats eren persones sense opció alguna,  víctimes d’una brutal pallissa policial. Un cop ens vam poder refugiar pels estrets carrerons del casc antic ja no els vam veure més.

A la nit feien concerts a l’Arc de Triomf, i no hi vam faltar, era l’hora de disfrutar la nit i donar gràcies que ni jo, ni cap dels meus companys havien resultat ferits. Després d’una gran festa i un llarg dia, vaig arribar a casa i em vaig adormir només estirar-me al llit.

Pol Gonzàlez Hosta

Miro fotografies de fa temps… M’adono de com ha canviat tot: el temps, les persones que estaven al teu voltant, la teva manera de veure el món, la teva personalitat…

Començo a preguntar-me si en comptes de haver fet el fet, hagués triat de fer aquella cosa d’una altra manera. Aniria ara tot bé? O pel contrari malament?…

A gairebé totes les fotografies de fa anys surto somrient. En aquella època estaves tot el dia jugant, encara que fos amb desconeguts. La “mama” i el “papa” t’ho feien tot, no t’havies de preocupar de res.

La qüestió és que el temps avança. Poc a poc, ens anem desenvolupant. Uns creixen rectes, i uns altres amb el temps es van torçant fins a caure.

Si no penses en tu mateix, qui ho farà?

Aina

Avui dilluns he anat a entrenar, i just després de canviar-me ha entrat el coordinador. Ens ha dit que tenia una cosa important a dir-nos, de cop, tots ens hem aturat i hem parat l’orella. Ha començat el seu discurs dient que, no ens havíem de prendre malament el que ens diguessin i que donaria igual la decisió, nosaltres ens hauríem de seguir esforçant de la mateixa forma.

El cas es que s’havien de dividir l’equip, per fer-ne dos (l’ A i el B), un dels quals seria més competitiu que l’altre. Tothom esperava anar a l’A, però ben bé tots sabíem ja qui aniria al A i qui al B. L’ A acostuma a ser el equip més bo, o com a mínim amb més bons jugadors, i el B és el que té els jugadors que no ho fan tan bé, o que no tenen lloc en l’ A. A mi m’ha tocat anar al B, cosa que ja suposava, però m’esforçaré igualment, per sort hi anirem quatre amics. L’entrenador que ha tocat al B se’l veu molt motivat, amb ganes d’ensenyar-nos, ens ha dit que si tots ens esforcem, ho podem fer bé.

Les conseqüències de formar el B han sigut, que alguns nois ja es veien al A, i no ha estat així, per culpa d’això han sentit impotència, s’han frustrat les seves idees. Però jo crec que si tots al B ens esforcem i fem pinya, podem jugar a futbol.

Raúl