LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Un simple botó amb que canvia tota la meva vida. Centenars de notes musicals en que et fan sentir diferent… Centenars de cançons que et recorden fets del passat, èpoques per les que vas passar… La mescla entre els sons i silencis, entre la melodia, l’harmonia i el ritme… Ganes de cantar, de pujar el volum, de ballar, de saltar com una boja. Ganes de oblidar-te de tot els mals. O ganes de plorar, de quedar-te asseguda recordant, pansida, regalimant un mar de llàgrimes…

Posar cançons de salsa i que se’t moguin sols els peus, o posar musica rap, i sentir la prosa amb ritme…

Cançons reflexives, on t’imagines paisatges amb infantesa jugant, oblidant-se de tot.

I es quan em començo a plantejar una vida sense música… Sense harmonia… No hi podria viure, seria tot sense substància… La musica és essencial per a la vida, fa moure tot.

Disfruto molt escoltant música i espero que mai s’esgoti, i que segueixin fent art!

Aina García

M’encanta mirar el cel de nit.

Quan és de nit, moltes vegades m’estiro a la gespa del jardí de casa i miro el cel. Milions d’estrelles apareixen davant dels meus ulls; brillants, unes més grans que d’altres , espectaculars i encisadores.

Puc passar-me hores mirant-les, escoltant el silenci i imaginant-me les històries del passat, pensant si aquella forma part d’una constel·lació o si és una simple estrella, si té nom i història o no en té, i si no en té me l’imagino amb els ulls tancats, escoltant el silenci. També em pregunto si algú des de l’altre punta del món hauria fet el mateix que jo… , si també hauria vist aquella estrella tant brillant… i moltes altres coses.

Al meu pare també li agrada mirar el cel de nit, de fet, quan jo era petita, moltes vegades em portava a la muntanya i m’explicava les històries que s’amaguen a darrera de cada estrella. El cel és espectacular, hi ha dies que veig més estrelles que d’altres. Fins hi tot he vist estrelles fugaces, i els he demanat un desig per veure si es complia, però pocs cops he tingut sort.

Milions d’estrelles formen constel·lacions i cada una té una mitologia i una història curiosa relacionada amb el seu nom. En tenim moltes de conegudes, per exemple: l’Ossa major, visible tot l’any i coneguda també com “el carro”, per la forma que dibuixen les seves set estrelles. Cassiopea, formada per les cinc estrelles més brillants i en forma de W, i en la mitologia va ser la mare de Andròmeda i milions de constel·lacions més.

A mi, mirar el cel em transmet serenitat, pau, tranquil·litat, seguretat i és un moment en què em trobo amb mi mateixa, reflexiono sobre el què ha passat, el què he fet durant el dia o la setmana. I quan fa molts dies que no ho faig, ho trobo a faltar i ho necessito.

Per mi mirar el cel és molt especial.

Marta

Ens endinsem al mon de les formigues i trobem una estructura perfecta, en la que trobem éssers molt semblants però a l’hora molt diferents: el color, el tamany i la seva tasca dins del formiguer. Però tenen una organització perfecta. Totes treballen a l’hora per poder aconseguir un bon funcionament en el seu entorn.

I aquí es quan jo em pregunto: com es que una espècie tan “inferior” a la nostra, pot tindre una organització tan bona? Per que les formigues no es maten entre elles? Com es que elles no han creat una bomba nuclear? Potser no tenen la necessitat de crear coses que nomes les perjudiquen?. Tanta tecnologia no ens serveix de res, ens estem tornant tontos!
Només sabem matar-nos entre nosaltres per aconseguir el que volem. I no ens importa fer patir la gent que hi ha al nostre voltant, ni la que hi ha a l’altre punta del mon, perquè l’avarícia ens consumeix.

Podem crear una màquina que ens substitueixi a la feina, i fer fora 300 treballadors de la fàbrica perquè ja son innecessaris i el cap s’estalvia la pasta que hauria de pagar a aquests treballadors. No ens adonem que cada cop tenim na qualitat de vida mes baixa perquè intentem estalviar-nos feina amb les màquines. No son una eina, són les que fan tot el treball.

Però vivim amb masses coses, que fan que cada cop li donem menys valor a el que realment importa. I potser, si no creguéssim que som tan superiors i ens paréssim a observar als éssers que hi ha al nostre voltant, trobaríem una forma d’organitzar-nos i de fer que tots visquéssim amb allò bàsic, però això no importa, ja que no interessa que tothom tingui de tot. Les formigues viuran tranquil·les i nosaltres acabarem matant-nos sense remei.

Clara

Aprender consiste en absorber y transmitir ideas, conocimientos e información.

Aprendo de todo aquello que absorbo yo por mí misma -mi propia mente-, pensando y llegando a conclusiones.

A lo largo de la vida cambiamos mil veces de manera de pensar. Cuando nacemos estamos totalmente desituados. No sabemos quiénes somos ni que hacemos aquí: no nacemos con personalidad. Entonces podríamos decir que la vida consiste en situarnos; y crear cada uno nuestra propia personalidad; conocernos a uno mismo; encontrar qué es lo que nos gusta hacer y para qué servimos cada uno de nosotros según la cualidades físicas y psíquicas que hemos dotado.

Y todo esto lo logramos gracias a todo lo que vivimos, vemos, hacemos, pensamos y reflexionamos. Todos los distintos conocimientos que absorbemos de todo eso que experimentamos. (opiniones adversas, reacciones delante de según qué situaciones, etc..)

En los demás vemos todo lo que no vemos en nosotros mismos. En los demás vemos, igual que en nosotros, cosas que nos gustan y otras que no. Nuestro cerebro hace como una selección de esas cosas que nos gustan y nos atraen o por lo que nos decantamos, y vamos entonces cogiendo semejantes ideas que vemos en los demás, de distintas personalidades -un poco de aquí, un poco de allí-; Y LA MEZCLA DE TODO ESO DA COMO RESULTADO LA PERSONALIDAD DE CADA UNO. Y eso nos lleva a pensar que no hay dos personalidades iguales en el mundo, puesto que nadie piensa igual, nadie tiene los gustos exactamente igual, y no hay dos vidas iguales. [todas las mentes son distintas]

Y la conclusión de todas estas conclusiones es que…

“…somos todo aquello que hacemos, todo lo que vivimos, somos lo que vemos, lo que absorbemos y transmitimos, lo que pensamos y reflexionamos. Todas aquellas conclusiones a las que llegamos, somos aquello que nos atrae, somos lo que ideamos y parte de lo que idea el resto de la gente. Somos lo que hemos disfrutado y sufrido, lo que hicimos bien y lo que aprendimos de aquello que hicimos mal. Somos lo que damos y recibimos. Y si todo eso es vivir…

SOMOS VIDAAAAAAAAAAAAAAA!!!

Celia

Avui, quan anava a fer l’escrit, i anava a escollir un tema, m’he recordat del meu canvi de casa i he pensat en la dificultat de canviar, i d’innovar. Jo crec que els canvis costen molt de fer, però del que estic ben segur és de que una persona pot canviar. Amb això em refereixo a les decisions de cada dia, com per exemple si tu agafaves el cotxe per anar a comprar el pa i ara vas a peu. Cada decisió és un canvi del camí pel que tu anaves, segons l’exemple que he posat abans, aquest canvi ha produït un estalvi de diners en benzina, i a més no es perjudica el medi ambient. Aquests són els canvis que qualsevol pot fer i no li costa res, però després hi ha canvis més difícils, decisions que costen més de prendre, com ara podria ser deixar de fumar, si fumessis.

Aquests són canvis que tu pots escollir, però després hi ha altres decisions que tu no prens, com podria ser canviar de casa, això va ser el que em va passar. Va ser molt dur per mi, encara que era per bé, jo creia que era dolent canviar d’escola i deixar els meus amics. Al principi ho era molt, no coneixia a ningú, i com era una mica tímid, el que vaig haver de fer va ser dir-me, que la vida són canvis i que encara que no t’agradin t’hi has d’adaptar. Així doncs ho vaig intentar, però no era tan fàcil, encara recordava els amics de l’altra escola, i el que vaig haver de fer va ser treure-me’ls del cap, en aquells moments, perquè no em serviria de res pensar en ells. Aquesta va ser la definitiva, vaig fer nous amics, que ara són els meus amics, i encara conservo els d’abans. D’aquesta forma també he fet el meu camí amb un canvi que no havia escollit. Sigui com sigui el camí està format per tots els canvis que l’han traçat, escollits o no.

Raúl

Sovint quan faig alguna cosa malament em pregunto: “Haig de dir-ho als pares o bé amagar-ho?” “Què passarà si els ho explico?” Precisament aquesta darrera pregunta és la que em fa dubtar a l’hora de decidir-me.

Em fa por que reaccionin malament i em castiguin, però també hi ha la possibilitat que si se n’adonen ells sols s’enfadin i el càstig sigui més gran.

Cada vegada que haig de prendre aquesta decisió em costa decidir-me, però al final els acabo explicant la veritat. No sé perquè prenc aquesta decisió, el que sí que sé és que quan ho faig em quedo més tranquil·la. De moment, sempre m’ha anat bé explicar la veritat. Sempre ho han entès i mai m’han castigat pel simple fet d’haver-los-hi explicat. Això sí, no m’escapo d’una llarga xerrada amb ells.

En la meva opinió, és millor dir la veritat. Ja no em refereixo només al cas que acabo d’explicar, sinó a tots els casos en general. Crec que si ets sincer i ho expliques, et quedes més tranquil i et treus un pes de sobre important. Ara bé, no sempre surt bé, però al cap i a la fi cadascú és responsable del que fa i de les conseqüències que això comporta.

Laura

A l’estiu quan anem de càmping, la nostra família deixa enrere totes les comoditats a les quals estem acostumats. Això ens serveix per valorar el que tenim.

Un dia qualsevol, per esmorzar, normalment ompliríem la tassa de llet i la posaríem al microones, en canvi allà poses la llet al pot, l’escalfes amb un fogonet i la serveixes a una tassa. Quan acabes en comptes de posar-ho tot al rentaplats, vas a l’aigüera comunitària a rentar. Una altra cosa que trobes a faltar és la rentadora, ja que trigues molt rentar la roba a mà, i després costa més d’eixugar-se.

Nosaltres no portem televisió, encara que no ens suposa cap sacrifici, perquè intentem gaudir tot el temps fent altres coses que potser a casa, per culpa de la feina, distraccions etc., no fem. El nostre esbarjo allà suposa partides de cartes, jocs a la platja, excursions, parlar, llegir…

Jo crec que sempre els avenços són per millorar però a vegades l’ús excessiu de televisors, ordinadors etc, pot arribar a repercutir en la qualitat de vida en família. Per això a les nostres vacances no hem trobat a faltar mai totes aquestes coses. En canvi la rentadora, el rentaplats, el microones sí que agrairia tindre-les allà.

Ara penso com va ser de dura la vida dels nostres avis.

Gemma Cuenca

Arriba un dels pitjors dies. Et penses que les coses no poden anar pitjor del que van, penses que no tens ningú al teu costat. El món se’t gira contra tu, o això és el que imagines. Plores per la mínima cosa que et facin o que et diguin. Pagues qualsevol tonteria amb l’única persona que és allà sempre per ajudar-te. Te’n penedeixes però, tens tant d’orgull que no saps com demanar disculpes de cap de les maneres. I aquesta persona, per molt que li hagis pogut dir o fer, sempre està allà. Et pares a pensar i dius: això sí que és una amiga. Una amiga de les de veritat. Recordes tots els moments en què ella ha estat allà per ajudar-te. Et poses a contar la de vegades que heu rigut sense parar i et descomptes. T’adones del que significa per a tu.

Mai has sabut apreciar les coses tal i com les tens. Sempre has volgut tenir més del que mereixes. No saps acceptar un ‘NO’ com a resposta. ‘Ets imbècil?’, t’ho preguntes sovint, però et convences de que ho ets quan deixes escapar una cosa que tenies ja amb tu. Tornes a penedir-te’n però, igualment, tornes a fer-ho.

I ja ho diuen, l’home es l’únic que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra…

Mercè

El futbol és emoció, espectacle, passió, felicitat, alegria i angoixa entre altres coses. És un sentiment increïble on la gent el pot viure més o menys segons la persona el moment o l’equip al que animis.

Això canvia quan en una lliga de 20 equips n’hi ha dos que sobresurten molt més que els altres, que només en dos equips s’ajunta més del 80% de l’afició d’Espanya, i entre altres coses dir que aquests 2 equips multipliquen per 10 l’economia de qualsevol dels altres equips de mitja taula. Això, és inadmissible per l’anomenada lliga de les estrelles (segons els experts) però, en la meva opinió, la millor lliga del món seria una en la qual si el primer de la classificació s’enfrontés al quinzè, poguessis pensar en que aquest pugui guanyar al líder i no, com passa en aquesta lliga, l’única emoció  sigui en saber quants gols li farà el primer a l’equip teòricament més fluix. En la meva més humil reflexió personal, aquesta idea que es té del futbol a Espanya no encaixa en el que jo anomeno l’emoció del futbol. Una de les opcions que s’anomena es que es reparteixin els diners que s’obtenen de les televisions, però dubto molt que això passi, perquè segons aquest país, aquesta, ha de ser una lliga, on l’únic espectacle que podem tindre, es trobi en només 2 dels 38 partits de lliga.

Si aquesta lliga segueix de la mateixa manera de com quatre mandataris inútils l’han dirigit des de fa ja uns quants anys, em plantejaré molt seriosament si val la pena seguir una lliga on des de fa molt de temps. És batejada amb el nom de la millor lliga del món.

David De Paz