LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de que era petita m’han il·lusionat les festes de Nadal. Les esperava amb impaciència i quan finalment arribaven les gaudia fins el últim minut. Mirava enamorada les llums dels carrers, la gent abrigada i les múltiples bosses que portaven. Els detalls amb què cada botiga adornava el seu aparador i aquell arbre oblidat durant tot l’any que es guarnia amb amor. M’encantava fer les compres de Nadal. De fet em van agradar més quan vaig albergar la veritat sobre el gras amb barba blanca i els tres homes dels camells. Així podia participar en tot.

Però aquest Nadal m’he adonat d’una cosa. Que la part més incòmoda d’aquestes festes és quan algú crida:“Apa! anem a obrir els regals!”. No es fàcil fer un regal i molt menys si tens una família molt nombrosa. “Li agradarà? No li agrada?” o “ No es massa car?” Amb totes aquelles preguntes que t’atabalen finalment acabes per oblidar-te de les persones. Sí. La persona a qui fas aquell obsequi. És a dir, penses tant en que has de regalar alguna cosa que se t’oblida el que realment importa. Per exemple: Com li regales a una persona un diari, si no saps, realment, si aquella persona escriu. O també, no pots regalar un llibre si tu no l’has llegit. A més un llibre és una cosa molt personal.

Són aquest tipus de coses que acaben en un calaix de la teva habitació i anys després les trobes, les mires, una mica per sobre una mica per dins i tornes a guardar-les.
Aquestes petites coses et porten a preguntar-te si la teva família et coneix com tu creies que et coneixia. I si tu els coneixes com pensaves.

Maria

El passat 24 de desembre vaig veure una notícia que em va fer reflexionar una mica. A causa del fort vent va haver-hi una avaria que va afectar tres línies de Rodalies. Fins aquí tot normal ja que ningú té cap culpa del mal temps. El que em va dur a reflexionar van ser els incidents que va haver-hi a Martorell. Com a transport alternatiu als trens de la línia 7, van oferir autobusos que anaven de Martorell a Cerdanyola. La gent, cansada d’esperar es va començar a posar nerviosa i aquí van sorgir els problemes. La gent empenyia i cridava per poder entrar al autobús i així no haver d’esperar al següent. Només pensaven en entrar i tota la resta els era igual. El cas és que famílies amb nens petits i persones grans van ser els que en van sortir més mal parats. No s’atrevien a posar-se al mig d’aquella “batalla” i es van haver d’esperar al següent bus amb unes condiciones meteorològiques molt dolentes.

Aquesta situació es repeteix diàriament en la societat que vivim. La gent va amb presses i només pensa amb ella mateixa. Moltes vegades penso que hauríem d’aturar el nostre ritme de vida, pensar una mica en els altres, i sobretot pensar diverses vegades abans d’actuar.

Laura

Otro año que se va. Un año bastante movido. Con muchos altercados, muchas peleas, muchas desilusiones, muchas amistades perdidas. Ha sido un año de cambios profundos. Cambios irreversibles. Pienso cómo era todo a principios de año, y cómo es ahora. Miro fotografías pasadas y la nostalgia se apodera de mí. Viajo hasta aquellos días, donde todo era tan diferente, tan extraño. Revivo todo lo sucedido y una sonrisa aparece en mis labios. Sonrío y pienso: “Cómo han cambiado las cosas”. Sí. Han cambiado mucho. No sé si para bien o para mal. Sólo sé que ya no es como antes.

Todos nosotros hemos crecido, física y psicológicamente. Ya tenemos las ideas claras, ya sabemos lo que nos gusta, lo que no. Ya sabemos lo que buscamos y lo que no queremos encontrar. Tenemos a nuestros fieles amigos, personas que no cambiaríamos nunca. Creemos que vamos a estar con ellos por siempre pero, en el fondo, sabemos que es muy difícil. Queremos a nuestros amigos tal y como son. Pero a veces no es suficiente. Siempre hay algo que cambia, que se distorsiona. Y no es fácil acostumbrarse. O puede que la culpa la tenga la monotonía. La rutina es pesada y aburrida.

Creemos que los cambios no son buenos. Pero en la vida tienen que haber. Es un sistema de progreso. Nos pueden gustar o no, pero es lo que hay. Nos ayudan a madurar. Hay que saber digerirlos. No todo puede ser de color de rosa. Y por supuesto, no se puede vivir en el pasado, recordando viejos tiempos. Lo que importa es el presente y nada más.

PD: Que paséis un buen fin de año y un próspero año nuevo 2011!

Arantxa

Aquest Nadal ha sigut diferent als altres. Pot ser que sigui jo, però aquest any no he viscut amb tantes ganes aquestes festes. Sempre ha sigut una data important per a mi, que esperava amb moltes ganes que arribés, però aquest any, no sé molt bé per què, no ha sigut així.

Sempre anàvem a Tarragona per passar aquests dies i aquest any no ha sigut una excepció, el que passa que ara ja no és com abans. Els meus cosins són més petits que jo i vulguis o no ja no és tan divertit com abans, ara m’avorreixo més que de costum. Suposo que això també te a veure amb l’edat. Quan més grans som, més estona volem estar amb els amics i no tant amb la família. Al menys això és el que em passa a mi. Dies com cap d’any, que m’agradaria estar aquí i celebrar el nou any amb els amics, no podrà ser. No podré tenir aquest privilegi. Estaré amb la família que també m’agrada molt estar unes 50 persones juntes i ballar, cantar i sobretot riure molt, però amb 15 anys ja és una edat que vols estar dies com aquests sense pares perquè no et controlin tant.

A pocs dies de que comenci un nou any, crec que és hora de valorar aquest 2010. Puc dir que aquest any m’ha servit sobretot per millorar com a persona, a aprendre dels errors que he comès i millorar el dia a dia. He conegut a persones que han fet que la meva vida sigui més alegre del que era. Només puc donar les gracies a les persones que m’han fet créixer com a persona. Aquesta gent és molt important per a mi i els hi desitjo el millor.
L’única cosa que desitjo en aquest any és que sigui igual o millor que aquest i que les persones que més estimo estiguin contentes i que aconsegueixin els seus propòsits.

Marta

Hi han “adéus” i “adéus” de saludar, d’acomiadar-se, d’amor, de tristesa, de fins després, de fins mai més, de penjar el telèfon, de parlar pel facebook, de dir bona nit, etc.

Es bo pensar que un “adéu” no és per sempre. Però és molt dur dir “adéu” si saps que aquella persona no la veuràs en molt de temps o potser mai més.

Personalment prefereixo tenir l’esperança de que el/la tornaré a veure.

El temps passa i quan ja fa molt que no el/la veus, perquè potser viu a l’altra punta del món, perquè ha emigrat, o perquè ha marxat de viatge. Llavors te n’adones de quant l’estimes, de l’important que és, de quant el/la valores i finalment t’adones de quant l’enyores.

Arriba el dia, estàs nerviós/a esperant a l’aeroport. Mires el rellotge i la gent que va sortint de diferents països procedents de tot el mon… el/la veus i et fa un somriure d’orella a orella. Ell/Ella corre i tu fas el mateix per donar-li una forta abraçada i dir-li “benvingut a casa”.

En aquest moment te’n adones que no importarà dir “adéu” si al tornar a veure aquesta persona et fa tanta il·lusió i que quan se’n vagi i et torni a dir “adéu” en lloc de plorar estiguis pensant en el moment en què el/la tornaràs a veure.

Laia

En un racó et trobes tu. És fosc, i no saps com escapar-te de l’obscuritat. Estàs plorant, i no saps com deixar de fer-ho. Penses, i no saps com buidar la teva ment. Et sents culpable, i no saps com arreglar-ho. Creies que tot aniria bé, però no, i ara et trobes en aquell racó fosc solitari.

A vegades les intencions són bones, però no sempre surten bé. Vols fer el millor possible per la persona que estimes. De sobte falles en alguna cosa, i en una mil·lèsima de segon tot se’n va a la merda. Et sents frustrat i desil·lusionat. La teva intenció era que tot sortís bé.
Busco la felicitat, i no la trobo en cap lloc. Però quan la trobi ho sabré.

Clàudia Gómez Sillero

El Nadal és fantàstic! Estàs amb la família, tothom està content, els carrers il·luminats omplen d’alegria el poble i, per descomptat, la gent propera t’omple de regals. Però creieu que s’ha de gastar tant en regals només perquè sigui Nadal?

Hi ha gent que compra coses només pel fet de quedar bé davant l’altra gent. Però jo crec que no cal fer grans regals, i que només amb un per a cada persona que estimes ja n’hi ha prou i de sobres. Tampoc cal gastar-se un dineral en regals. Primera, perquè són temps de crisi i no convé gastar gaire. I segona, perquè un regal ben original que agradi a la persona a qui va dirigit és millor que un de car que no saps si agradarà.

Però tot i això, el més important és estar amb família i passar unes bones festes, amb regals o no.

Xavier Cañellas Mestres

Ens sembla una cosa per a infants, això de la carta als reis. Però suposo que també es pot convertir en una bona ocasió per preguntar-nos pels nostres desigs més profunds. Què és el que realment vull amb la meva vida? Faig el que m’agradaria fer? On m’agradaria arribar? Estic en el camí correcte per arribar-hi?

En un context on es valoren les persones més pel que tenen que pel que són, no resulta estrany que la “carta als reis” sigui sempre un llistat, més o menys llarg, del que m’agradaria tenir. O, si es vol, un llistat del que m’agradaria rebre: mai una reflexió entorn del que m’agradaria donar.

Tenim de tot, (i llencem de tot) però som el que ens agradaria ser? El problema més important, davant d’aquest interrogant, és que ens sorprèn desarmats i sense resposta, perquè encara no podem contestar la pregunta prèvia: què vull fer i ser, en realitat? Aquesta és, tal vegada, una pregunta massa ambiciosa, però segurament la podem simplificar si ens qüestionem: de tot el que sóc i faig, què no m’agrada gaire i què puc fer per canviar-ho?. Ho provem? És una altra carta als reis.

Josep Maria

Fa un parell de setmanes, vaig llegir a “www.lavanguardia.es” una notícia que em va atreure, deia així: “Continental Airlines, condenada a pagar 200.000€ por la catástrofe del Concorde“. La notícia diu que Continental Airlines haurà de pagar 200.000€ de multa i 1 milió d’euros d’indemnització a Air France per l’accident de l’any 2000 a l’aeroport de París on van morir 113 persones. La causa de l’accident va ser una peça que va caure d’un avió de Continental i va rebentar un pneumàtic del Concorde, cosa que va provocar una fissura als dipòsits de combustible i els va inflamar.

En això no hi ha res d’estrany, és normal que hagin de pagar si són ells els responsables -encara que involuntàriament- del tràgic accident. Però el que em va cridar més l’atenció, va ser una cosa que hi diu més endavant, que també van ser acusats i condemnats a presó els tècnics que van col·locar a l’avió de Continental la peça que més tard va caure.

Jo no soc jutge, però no crec que aquests tècnics es dediquin a col·locar peces mal cargolades als avions per diversió, així que em sembla a mi que no són pas culpables de l’accident i no haurien d’haver estat condemnats tot i que després els absolguessin. És possible que teòricament, seguint al peu de la lletra les lleis, siguin culpables, però, es pot culpar algú per una cosa que ha fet involuntàriament? I no només em refereixo en aquest cas, sinó en general.

P.S. Si voleu llegir la notícia aquest és l’enllaç:

http://www.lavanguardia.es/internacional/20101206/54082789855/continental-airlines-condenada-a-pagar-200-000-euros-por-la-catastrofe-del-concorde.html

Cristian

Esverada a les 7:30 del matí, entres i demanes un cafè. Vas amb el teu diari a les mans i seus. Encara no ha començat la rutina, la sensació de fatiga i de neguit es fa més intensa quan seus. Comences a llegir el diari mentre el volum del teu cafè puja a causa del sucre. I just en aquell moment veus que la teva vida passa monòtona com si res. Es va dissolent com el sucre del teu cafè i no arribes a apreciar com endolceix.

T’esvaeixes d’aquell matí fred de desembre. De la teva rutina freda. Pares atenció i escoltes, que a la radio de la cafeteria, sona la teva cançó preferida. Veus que el noi del costat t’està picant l’ullet. No és res nou, ell ha estat allà cada matí, i la cançó sona tres cops al dia. Estan com el sucre del teu cafè, dissolts a la teva vida. Les presses t’ho emmascaren tot, no creus?

Potser t’estàs empatxant de sucre. Però si tornes a parar atenció veuràs que ja s’han dissolt tots els cristallets minúsculs al cafè. Cada cristallet es un petit detall que no has apreciat. Un cristallet que endolceix la teva vida, i qui sap si un cop endolcit tu, col·labores a endolcir la d’algú altre.

Carolina 🙂