LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa un parell de setmanes, vaig llegir a “www.lavanguardia.es” una notícia que em va atreure, deia així: “Continental Airlines, condenada a pagar 200.000€ por la catástrofe del Concorde“. La notícia diu que Continental Airlines haurà de pagar 200.000€ de multa i 1 milió d’euros d’indemnització a Air France per l’accident de l’any 2000 a l’aeroport de París on van morir 113 persones. La causa de l’accident va ser una peça que va caure d’un avió de Continental i va rebentar un pneumàtic del Concorde, cosa que va provocar una fissura als dipòsits de combustible i els va inflamar.

En això no hi ha res d’estrany, és normal que hagin de pagar si són ells els responsables -encara que involuntàriament- del tràgic accident. Però el que em va cridar més l’atenció, va ser una cosa que hi diu més endavant, que també van ser acusats i condemnats a presó els tècnics que van col·locar a l’avió de Continental la peça que més tard va caure.

Jo no soc jutge, però no crec que aquests tècnics es dediquin a col·locar peces mal cargolades als avions per diversió, així que em sembla a mi que no són pas culpables de l’accident i no haurien d’haver estat condemnats tot i que després els absolguessin. És possible que teòricament, seguint al peu de la lletra les lleis, siguin culpables, però, es pot culpar algú per una cosa que ha fet involuntàriament? I no només em refereixo en aquest cas, sinó en general.

P.S. Si voleu llegir la notícia aquest és l’enllaç:

http://www.lavanguardia.es/internacional/20101206/54082789855/continental-airlines-condenada-a-pagar-200-000-euros-por-la-catastrofe-del-concorde.html

Cristian

Esverada a les 7:30 del matí, entres i demanes un cafè. Vas amb el teu diari a les mans i seus. Encara no ha començat la rutina, la sensació de fatiga i de neguit es fa més intensa quan seus. Comences a llegir el diari mentre el volum del teu cafè puja a causa del sucre. I just en aquell moment veus que la teva vida passa monòtona com si res. Es va dissolent com el sucre del teu cafè i no arribes a apreciar com endolceix.

T’esvaeixes d’aquell matí fred de desembre. De la teva rutina freda. Pares atenció i escoltes, que a la radio de la cafeteria, sona la teva cançó preferida. Veus que el noi del costat t’està picant l’ullet. No és res nou, ell ha estat allà cada matí, i la cançó sona tres cops al dia. Estan com el sucre del teu cafè, dissolts a la teva vida. Les presses t’ho emmascaren tot, no creus?

Potser t’estàs empatxant de sucre. Però si tornes a parar atenció veuràs que ja s’han dissolt tots els cristallets minúsculs al cafè. Cada cristallet es un petit detall que no has apreciat. Un cristallet que endolceix la teva vida, i qui sap si un cop endolcit tu, col·labores a endolcir la d’algú altre.

Carolina 🙂