LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Antes poníamos el árbol todos juntos, poníamos en la mesa del comedor un gran Belén, y luego Cristina y yo jugábamos con él… Al llegar la revista de juguetes cogíamos rápidamente la carta que venía y la rellenábamos con mucha ilusión. El día 1 de diciembres nos traían el típico calendario de chocolate, y como cualquier niño nos comíamos el chocolate antes de tiempo. Durante el mes de diciembre, cada noche le poníamos muchas galletas al caga-tió para que a la hora de ‘’cagar’’ los regalos, nos trajera bastantes. Una semana antes de nochebuena empezamos a hacer planes para despertarnos pronto para poder abrir los regalos lo antes posible. Cuando ya sabíamos que habían comprado los regalos de Navidad, mi hermana y yo nos dedicábamos a buscarlos, pero la mayoría de las Navidades no los encontrábamos, y cuando sí lo hacíamos los intentábamos abrir pero siempre nos acababan pillando. Cuando por fin ya era 24 de diciembre, Cristina y yo nos íbamos temprano a la cama para que la noche pasara rápido. Al despertarnos y ver todos los regalos allí nos entusiasmábamos. Nuestros padres, al vernos despiertas, nos decían que solo podíamos abrir un regalo, porque primero teníamos que almorzar. Almorzábamos lo antes posible para poder ir corriendo a abrir los demás regalos. Como yo los abría más rápido, mi padre siempre me decía que ayudara a mi hermana pequeña a abrir los suyos, y una vez abiertos todos los regalos nos poníamos a disfrutarlos. Luego venia la familia y comíamos todos juntos.

Ahora cada Navidad es peor que la anterior. Poco a poco hemos ido perdiendo el espíritu navideño, ya que entre los miembros de mi familia no hay una buena relación.
La Navidad para mi ya no es la misma que hace unos años, antes me gustaba y me alegraba y ahora ya no es más que vacaciones y algún que otro regalo. Y ya ni hablar de nochevieja, como mis padres son enfermeros, no les dan fiesta en nochevieja y ya hace un par de años que no lo celebramos juntos. Este año para variar, ellos trabajan, mi hermana pequeña irá con mis tíos, y yo… a quien le importa?

Judith

Ja fa un mes, va ser el meu aniversari. Amb les amigues vam celebrar-lo fent un petit sopar, així és com acostumem a festejar-lo entre nosaltres. Tot va anar molt bé, vam riure com sempre i vam marxar cap a casa. L’endemà, que era el dia de l’aniversari, em vaig aixecar i vaig veure una petita postal sobre la taula, on hi deia: Avui t’espera un gran dia!. Vine a les 13.30h als pins de Can Silva. No estava firmada. A l’hora que em citaven, vaig ser allà. Tota l’esplanada era plena de papers de colors on em felicitaven. De sobte vaig sentir unes rialles conegudes, vaig alçar el cap i un grup de noies van venir corrents cridant: “felicitats!”. Eren elles, les meves amigues. Jo molt sorpresa em vaig posar vermella com un tomàquet. Em van entregar uns regals d’aniversari i van començar a treure tovalles, begudes, estris i molt de menjar. M’havien preparat un picnic sorpresa! Quina il·lusió, mai m’ho hauria imaginat.

Va ser un dels millors aniversaris que he passat mai, gràcies a la bona companyia i a l’ambient. Un altre cop gràcies noies per aquell diumenge diferent que em vau fer passar.

Maria

Des de que vaig sentir que ja es començaven a obrir les pistes d’esquí, cada dia tinc més ganes d’anar esquiar. Potser és un dels únics esports que em surten bé i a més a més m’encanta.

Quan vaig a esquiar em llevo molt aviat, a les vuit o així. Em poso la roba de sota l’equip amb molta son i mandra mentre em vaig repetint interiorment que val la pena abandonar el llit calentó per el que ve després. Esmorzo una mica i marxem amb el cotxe cap a les pistes d’Espot, que son les que anem sempre ja que estan a prop d’Esterri d’Àneu i surten força bé de preu. A aquelles hores el sol ja ha sortit gairebé del tot.

Quan ja tenim els forfets i els esquís posats pugem al telecadira que ens porta a dalt de la muntanya. Dura uns minuts en els que encara sento més el fred, que em congela les parts de la cara que no he pogut tapar ni amb el buff, i m’entra per tot el cos. No és fins que poso els esquís a terra per baixar del telecadira, i començo a remar amb els pals per sortir del mig, que entro en calor. Faig unes baixades tranquil·les per la pista blava i començo a agafar el ritme. Al principi em costa moure’m i he de recordar-me de parar atenció als trossos de gel o pedretes que hi pugui haver pel camí. Encara hi ha alguns trossos gelats i no puc evitar derrapar una mica. Em passo una o dues hores baixant per totes les pistes blaves, fent classes a les meves germanes o a la meva mare, i tractant de superar-me a mi mateixa perfeccionant l’esquí paral•lel. A finals del matí, quan la meva mare ja està cansada i prefereix quedar-se a les pistes més fàcils amb la meva germana petita, la meva germana mitjana, el meu pare i jo pugem a les de dalt de tot, les vermelles i negres. Les vermelles no em resulten gaire difícils, baixo davant la meva germana i el meu pare, que prefereix no córrer, i intento baixar amb la mateixa lleugeresa que amb les blaves. M’encanta notar cada vegada més seguretat quan em deixo envelar, notar com els esquís tremolen perillosament amb cada irregularitat, però que tot i així els puc dominar. És genial la sensació que provoca l’aire al fregar-me, la manera amb què em sento lliure, lliure al dominar la neu sota els meus peus i sentir que res em pot aturar. Res excepte una d’aquestes caigudes fatals de les quals sóc conscient en cada moment que puc patir. Però tot i així m’arrisco.

Amb les negres m’hi esforço molt. Són com un examen per mi, per veure el nivell que tinc. Allà no m’importa la velocitat, sinó la tècnica, perquè com més ràpid baixo les negres més malament ho faig, més em descontrolo.

Recordar totes aquestes sensacions fa que m’augmentin les ganes de veure la neu. Aquest pont no hi he pogut anar, però espero que per Nadal si.

Júlia

Jo, sóc una persona que no acostuma a recordar-se del que ha somiat, però avui ho he fet. En despertar-me m’ha vingut al cap aquell estrany somni en el qual he estat pensant tot el dia.

En aquest hi apareixien d’alguna manera o altra les meves pors i els meus desitjos més profunds.

Desprès de reflexionar sobre que és realment un somni, he arribat a la meva pròpia conclusió de que un somni és com una finestra que et permet conèixer-te millor a tu mateix, una oportunitat de viure una altra vida paral·lela a la real on pots ser qui voldries ser o bé tot el contrari, el que et fa por ser, és una línia de comunicació entre tu i el teu subconscient…

Suposo que la paraula somni pot ser mol extensa en significat, fins i tot infinita, tothom li pot donar el sentit que vulgui.

Cada persona té el seu propi edifici amb milions de finestres diferents a les de qualsevol altra persona, potser són verdes o blaves, grans o petites, de fusta o bé de plàstic, en fi, el que vinc a dir és que hi ha molts estils de finestres i sobretot de somnis.

Marta

La juventud es un proceso que nos engloba en aspectos como la madurez física y social en uno mismo, por ejemplo siempre nos estamos mirando si somos perfectos, principalmente en el físico de uno mismo, a través de este proceso cada vez vamos madurando, y además vamos corrigiendo los errores que hemos cometido.

Uno de los procesos más complicados en la juventud puede ser la independencia de casa de tus padres, ya que conlleva dificultades domésticas y económicas pero a la vez también te ayuda a crecer como persona.

Cuando te independizas ya no tienes tanta protección de tu familia y has de aprender a solucionar tus problemas por ti sólo.

Las etapas de la vida hasta ser adulto son de 0-12 niño / 12-18 adolecente / joven 18-__ adulto.

En la etapa de niño entendemos por salir a jugar, solamente a entretenernos, y por lo cual a veces no nos damos cuenta de los errores que hemos cometido.

En la etapa juvenil entendemos, que ya puedes escoger en salir de fiesta, ir a tomar alcohol, ir a fumar, decidir estudiar o trabajar, es decir empezamos a decidir.

Tonny