LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Les tres de la tarda, és dissabte i tinc una actuació. Estic massa cansada i decideixo fer una migdiada. Poso l’alarma i m’adormo…

M’aixeco de cop, miro el rellotge … m’he adormi! l’alarma no ha sonat i fa mitja hora ha començat l’actuació. La meva mare condueix a tota pastilla fins al teatre. Al arribar, com descriure-ho? un caos? Sí, allò era un caos. Tots estaven esperant-me, trucant-me etc. hi havien corregudes amunt i avall, i mentrestant el públic cansat d’esperar cridava.

En veure’m, les directores m’esbronquen, ràpidament però intensa i després d’això em fan anar a canviar-me.

Baixo corrents per les escales que condueixen als vestuaris. En veure’m, els actors cridaven preguntar-me què m’havia passat, només em faltava això per acabar-la de rematar i jo, amb ganes de plorar.

En aquest moment pots veure al meu voltant com a mínim 15 persones, uns em maquillen, altres  em pentinen … i tot per ajudar-me.

Llavors ve la gran pregunta “Laia on es la teva roba?”

De cop callo i tots em miren. Ho Déu meu… casi em moro, i tot cuidant dic: “M’he deixat la roba!!!” .

Una cançó sona i els meus ulls s’obren, l’alarma. Tot ha estat un somni. Però ningú no em treu les llàgrimes d’espant que cauen per la meva cara.

Laia

Com si es tractes d’un llibre, llegeixo el meu full pentagramat. Intento entendre cadascuna de les notes que apareixen en ell, però no, aquesta no és la forma. Vull sentir-la, expressar-la, entendre el que intenta dir-me… i fer-la meva.

Ella, entra per les meves orelles, el meu cervell l’analitza i utilitza tot el meu cos com a caixa de ressonància creant una sensació complexa, però, que alhora es perfecta. Fa reaccionar els meus braços, les meves cames, els meus llavis…Son com carícies que recorren tot el meu cos en una mil·lèsima de segon.

La música, un fet tan efímer, que ens agrada simular que atrapem i preservem, però que fem que sobrevisqui expressar-nos mitjançant-la.

I en el moment d’interpretar-la, totes aquelles mirades sobre meu, mirades de desig que provoquen emocions ambigües. L’exhibeixo, i tots aquests sentiments es barregen amb els dels meus espectadors, provocant un orgasme de sensacions des de l’última persona del públic, fins damunt l’escenari.

Clara