LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Escriure ens costa, sempre que ens diuen d’escriure un relat, un poema i fins i tot aquest bloc, ens bloquegem i les idees mai vénen. No és pas feina fàcil, però si volem podem fer que no sigui difícil. Podem escriure sobre una història viscuda, una cosa que t’han explicat, reflexionar sobre una notícia, etc. Però la dificultat no la trobem aquí, sabem que cada dia passen moltes coses arreu del món, però el problema és trobar l’adequada per comentar-la i reflexionar-la correctament sense que sigui pesat o ridícul.

A l’hora de triar el tema, una pluja de preguntes ens cau a sobre: llarg o curt?, els agradarà als lectors?, serà interessant? Totes aquestes preguntes ens frenen encara més i al final no escrivim.

A mi em costa escriure, a molta gent de la meva classe els passa el mateix, per no dir a tots. Quan el professor pregunta per què no escrivim, la resposta sempre és: “em costa” o “no estic satisfeta amb el meu escrit”. Jo sincerament tampoc sabia què escriure i el dia de penjar el text al bloc s’acostava. Quan vaig sentir el problema a classe vaig decidir reflexionar sobre el tema i em vaig preguntar per què a tothom li costava escriure.

Finalment, he arribat a una conclusió: ens atabalem quan ens diuen que hem d’escriure per què ens trobem “sota pressió” i per tant ens “tallem” i mai acabem d’estar satisfets amb el que escrivim.

Judith Hernández

1984 de George Orwell es un libro que nos habla sobre la distopía, nos presenta una sociedad que vive bajo el control de un gobierno autoritario pero la gente vive como si fuera un mundo perfecto, una utopía.

La historia empieza en Londres, en una sociedad dividida por dos grupos: el Partido, los que gobiernan y controlan a la población mediante la presencia del Gran Hermano, que vigila sin descanso los actos cotidianos de cada individuo de la sociedad. El otro grupo son los Proles, no forman parte del Partido, viven en la pobreza y sólo saben obedecer las órdenes y dejarse manipular inconscientemente. Su ignorancia es tan grande que el Partido les permite la libertad intelectual que no pueden ejercer. Winston, el protagonista de la historia, trabaja en el Ministerio de la Verdad cambiando los acontecimientos históricos del pasado para favorecer al Partido. Pero él es el único que es consciente de la farsa del gobierno y de todas las mentiras que escribe. Poco a poco conoce a Julia, una mujer que no le importa el gobierno, ella sólo desea la libertad de poder hacer lo que quiera. Winston se siente atraído por ella y empiezan a tener una relación sentimental que a la vez implicará una rebelión contra un gobierno que pretende anular los sentimientos de los ciudadanos. Aun así, evidentemente, uno no puede huir de su destino.

George Orwell escribió este libro para que nunca llegásemos a este punto, pasar a ser ignorantes de nuestra sociedad, ni vivir entre mentiras ni la prohibición de expresar nuestros sentimientos. Aunque en mi opinión nunca descartaría la posibilidad de que sucediera en un futuro próximo.

Elionor

El meu germà no para de xerrar sobre el munt de regals que demanarà per reis. Els veu per la televisió constantment i els nens petits són fàcils de convèncer. Està molt il·lusionat amb tot això del Nadal i la veritat és que la seva alegria es contagia. Li he manat que faci dibuixos nadalencs i es posa a fer-los a la vora de la xemeneia, que es passa tot el dia encesa.

Del mes d’octubre al mes de febrer l’olor de la meva roba passa a ser la de fum de llenya cremada a la llar de foc. M’agrada perquè és acollidora i familiar i els meus amics quan la senten pensen: “fa olor a Emma”.

Jo estic asseguda a la butaca amb les galtes vermelles com el vestit de pare noel del meu germanet. I com sempre, els peus congelats, per molts mitjons que em fiqui.

Aquesta època de l’any és especial per a tothom però per a mi el millor Nadal de tots va ser el del naixement del petitó de la casa. Ja fa set anys d’això, just el van portar a casa el dia de reis, com un regalet més. Venia tot embolicat amb mantes i duia un gorret bufó de color blau cel.

Són petits aspectes quotidians i ben simples però són els més agradables. Ningú ho pensa ni escriu sobre això, però aquestes són realment les coses que conten a l’hora de ser feliç.

Emma

Hores abans del clàssic, tot era expectació, mig món esperava ansiosament el partit que, actualment dins la meva visió esportiva, ens oferirien els dos equips més grans del futbol d’avui en dia.

Gran part dels madridistes tenien coll avall que em el seu nou i reforçat equip de talonari, podrien destronar la immunitat del barça en els clàssics des de l’arribada d’en Pep a la banqueta blaugrana. Tot el contrari passava amb els aficionats “culés”, que temien que en “Mou” i l’estrella futbolística i mediàtica Cristiano Ronaldo (CR7), els deixessin en evidència en el seu propi estadi, el “Camp Nou”.

Però, com tot, el futbol s’ha de jugar abans de poder donar un resultat el 100% fiable, i així va ser. El F.C.Barcelona va mostrar la seva millor cara envers l’etern rival i va fer una gran demostració de joc i filosofia de club.

El R.Madrid va marxar ni més ni menys que amb una maneta cap a casa, alguns ho varen titular com una “Bufetada a Mou”, altres com el partit perfecte, etc. Sincerament, el que des del meu punt de vista vàrem poder gaudir 400 milions de persones el passat dilluns 29 de novembre, va ser F-U-T-B-O-L, amb totes i cadascuna de les lletres.

Això sumat al plaer de fer empassar les paraules als impresentables dels merengues, van produir un orgasme d’emocions perfecte. Només esgarrat per personatges com en Ramos, que com no, va voler donar la nota, intentant lesionar el millor jugador del moment i agredint a un parell de companys seus de selecció.

Àlex