LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Al principio es algo solo para los sábados noche; y te sientes bien, como un gánster o una estrella de rock… Es solo algo para matar el aburrimiento de vez en cuando. Lo llaman drogarse, un pequeño-gran vicio… Y te satisface tanto que empiezas a hacerlo también los viernes, luego vas aumentando la dosis y la frecuencia; y finalmente te atrapa…

Si no consigues escapar ni le ves límite, terminas perdiendo la ilusión por todo menos por ello, sólo te sientes bien con la droga. Si no te das cuenta cuándo debes hacerlo, toda esta mierda te arruina y acaba convirtiéndose en algo habitual para ti, algo malo y perjudicante. Crees saber controlarlo, pero en realidad no aprendes a hacerlo hasta que no te deshaces de ello.

Poco a poco y desgraciadamente, van cayendo todos, cada uno rompe su hielo y no lo hace incasualmente. La influencia de la compañía que te rodea y, la curiosidad y tentación por experimentar nuevas sensaciones; vienen a ser las mayores incitaciones.

No deberíamos caer y si deberíamos saber evitarlo; debemos saberlo dominar y no dejar que nos domine. No hay conciencia del daño que nos estamos haciendo ni del mayor daño que nos hará cuando en verdad nos pase factura a la larga. ¡Cuánto nos arrepentiremos!

Todo aquello que experimentamos bajo sus efectos, verdaderamente no existe, lo hace existir la droga, tan solo en tu mente, cuando la consumes. No estás reaccionando naturalmente, estás viviendo la reacción de la droga en tu cerebro. No estás en tu puro estado ni estás viviendo tu realidad, sino la realidad de la droga. Que sí, la mayoría de la droga es química, y la química es real; pero tu cerebro naturalmente, no actúa como cuando te drogas.

Lo que vengo a decir es que las drogas alteran nuestro cerebro, nuestras hormonas, nuestro sistema nervioso, nos vuelven locos y esquizofrénicos, incluso nos matan. No vivimos la vida naturalmente en su total plenitud cuando vamos colocados; nos convierten en otras personas, que acaban viviendo de la ficción de las drogas y olvidando la realidad, olvidando como eran las cosas sin ir colocado.

¡SI QUIERES ESCAPAR DE TODA ESTA MIERDA TIENES QUE SER MÁS RÁPIDO QUE ELLA.!

Celia.

Aquest és l’any de decidir, de decidir-ho tot, què volem estudiar, de què volem treballar, quin tipus de vida volem portar… En resum, aquest és el moment de triar el nostre futur. Però què passa si no estem llestos? Si no ho tenim del tot clar? Doncs res, ens obliguen a triar i punt. A vegades em dóna la sensació de que no tenim ni veu ni vot. La gent es pensa que la vida d’un estudiant de quart d’ESO és molt senzilla. Doncs a mi no m’ho sembla gens, de senzilla. A sobre de la pressió que ens suposa ell simple fet de decidir, de triar, ens posem a pensar: ” I si d’aquí uns anys ja no m’agrada el que estic fent?” “I si desprès em resulta massa complicat tot plegat i no puc acabar els meus estudis?” I, el més important: ” Què passa si al final no trio correctament?

Elisenda

Aquesta tarda, anava decidit a posar-me a escriure quan arribes a casa, però no ho he fet, he començat al cap de una hora ja que hi havia hagut una força molt coneguda que m’ho havia impedit. Realment, no ha estat així, el que ha ocorregut ha estat que abans de començar tenia moltes ganes de fer les coses, però m’he acomodat al sofà just arribar i no hi havia ningú que m’hi tragués. A sobre posar-me a estudiar no era una feina molt divertida, sinó que era ben avorrit, almenys més que estar al sofà mirant la televisió. Aquesta força que m’ha empès a estirar-me al sofà, ha estat la mandra, la qual està a tot arreu, després però hi és en més quantitat a les coses que no m’agraden i en menys a les que si, almenys en la meva vida, i n’estic segur que en la de molts altres també.

Per sort, finalment ha arribat el meu pare i m’ha dit que comences a fer feina, que no m’havia vist fer res, jo m’hi he posat i aquí estic escrivint la redacció que m’havia descuidat de fer. Ara estic concentrat i amb ganes d’acabar la redacció, aquesta mandra ha desaparegut del meu cap, en veritat no és real, el que passa és que a molts ens costa concentrar-nos i fins que no ho estem no treballem bé. També crec que això té a veure amb els hàbits de cadascú o amb la seva personalitat, hi ha gent que li costa més, i gent que li costa menys o que no li costa.

En canvi jo crec que si un es posa a fer els deures i a estudiar just quan arriba, agafarà aquest hàbit, i no li costarà tant posar-se a estudiar ni a treballar. D’aquesta forma la força de la mandra no existirà en la seva vida, l’haurà esquivat i tot li serà més fàcil. De la mateixa manera utilitzarà el mateix temps que l’altre i a sobre se sentirà millor amb ell mateix de tenir la feina feta i no estar fent el desvagat, sense treballar.

Raúl

La voluntat: – ens determina, ens estanca en una xarxa de causes,?…

– ens allibera de tota causa i som nosaltres els reals responsables dels nostres actes
Jo sóc la pitjor persona per a explicar qualsevol cosa referent al que és la voluntat.
Posant un exemple pròxim, que és el del examen de socials.

Realment sóc una persona que li costa molt aquesta matèria i em costa posar-m’hi i quan m’hi poso amb voluntat realment acabo fent un bon examen. Però la pregunta aquí seria, què guanyo no estudiant…una carbassa i prou, tota l’experiència resideix en estudiar i aprovar, que és realment on es guanya alguna cosa.

D’aquí es podria treure de bo que la voluntat és una cosa positiva a “grosso modo” sempre amb la fi de coses bones.

La vagància es podria considerar el contrari de la voluntat. Per que la vagància en fa caure en temptació, les coses dolentes, per exemple les addiccions.

La nostra voluntat pot arribar a tenir un grau més elevat o més petit segons la importància que li puguem donar.

Per altre banda es podria dir que la voluntat és el govern d’un mateix. Tot i que per l’altre cantó, la voluntat dels altres la podem manipular?

Jo crec que sí, perquè som els éssers humans, que ens podem manipular uns als altres fàcilment depenent de les condicions de cada persona. Tot i tenint molta voluntat es podria dir que cedim davant d’una temptació que supera el preu de la nostra voluntat (tothom té un preu).

Eduard