LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Obro el diccionari i llegeixo :

Música : Art que permet a les persones d’expressar-se mitjançant l’ordenació dels sons en el temps. Trobo que és una definició senzilla i correcta. Però la música no només es això. Si l’art és tot allò que ens crea o transmet una emoció, la música és art. Ens permet expressar-nos mitjançant l’ordenació dels sons en el temps? Oi tant que sí, la música ens ho permet.

Des de  sempre ha existit la música. I què faríem sense ella? em pregunto. La veritat és què no m’imagino un món sense música. La música potser tan igual però a l’hora tan diferent… De la música clàssica a la música Heavy-Metal, dels cants eclesiàstics al rock pur i dur, del flamenc a la “música dance”…

Tot aquest món és una gran reflexió i el sentiment que tens quan escoltes la teva cançó preferida… no es pot explicar amb paraules, és una sensació única i fantàstica. Se t’activen tots els sentits. Tot això es porta dins i s’anomena  ” l’art d’escoltar”.

Joan

Leer. ¿Qué aburrido no? Eso es lo que la mayoría de los adolescentes piensan. Lo ven como algo sin sentido, sin diversión. Algo que no merece la pena. A veces me preguntan: “¿y a ti qué te gusta hacer?” Muchos contestarían escuchar música, salir con los amigos, hacer deporte… En fin, lo de siempre. ¿Sabéis que contesto yo? Leer. Y todos me miran como si fuera un bicho raro, como si no tuviera vida social o fuera una amargada. Me los quedo mirando y les pregunto: “¿qué pasa?”. Y ellos siguen con su estúpida cara, pensando quién sabe qué cosas sobre mí. La verdad es que ya estoy acostumbrada, pero siempre me han hecho gracia esos rostros sorprendidos.

Cuando era pequeña, mi hermana cogió lo que sería mi primer libro. Me llamó, me sentó en su cama y me dijo: “Te voy a enseñar a leer”. Yo estaba muy emocionada, porque en el colegio todavía no nos habían enseñado y yo sería la primera de la clase en saber. Estuvimos toda la mañana. Mi hermana me enseñó cuándo me tenía que parar y cómo hacerlo correctamente. Fue ahí cuando empezó mi gran afición por la lectura.

Seguí aprendiendo en el colegio y mejoraba día a día. En casa, veía como mi hermana leía sin parar. Así que yo, como todas las hermanas pequeñas, quise imitarla. Empecé a leer libros pequeños, historias cortas y cuentos infantiles. Y me gustó. Me gustó mucho. Porque era como transportarse a otro sitio. A un mundo paralelo. Y yo no quería dejar ese mundo. No… era demasiado especial para no volver nunca. Así que continué con mis lecturas.

A la par que yo iba creciendo, los libros fueron aumentando de tamaño. Pasé de las historias infantiles, a las novelas adultas. Devoraba las páginas, una tras otra, sin parar. Y la gente ya empezaba a decirme: “¡Nunca paras de leer!”. Pero me daba igual. Yo era feliz leyendo. Porque cuando leía un libro reía, lloraba, tenía miedo, sufría, me enamoraba, odiaba, me ponía triste, sonreía, me desesperaba… Sentía cosas que nunca llegué a imaginar. Aquellas miles de palabras me atrapaban. Y era muy difícil escapar.

Sigo leyendo y nunca me canso de ello. Me relaja. Me siento ligera, sin preocupaciones, sin responsabilidades, sin estrés… Me sumerjo en el libro y todos los problemas desaparecen. Y me centro en esas historias que te cuentan, que te enseñan, que te emocionan, que te llegan dentro, muy dentro. Y me duelen los ojos, pero no paro. No puedo. Tengo que seguir. Porque las ansias de saber me matan. Porque lo necesito. Necesito volver a ese mundo. Un mundo del que jamás volvería.

Arantxa

Ja comença a fer fred. Les fulles ja comencen a caure dels arbres.

-“S’acosta la castanyada!” vaig dir divendres. Cada any intento que sigui millor i diferent que l’anterior. Aquest any, hem fet com sempre, seguint la tradició hem anat a Tarragona. Allà sempre celebrem la castanyada amb la família.

Dissabte, vam anar a un restaurant a celebrar l’aniversari de la meva àvia. El menjar he de dir que estava molt bo, el restaurant era bonic, etc. Però el que realment importa és que passes un bon moment amb la família; cosa que al ser els únics que vivim a Barcelona, no ho podem fer gaire sovint.

Per contra, també he dir, que m’hagués agradat passar aquests dies de festa amb les meves amigues. A mesura que et vas fent gran, “passem” una mica dels pares, bé, no és passar dels pares completament i no fer-los cas, sinó que ens agrada ser més independents, i que els pares no estiguin tan a sobre nostre.

Realment, no he pogut decidir el que volia fer aquest pont, encara que em poso al lloc dels meus pares, i és normal que vulguin passar aquests tres dies amb les seves filles, i amb tota la família. Per tant, els comprenc. El que ells decideixin, sé que és el millor per a mi.

Per mala sort, no es pot estar a dos llocs alhora. Per això, hem de saber aprofitar el temps, estiguis on estiguis, i valorar el que tens… abans de que ho perdis. Perquè realment, “uno no sabe lo que tiene, hasta que lo pierde”, aquesta frase per mi és molt important, ja que m’ha passat més d’un cop.

Per això ara intento aprofitar el temps al màxim, perquè la vida són només tres dies.

Marta Jareño.

Ganes d’intentar-ho, motivació, esforç… tot això i més pot acabar sent reduït a un no res per l’efecte de la impotència. Podríem definir-la com a un sentiment amarg que ens priva de les il·lusions més desitjades. Mentre que, al diccionari la definició és la següent: Manca de capacitat per a fer una cosa; m’agradaria remarcar la sensació de ràbia, i de incompetència amb tu mateix, i possiblement amb els altres que comporta patir els seus efectes.

En qualsevol situació, en qualsevol moment pots ser víctima d’aquest malestar psicològic que et rosega per dins. El qual et corromp duent-te a pagar-ho amb els més propers a tu, amb les persones que segurament estimes més. Però clar, no pots atribuir les teves males accions a una sensació, a un sentiment -o això és el que sembla opinar la resta-. Basant-nos en això, a qui li atribuïm la responsabilitat dels nostres actes adversos a l’amor que sentim per les veritables víctimes d’aquest fet? I el que m’urgeix més: com m’ho faig jo per poder controlar-me i no pagar-ho amb ningú, ferint així la nostra amistat?

Ara per ara, l’únic que sé de ben segur, és que aquest impediment emocional i molts altres són ben presents a la nostra vida. I ja que el fet de solucionar-los nosaltres sols és ben difícil, per què no ens unim per intentar-ho? Sempre dos podran fer més que un de sol; doncs així us proposo ajudar aquells que us estimeu i que us estimen de debò a superar aquests moments difícils. I us ben asseguro que si ho feu, en el moment que vosaltres necessiteu d’algú altre per repenjar-vos-en, en daltabaixos de la vida, tindreu algú.

Xavier

A vegades estàs comprant, et pares i penses:

-Realment ho necessito això?

A mi em passa moltes vegades. Per exemple, comença el curs i em compro tot el material nou: els bolígrafs, els llapis, les llibretes, la motxilla…

Podria aprofitar tot això de l’any passat perfectament, però és la sensació de començar un nou curs i estrenar-ho, el que fa que m’ho compri.

També em passa amb la roba. Me’n compro tot i tenir-ne a l’armari, oblidada en un racó, que no em poso.

Vas a comprar i dius:

-M’encanta aquesta samarreta! Me la compro, total, només són 20€.

I això amb moltes coses.

Per això penso que aquesta pregunta ens l’hauríem de fer tots més sovint. En comptes de gastar-nos diners en coses que no necessitem o que ja tenim, podríem donar-ho a països del tercer món, estalviar-ho per quan veritablement ho necessitem o gastar-nos-ho amb alguna cosa que ens faci més falta.

Judith Maltas

Fa uns dies t’havia perdut, ara estic feliç, feliç de tenir-te altre cop amb mi. M’agradi o no m’agradi, ja formes part de la meva vida… no puc estar lluny de tu, i quan no estem bé… em sento fatal, com si em faltés alguna cosa a dins. Puc riure, passar-m’ho bé, disfrutar i oblidar bevent…però sempre tindré aquella sensació de que em fas falta. M’he estat preguntant quin és el motiu de les nostres baralles… perquè ens barallem tan sovint… i he arribat a la conclusió que, com que tots dos tenim el mateix caràcter i personalitat forta, i orgull per sobre de tot, les nostres idees o opinions han de ser les certes, i això fa que les nostres discussions siguin més fortes, cada cop més!

Després d’aquesta última baralla… la més llarga de totes (gairebé un mes sense parlar-nos, insultant-nos o odiant-nos) he decidit que ara, em prendré les coses menys a la defensiva. Ja tenim una edat… ja no tenim 14 anys… i perquè això funcioni, s’ha de saber suportar les opinions tant d’un com de l’altra. Jo t’estimo tant que no puc deixar que el nostre orgull s’interposi en aquesta relació, una amistat o més que una amistat molt valorada tant per mi com per tu…

No puc deixar de sentir, de la nit al dia, aquesta estimació o apreci per algú amb qui he passat moments inoblidables. Per això encara que ens barallem tota la vida, sigui el temps que sigui, i sigui per la raó que sigui, mai deixaré de sentir, per tu, el que sento 🙂

I en un futur, el més proper possible, quan ja tinguem les nostres vides formades i siguem persones bastant més madures que actualment, no vull perdre’t a causa dels diferents camins que agafarem els dos, perquè per mi, no ets una simple amistat, ets moltíssim més. T’estimo Judit, encara que hi hagin coses de tu que no m’agradin, t’estimo igualment… perquè m’has demostrat ser una persona increïble.

Tulio

La nit passada, mirant les notícies meteorològiques, em va fer recordar en la turmenta aquella que casi ens va fer enfonsar el vaixell tot just farà dos estius…

Tot va començar en la travessa que volíem fer sobre les Balears i EIvissa i Formentera . El capità estava molt ben informat sobre les borrasques que hi haurien i el temps que faria, però va haver-hi un problema, una de aquelles nits mentre estàvem tots dormint jo personalment em vaig aixecar perquè estava molt marejat, vaig sortir a fora i em vaig adonar del percal que estava succeint.

El capità estava sol tripulant el vaixell i no hi havia ningú ajudant-lo i feia una mala mar increïble, les onades pujaven a sobre el vaixell i anava movent-se de costat a costat. En Martin, el capità, perquè guardéssim la calma ens va dir que no hi hauria cap perill, que sol ens marejaríem una miqueta que podíem anar a dormir tranquil·lament. Però jo no vaig poder dormir, vaig quedar-me amb ell perquè allò no ho veia gaire clar.

En un parell d’hores la cosa es va calmar però una de les veles es va trencar i vam haver de parar a Menorca a reparar-la.

David