LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest cap de setmana he pogut comprovar que la obsessió et pot jugar una mala passada, ja que, el dissabte, vaig jugar un partit de basquet que portava esperant tota la setmana i vaig acabar decebut amb mi mateix.

Portava cinc dies pensant amb les jugades, amb els punts i amb tot el que havia de fer per poder guanyar aquell partit, que jugaríem a casa a les 4 de la tarda. Aquesta temporada no l’hem començada gens bé, potser, perquè l’entrenador és nou i perquè molts dels jugadors no havíem coincidit abans degut a que aquest any no érem suficients per fer tres equips i, per això, s’han acabat fent dos, el meu, compost per jugadors d’un any menys. Total que, aquest dissabte teníem l’oportunitat de guanyar el nostre primer partit des que va començar la lliga contra un dels rivals més assequibles de tots i, és per aquesta raó que, durant aquests dies abans del partit he estat mirant vídeos al “youtub”de basquetbol. N’he mirat de tota mena, però sobretot m’he dedicat a mirar jugades d’en Kobe Bryant, el jugador nord-americà amb més qualitat de tot Nord Amèrica i, possiblement, de tot el món.

El cas es que vaig arribar a l’hora del partit molt motivat i amb ganes de fer un gran partit. Però no va ser així, tot i que no vaig fer un mal “match”, no vaig complir ni la meitat de les expectatives que tenia sobre mi mateix, poc encert en tir i fluix en defensa. Vam acabar perdent el partit tot i que, per molt poc i amb un final molt ajustat. Vaig estar content per l’esforç que va mostrar l’equip en tot moment i pel partit que vam fer, ja que va ser el millor de tots els que portem.

Desprès d’aquesta experiència he arribat a la conclusió que no m’obsessionaré més en cap altre partit i esperaré a tenir la sort de fer un bon paper.

Marc

Sí, avui he perdut l’autobús. La meva mare m’ha obert la porta de l’habitació, ja que quan estic adormida i detecto la llum em desperto. Perquè m’obres la porta? Ha sigut la meva pregunta. No havia caigut que estàvem a dimarts, després del magnífic pont. M’he aixecat de mala gana, eren les 07:20. Havia d’anar a l’institut. No podia ésser. Un minut més dins del llit era la glòria, calenteta, amb els mitjons de llana i la manteta…

Una vegada ja vestida, he començat a posar-me “les joies”: quatre braçalets, el rellotge i dues maquíssimes arracades blanques de fusta en forma d’anella.

He estat més de vint minuts intentant posar-me-les. Se m’ha fet etern! Uns 10 minuts per posar-me la primera i els altres 10 minuts per intentar posar-me l’altra. Justament quan he tancat la porta del carrer per anar al autobús i he avançat uns vint metres, escolto la veu del meu avi: Ainaaaa! El bocadilloooo!… He anat corrent a buscar-lo i quan l’he tingut a les meves mans, he escoltat com l’autobús frenava… He esbatanat els ulls d’una manera al veure com l’autobús tancava les portes a cinquanta metres de mi i marxava!

Al final, la meva mare m’ha portat en cotxe, molt ràpidament. Tenia una arracada posada i l’altra a la butxaca. Les meves amigues no se n’han adonat fins que els he explicat la meva surrealista història… han començat a riure de les expressions de desesperació que feia.

Per què vaig haver de comprar-me aquelles arracades tant precioses i tant difícils de posar? Per què vaig decidir que hauria de comprar-me unes arracades? No podria haver-ne escollit unes de simples i boniques? El cas es que estan “maleïdes” i m’han desencadenat una sèrie de problemes…

Aina

Fa poc, els alumnes de quart ens vam trobar amb un problema. Havíem de fer un examen de socials sobre dos temes molt extensos, l’Antic Règim, la Revolució Americana, la Revolució Francesa i la Independència d’Iberoamèrica. Aquell cap de setmana no vaig sortir de casa, més concretament, no vaig sortir de la meva habitació. Dissabte al matí vaig fer el resum, i a la tarda vaig estudiar el primer tema. Diumenge al matí vaig acabar d’estudiar el primer tema i a la tarda, en canvi, vaig començar amb física, que també tenia un examen dilluns. A la nit vaig estudiar el tema 2 però no vaig acabar-lo fins dilluns al matí. Sé que no va ser una bona programació, però no tinc ni idea de com ho hagués pogut fer d’una altra manera. Fins i tot vaig demanar-li ajut al meu pare, cosa que no feia des de 6è de primària. Sempre que m’ajuda acabo embolicant-me encara més.

Finalment, va arribar l’hora de l’examen, jo m’ho sabia bastant bé, menys el que havia estudiat al matí, i les dates… ja no me’n recordava de cap!

Hi va haver alguna persona que sortís de l’aula, després de l’examen, sense cara de preocupació? Jo no vaig veure ningú. Tothom sortia queixant-se.

Des de l’examen de socials, el meu pare no para “d’obligar-me” a deixar-li que m’ajudi. Quatre anys creant barreres entre el meu pare i els meus resums… i ara vol que el deixi “ajudar-me”. I dic ajudar-me entre cometes, perquè a mi no m’ajuda, sinó que, com he explicat abans, m’embolica encara més. Una setmana després, encara no m’he recuperat de l’estrès que em va suposar.

Kim R

L’anècdota que ara explicaré va passar la nit del dia de Sant Joan de fa tres o quatre anys, quan els meus amics de la infància i jo, com cada any, anem al “turó d’en Torres” amb tendes de campanya per fer una festa i passar la nit a la muntanya, després d’anar a llançar petards a la foguera del poble.

A la foguera la diversió va ser assegurada, després vam pujar a la muntanya on ja ho teníem tot muntat per començar la festa; érem en Pere, en Manel, la Ivet, en Jaume, la Maria, l’Alexandra i jo. Havent arribat al lloc ens vam posar a sopar durant una hora i mitja on vam riure, explicant acudits de tota mena, i parlar d’altres temes que ens havien passat aquell any.

La nit era calmada i calurosa com és habitual en aquestes dates. En acabar de sopar vam encendre els pocs petards que encara ens quedaven i després vam ballar amb la música que havia portat la Ivet en un CD. Per finalitzar la nit anàrem a donar una volta per la muntanya i al cap d’una estona de caminar arribàrem a un clar il·luminat per la llum de la lluna. S’hi podia observar un munt de cuques de llum que es distingien aferrades als arbres i semblaven les ànimes de la gent morta del poble. Al principi alguns de nosaltres ens vam espantar al veure aquelles llums que donaven l’impressió de surar a l’aire, però després ens va envaïr una sensació màgica de tranquil·litat.

A la tornada tinguerem dificultats per trobar el camí, ja que estava ple de bardisses, i vam trigar al voltant d’una hora per retornar a les tendes on vam caure esgotats després de perdre’ns en la caminada.

L’endemà, al despertar vam fer un bon esmorzar, ho vàrem recollir tot i vam tornar tots cap a casa, després d’haver-nos acomiadat.

Pau

Va haver un dia, fa pocs anys enrere, en que em vaig atrevir a qüestionar la meva àvia sobre la religió. Sempre havia sabut que la meva avia era creient. Però per a mi, no en tenia la “pinta”, ni les costums que se suposava que devien tenir els catòlics.
“Però tu no pots creure” li vaig dir, “Per què?” “Perquè tu ets llesta” (Vull afegir que aquest comentari va ser fa alguns anys i no tenia la intenció de ser despectiu).
No s’ho va prendre malament. Va deixar anar una petita rialla i va callar.

Hi ha una estranya reacció en la gent creient. Adopten una mena de màscara a l’hora de parlar del tema. Alguns diuen que es de mala educació qüestionar un sentiment tan íntim com és la religió… però jo no ho trobo així. En qüestionar, en preguntar sobre això- o qualsevol tema, moltes vegades comprenc perquè ho necessiten, perquè tenen fe. Tenir fe és molt important. Creure en alguna cosa o en algú. Els cristians en Jesús. Els grecs van creure en l’Olimp, els musulmans en Alà. Però també hi ha aquella gent que creuen en la ciència, en l’humà.

Però a vegades em pregunto -i aquí ve el raonament- si la gent hagués pogut escollir, Haurien sigut el que són? És a dir, per escollir sàviament s’ha de tenir una base de tot, s’ha de saber les arrels de la cultura i de les religions. Però també s’ha de mirar cap el futur. La ciència ens ha revelat un munt de coses que les religions passaven per alt. Però, si això que dic té un punt de veritat i si tothom sapigués de tot, podríem escollir amb més seguretat, això esta clar. Però algun dia podrem saber-ho tot? Suposo que no.

Si és així crec normal tenir fe en aquelles coses que mai sabrem i que la nostra ment resulta cega per aquelles coses que fan la vida a la Terra tan enigmàtica.

Maria

És veritat que la pobresa està en les nostres mans?

Jo diria que per a nosaltres no, però això no treu que no puguem ajudar a aquelles persones que més ho necessiten.

No cal viatjar gaire lluny per veure que no tothom té els mateixos diners; i que hi ha gent que necessita ajuda. És possible que no tothom vulgui donar els seus diners a complets desconeguts. Diners que ens ha costat el nostre esforç aconseguir. Però, és que la gent que es mor de fam a l’Àfrica no s’esforça? És que no té dret a millorar (ni que sigui una mica) les seves condicions de vida? Si tots aportéssim el nostre granet de sorra podríem acabar amb l’explotació infantil, l’esclavitud o evitar trobar-nos algun vagabund demanant almoina pel carrer. Però la societat consumista en la que vivim d’alguna manera ens diu: ”guarda’t els diners i no els donis al primer que trobis”. I això no ajuda a ser més caritatiu. I per això nosaltres hauríem de fer un petit esforç per intentar-ho.

En fi, si cadascú mirés una mica més pels demés i no només per un mateix, la societat en que vivim podria anar a millor.

Andrea

Les idees em van i em venen, però cap, ni una serveix. He d’escriure… però que se suposa que haig d’escriure? A mi no m’agrada escriure quan em diuen que escrigui o quan em diuen un tema super avorrit que haig d’escriure. Però, com tot, s’ha de fer, no? Així que m’hi he posat. La qüestió és que en comptes de que per el meu cap passi un pluja d’idees l’únic que passa és : Què?, Quan?, A on?, Per què? De quina manera?, Quant?… I no trobo cap solució al meu gran problema. Em sap greu però us haureu de conformar amb aquest petit escrit. De totes maneres se que faré un favor a més d’un, ja que sé que llegir un escrit super llarg és molt avorrit.

Laia

La nit m’envoltava mentre la lluna il·luminava el carrer desert. Caminant, erta de por, sentia aquell lleu pessigolleig que em recorre el cos quan un pressentiment m’envolta. No sabia què era, tan sols una sensació que m’induïa al temor. La por m’accelerava el pols, sentia que no avançava prou de pressa. Llargues passes eren les que m’impulsaven carrer enllà, del qual no en distingia el final. Fou llavors quan sentí la presència d’algú, que notava a pocs metres darrere meu, del qui en coneixia la presència però al qui m’era impossible desemmascarar.

Les meves articulacions convulsionaven mentre simulaven una cursa desesperada. Els llençols rebregats ja no tapaven cap part del meu cos. Finalment, el petit despertador vermell retronà dins del meu cap i m’arrencà el pensament d’aquell somni fosc. Puix que vaig tornar a la realitat, el meu espant disminuí i, mentre em recuperava, palpí la paret tot buscant el llum. La llum de l’habitació em cegà i, per un instant, el vaig tornar a sentir, però tot arrelant-me a la realitat, vaig espantar la il·lusió.

No tinc ganes de dormir, somiar m’espanta ja que acciona la palanca del terror que obre la porta a sensacions i personatges difícils de capturar i enviar, altre cop, rere el món dels somnis.

Joana Pelegrín Garcia

Hi ha gent que es pensa que aquest esport només consisteix en anar al darrere de una pilota i xutar-la per marcar gol, sense cap fi de bé, però el futbol és molt més que tot això. És una manera de sentir uns colors, la rivalitat i tensió que hi ha entre aficions, sempre, clar, des del respecte i la tolerància, ja que sempre hi ha el o els típics aixafa-guitarres que volen “donar la nota” per a fer-se notar. Per a mi és això i molt més, la tristesa que sents en perdre contra l’etern rival o completament el contrari, l’estat d’alegria/èxtasis que provoca marcar un gol, o bé, simplement guanyar un partit amistós. Compartir aquests moments amb els amics és una cosa que no tot ho pot provocar i fan d’aquest esport una forma de vida molt bonica i carismàtica. Això fa que qualsevol persona que sàpiga valorar i hagi viscut en aquest món pugui comprendre i viure aquest conjunt d’emocions i bonics sentiments.

Amb aquest text no voldria que ningú se sentís obligat a tornar-se “futboler”, sinó que tots aquests “anti-futbolers” que corren maldient el nom del futbol deixin de fer-ho com a costum i només critiquin aquestes estratosfèriques nòmines que guanyen els jugadors dels equips, amb això jo seré el primer en estar d’acord amb ells, és tot.

Àlex

Aquest últim cap de setmana, vaig anar a Pavías, un petit poble situat a la província de Castelló, al País Valencià. Allà, em vaig adonar que tothom parlava en castellà, però tots entenien el català, inclús algú el parlava una mica i tot. Això és degut a que a la majoria d’escoles estudien el “valencià”, però totes les altres assignatures les fan en castellà. Cal recordar que el “valencià” és la mateixa llengua que s’anomena oficialment català a Catalunya.

Però això no és el que pensa el govern de la Comunitat Valenciana, segons ells el “valencià” i el català, són idiomes diferents. Seguint aquest fals criteri, els espanyols no haurien d’estar tan orgullosos de tenir uns 417 milions de parlants al món. Perquè si apliquéssim la teoria del govern valencià, el castellà i el “mexicà”; el castellà i “l’argentí”; el castellà i “l’uruguaià”, etc. serien idiomes diferents, però en realitat, en els països hispanoamericans l’idioma que s’hi parla és el castellà.

Doncs, per què el govern valencià no vol acceptar que el català i el “valencià” són el mateix idioma? Doncs perquè ells volen fer desaparèixer el català com a llengua i trencar la unitat lingüística del països de parla catalana. És un exercici de cinisme defensar un idioma que no existeix, que tampoc parlen, quan en realitat l’única llengua que els interessa defensar és el castellà.

Gerard Lombarte