LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

1975. Mor el dictador. Jo tenia vint anys i em va tocar patir la part menys dura del règim franquista. Per fi s’acabava el malson!!! A partir d’aleshores començà un període complex i apassionant en la història política del nostre país, que acabaria portant-nos a la llibertat de premsa, a la legalització de partits polítics i sindicats, a la convocatòria d’eleccions, a la Constitució, als estatuts d’autonomia…  Coses que ara semblen no tenir importància i que, en aquell moment, a mi em van semblar la realització d’un somni que es deia democràcia. Val la pena recordar-ho, ni que sigui com a brindis en honor dels que van lluitar i hi van deixar la pell, sense poder viure i fer festa aquell vint de novembre.

Josep Maria

És divendres a les tres de la tarda i estic fent els deures, perquè durant el cap de setmana gairebé no tindré temps a causa dels partits que hauré de jugar: per començar, aquesta tarda ben aviat tinc el meu entrenament Just després, jo juntament amb un altre entrenador, entrenem a l’”escola”, els nens més petits del club. Avui mateix a la nit, tinc un partit retardat amb la meva categoria. I demà pel matí, en tinc un altre també amb la meva categoria, mentre que per la tarda jugo un partit amb el juvenil, els de la categoria de sobre la meva (jo sóc infantil). Diumenge pel matí, tinc un altre partit amb el juvenil, i per fi s’acaben els partits d’hoquei. Però per acabar aquest cap de setmana, encara falta diumenge per la tarda, que vaig a Cornellà a veure el partit de l’Espanyol, i és que en sóc soci i gairebé mai em perdo els partits que juguem a casa.

Penso que aquest cap de setmana serà divertit, però alhora bastant cansat. A mi ja m’agrada jugar més partits del normal (habitualment en jugo dos, un amb el juvenil i l’altre amb l’infantil), però el problema és que no em queda gaire temps lliure. Així i tot, els partits, l’entrenament i anar a veure l’Espanyol, ho faig perquè vull, ja que ningú m’obliga a fer-ho. A més, això només passa aquest cap de setmana, i crec que estarà prou bé.

David

Fa temps que no goso mirar el meu reflex desdibuixat als aparadors, doncs no hi veig més que un ésser desorientat, caminant sol per carrers buits.

Podríem dir que em trobo als llimbs, la teva eixida em portà letargia i m’hi deixà. Però, no creguis que he perdut la noció del temps; el compto amb desfici, mirant el rellotge de fit a fit, desitjant que les hores fossin segons, provant d’esquinçar els dies restants.

A debades, intento distreure’m deixant volar les idees i allí torna, malgrat tot, “De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos”. Això diria vostè, mestre Estellés. Jo en canvi, només puc tancar els punys, maleir l’atzar i la meva ingenuïtat.

Com m’agradaria de poder deixar mots i paraules fetes de fum, i arribar a llurs mans, tornar a les carícies i a les eternes nits d’estiu.

“Encara recordo el teu adéu i ens evoco als dos tan muts, allí abraçats; seguint-nos l’esguard dels ulls. I la teva mirada, sempre tan lúcida, sempre sincera. Va ser llavors i sense avisar, em plantares un darrer bes; els teus llavis varen ser com un esclat de llum, que m’omplia tot. Al trobar el nord de nou ja no hi eres”.

Ara per ara, la feixuga distància em torna de peus a terra, de volta a la realitat. Només puc esperar, ajagut, silenciós, valent-me de les promeses que ens vam fer -valen més que un imperi!- i de la impossibilitat d’oblidar-te. Històries com la nostra sempre perviuen gravades a la memòria, difícilment l’estroncaran distàncies, anys o neguits.

Viu, doncs, dins meu l’esperança de que encara ens queda molt camí a recórrer, en el nostre solemne i sincer estimar-nos.

Alexander

Era un día frío de invierno con mucha lluvia. Las nubes negras rodeaban las casas. Las calles del pueblo estaban oscuras y solitarias, no se podía ver ni una mosca rondando por ahí. Las tiendas estaban cerradas, los dueños no se molestaron en abrir ni un minuto.
Se oían pasar los coches de vez en cuando, los árboles se movían de un lado a otro de manera violenta y las hojas caían al suelo lentamente.

Era un día de descanso. para dormir, ver pelis o relajar-se. El día perfecto para meterse bajo la sabana y echarse una buena siesta. Pero eso no fue lo que hizo Sammi: se levantó, se dio una buena ducha, se vistió rápidamente y se dirigió a la estación de tren con un paraguas en la mano.

Esperando a que llegase el tren, bajo la lluvia, vio que no era la única que lo esperaba. un chico de estatura alta y rubio también se encontraba allí.

Iba sin paraguas y ella le ofreció resguardo bajo el suyo. Hablaron durante mucho tiempo y finalmente decidieron no ir a trabajar e ir a tomar juntos un café.

De camino, el paraguas se rompió y corrieron bajo la lluvia, riéndose, hasta esconderse bajo un edificio para no mojarse. Se fueron acercando, con la cara mojada, hasta que sus rostros quedaron a centímetros de distancia. Un cúmulo de sentimientos surgieron en ese momento. Y poco a poco, se fundieron en un beso cálido y dulce. Y en ese momento, los dos agradecieron haberse levantado de sus camas para ir a la estación.

Kiana

L’altre dia van venir els meus avis a casa a dinar. Vam estar a la taula tots xerrant i recordant els vells temps. Al acabar vam agafar l’àlbum de fotos i en mirar-les recordàrem tots aquells records enterrats i que ja no sabíem ni que hi eren.

Ens vam emocionar en veure les persones que hem perdut durant aquests anys i el que hem viscut junts fins els seus últims dies.

També tots els viatges que hem fet, els nostres vells amics, quan ma germana, els meus cosins i jo érem petits, totes les festes familiars, quan ma mare estava embarassada…

Jo per un altre bàndol, vaig agafar el meu àlbum i vaig començar a mirar les fotos de quan anàvem a l’escola. Estàvem tan petits que em vaig dedicar a mirar qui era cadascú i em vaig sorprendre de com hem canviat tots i de com han canviat les coses. Vaig recordar que a música ballàvem i cantàvem, a plàstica jugàvem amb la plastilina i després de dinar sempre fèiem migdiada.

Van ser un torrent d’emocions i records en una sola tarda.

Alba Canals

Espantats, els humans (també els animals més pròxims a nosaltres) actuem de forma inusual i imprevisible. Els mecanismes de control racional de la conducta queden automàticament “desactivats”, i passem a funcionar seguint una lògica totalment diferent, més elemental i, segurament, essencial per a la supervivència de l’individu. En la por, el codi genètic o, si voleu, l’impuls instintiu substitueix la raó a l’hora de dirigir la conducta. Em recorda aquelles escenes de pel·lícules on el comandant de la nau diu allò de “passem a control automàtic”, per poder dedicar-se a altres tasques menys “automatitzables”.

Certament, el fet de disposar de programes de conducta no regulats conscient ni voluntàriament (automàtics) ens allibera i ens permet fer algunes altres coses en què cal concentració, calcul i reflexió, i això és un gran què. Imagineu-vos haver de donar ordres explícites i conscients al nostre organisme per tal que realitzés la simple, però complexíssima tasca d’agafar una poma i fer-li una mossegada! Quan per fi aconseguíssim començar, la poma ja s’hauria florit (això si no ens havíem mort de gana abans, és clar). Vivim, doncs, gràcies a aquests programes de conducta instintius. Un d’ells, la por, activa mecanismes d’alerta i autoprotecció, habitualment adormits (no podríem pas viure en constant estat d’alerta!)

Aquests dies, moltes persones del poble viuen en un estat de neguit i alerta com a conseqüència de l’assassinat de la Carme Blanch. Els detalls macabres, que puc anar escoltant a les converses als comerços, no sé si són certs o no, però posen de manifest una intranquil·litat que, afortunadament, no és habitual al poble. La por es passeja pels carrers, es percep a cada racó. No sé si trigarà en desaparèixer aquest estat d’espant i desconcert col·lectius davant d’un fet que ningú pot comprendre. Mentre duri, però, seguirà modificant les pautes de conducta habituals… tan desitjables. La tranquil·litat és un component important de la felicitat, mentre que el neguit constant genera estats de nervis que ens agradaria evitar, però no podem. L’instint guanya la raó, no pot ser d’una altra manera.

La Carme és la víctima, però tots els veïns també som una mica víctimes del seu brutal assassinat.

Josep Maria

Hi ha situacions en què dos amics meus queden junts, i com que els seus pares no els deixen sortir a soles a vegades venen a casa meva. En el moment que estem els tres a soles em pregunto: “Què estic fent aquí? I si els deixo sols? Què he de fer? “.

Vaig estar pensant alguna vegada que em va passar i vaig recordar què fa un mes vaig estar en aquesta situació. D’ells dos vaig invitar l’amic i quan va arribar a casa meva els veig veure als dos. No m’esperava que també vingués ella perquè normalment ell m’avisa si ve o si no ve. Vam pujar a l’habitació. Jo estava incòmode allà tancat. Com que no sabia què fer, vaig decidir deixar-los a soles. Al tornar a l’habitació estaven enfadats i ella se’n va anar a casa seva.

Al final, abans de què el meu amic se n’anés el vaig convèncer perquè li demanés perdó, i l’endemà van comportar-se igual que sempre.

Àlex

Lo intento o no lo intento, – ¿Qué pasa si lo intento? – ¿fracasaré? – ¿triunfaré?, pero -¿y si no lo intento? -, ¡no fracasaré!, pero tampoco triunfaré.

Yo siempre en muchísimas situaciones sean cuales sean me pregunto: “Lo intento o no”. Por ejemplo en el fútbol si te toca tirar un penalty, tu puedes decir que no lo quieres tirar porque tienes miedo a fracasar, pero sin embargo nos olvidamos de que lo que queremos es triunfar en la vida, y para triunfar hay que intentar.

En la vida tendré muchísimas situaciones complicadas, en las que tendré cuestión de segundos para decidir si actuar de una manera u otra.

Normalmente nos invaden los nervios, a unas personas más que a las otras, a mí en general bastante. Cuando estas nervioso o tienes miedo a fracasar lo último que quieres es intentar (cualquier situación) ya que podrás fracasar.

Por otro lado, la mayoría de la gente quiere ser “algo” alguien importante en la vida, al igual que yo, pero ignoramos que todos aquellos que triunfan, son los que alguna vez han fracasado y “se han levantado”.

Es la misma situación como cuando por ejemplo, tenemos una enfermedad y nuestros anticuerpos generan una defensa contra ella para así vencerla y así hacernos más fuertes contra esa enfermedad, pero para eso tuvimos que pasar por ella. “La única manera de vencer el sufrimiento es pasar por él y superarlo”, tenemos que fracasar para razonar y la próxima triunfar.

Ahora me comprometo a intentar aquello que no quiero intentar por miedo a fracasar, ya que no pierdo nada, y si lo que quiero es triunfar, entonces tendré que intentar. Olvidaré mi ser interior que me distorsiona mi mente y que me provoca el miedo a fracasar. Me dominaré a mi mismo. Los chinos decían que: “Los que dominan a los demás, son poderosos, pero los que se dominan a si mismos, son invencibles”.

Por lo tanto evitare cualquier miedo que tenga a fracasar, e intentare ya que es el único camino que conduce al triunfo.

Edu

Per mi els avis són de les persones que més m’estimo. Normalment no  és la mateixa relació la que tens amb els pares que  la que tens amb els avis. Això depèn de la família i la persona, però jo amb els meus avis comparteixo moltes coses. Com per exemple anar a dinar a casa seva i gaudir de la seva cuina,  anar de viatge junts, anar a buscar bolets, anar de compres, etc… Només pensar que un dia ja no els tindré al meu costat, em dona mal de panxa, la veritat és que no sé com reaccionaria. Ells m’han vist créixer i jo els veig com es van fent grans. Jo sempre li dic a la meva àvia que cada any em passa més ràpid i ella em contesta: “Pues imagínate a mí, hija”. I la veritat és que té raó, a ells encara els hi passen més ràpid els dies. Jo encara no he perdut cap avi, i no em puc imaginar com ho passaria de malament. Tots els avis es desviuen pels seus néts, ho farien  tot i més per ells . Moltes vegades puc pensar, què pesada és la meva avia, què vol ara?, però en el fons és de les persones que valoro més. Els avis han viscut més anys en aquest món i ens donen bons consells que cal escoltar. Ells també van ser joves i van ensopegar amb problemes similars als que ara ens trobem.

Diuen que no t’adones del que t’estimes algú o del que significa per tu fins que el perds. Potser no és del tot veritat perquè jo encara tinc als meus avis i intento estimar-los cada dia més.

Ariadna

El que més m’agrada de tenir la meva edat, és poder viure el moment dia a dia. En realitat, gràcies als meus amics. Fins fa poc em sentia molt apagada, però ara veig que s’ha de disfrutar sempre. Quan un d’ells et treu un somriure quan les coses no van bé, agraeixo de tot cor el simple gest de donar-me una abraçada o de preocupar-se. Una companyia cada tarda, una sortida tot el dia, un matí per anar a comprar… estar al costat de gent que aprecies, per a mi es un regal. Poder parlar sense preocupar-se de que se n’assabenti tothom; una confiança. O per exemple, a casa arriba una bona notícia i hi ha un bon ambient. M’encanta poder compartir coses amb els meus pares o amb la meva germana petita, perquè es fa gran i comença a entendre una mica de món. Estar reunits a taula a  l’hora de sopar i tenir una conversa llarga, o quan el pare arriba a casa i em pregunta com va tot, perquè hi ha una relació d’amor que per a mi, és el més important.

En el fons, si no tingués a tota aquesta gent, no sabria on recolzar-me, simplement cauria.  Ara sé que puc despendre tota aquesta felicitat acumulada i compartir-la amb cada un d’ells, perquè es mereixen això i molt més.

Alba Larrosa