La felicitat no té preu
| 25 novembre 2010Diumenge passat vaig anar amb les meves millors amigues a una masia, ja que a una d’elles l’havien convidat a anar-hi per practicar el dibuix natural, perquè aquesta va a classes de pintura. Allà vaig veure que la majoria de la gent que anava a aquesta “excursió”, tenia una certa edat, podríem dir fins i tot, avis i jubilats, però també hi havia de més joves, entre d’altres nosaltres tres.
La masia tenia unes vistes molt maques, muntanyes, boscos i molta vegetació…
Tots portaven el material necessari, cavallet, pintures, paletes, etc. Per poder plasmar tot allò que veien, a la seva làmina.
Em va agradar l’estada pel simple fet de veure com tota aquella gent compartia la seva estima per aquest art, la pintura.
La meva reflexió sobre aquesta experiència és que una persona per ser feliç, no ha de tenir el millor cotxe, la casa més luxosa, ni l’últim model de mòbil o la roba més cara.
Sinó que ha de ser feliç amb allò que tingui.
Perquè per exemple, podem trobar persones molt privilegiades i amb un estat d’ànim pèssim amb “un buit per dins”, i una altra amb pocs béns materials i ser ben feliç, amb la seva parella i els seus fills. Els diners no compren la felicitat o dit d’una altra manera, hi ha coses que els diners no poden comprar, com l’amistat, l’amor, l’apreci …
Ja ho diu aquella dita, “NO ÉS MÉS FELIÇ QUI MÉS TÉ, SINÓ QUE MENYS NECESSITA PER SER-HO”.
Nabila
Nabila, m’ha agradat la forma en que treus conclusions molt importants a partir d’una experiència ben senzilla. Fantàstic.
Algunes precisions sobre el redactat:
– Es poden evitar els paràgrafs-frase? Recorda que, si no són imprescindibles, cal evitar-los.
– “Diumenge passat vaig anar amb les meves millors amigues a una masia, ja que a una d’elles l’havien convidat a anar-hi per practicar el dibuix natural, perquè aquesta va a classes de pintura.” Fixa’t que amb el “ja que” introdueixes una oració subordinada de causa, que a la vegada en té una altra introduïda per un “perquè”. Segur que pots dir-ho millor:més senzill. Com? evitant aquestes complicacions que valen quan parlem, però no quan escrivim (recorda: cal revisar!).
– “Allà vaig veure que la majoria de la gent que anava a aquesta “excursió”, tenia una certa edat, podríem dir fins i tot, avis i jubilats, però també hi havia de més joves, entre d’altres nosaltres tres”. Aquí l’objecció és en el “hi havia de més joves”: què hi havia? s’entén que persones, però no et pots menjar el substantiu. Com ho arreglem?
Bé, sobretot no et tallis i segueix escrivint (però recorda de revisar a fons!)
Fins al proper escrit
Josep Maria